Panacota

Us he de reconèixer que els meus amos han millorat molt en el que es refereix a l’elaboració de postres. La presentació continua sent el seu punt dèbil, però com a mínim ja no fa por veure’n els resultat (fins i tot, darrerament he començat a pensar en menjar-me’n algun, meh meh meh!!).

Aquesta vegada, l’escollit ha estat el dolç italià per excel•lència, la “Panacota” (dolç que, pel que he escoltat, es podria traduir com a “nata cuita”). És molt senzill, ja veureu:

Per fer-ne quatre racions, ells van utilitzar els següents ingredients:

250 ml. de nata per muntar

250 ml. de llet

3 làmines de gelatina neutra

90 gr. de sucre

En primer lloc, és convenient separar un vas de llet freda, a la qual hi afegireu les làmines de gelatina.

Mentre la gelatina s’estova, preparareu un caçó, on hi anireu afegint la nata, la llet i el sucre, per finalment posar-ho tot a foc moderat. Per cert, si voleu aromatitzar la “Panacota”, aquest és el moment, i podeu fer-ho, podeu afegir al caçó: vainilla, pells de taronja, de llimona, canella, etc.

Una vegada la nata estigui calenta, cal retirar l’element aromatitzant (si li heu afegit) i hi afegireu la gelatina, removent-ho constantment tot durant 2 minuts, per evitar la formació de grumolls.

Fet això, podeu considerar que ja teniu feta la “Panacota”, ja que només falta el repòs. Per fer-la reposar, la posareu en motllos i la deixareu refredar un parell d’hores a temperatura ambient, i 8 hores més a la nevera. No us preocupeu per deixar-la tant temps a la nevera, ja que la “Panacota” millora d’un dia per l’altra.

En aquesta ocasió, ells van afegir a la llet el suc d’un mango, i segons vaig poder saber, estava per llepar-se els bigotis.

Restaurante El Armario - Madrid

La veritat és que no sé pas com s’ho maneguen però quasi cada juliol, aquell parell proven un nou restaurant. Fa un parell d’anyets fou el “Restaurante Italiano Dolomiti”, l’any passat li va tocar el torn a “La cocina de Plágaro” i al “Restaurante Basarri”. Aquest any l’escollit ha estat “El armario”, un sorprenent restaurant situat al madrileny barri de Chueca.

Si, ho heu llegit bé, el restaurant “El armario” és a Madrid i nosaltres vivim a Vitoria-Gasteiz... potser us semblarà un xic estrany, no? Bé, la cosa és que, els meus estimats amos es van muntar una escapada de cap de setmana amb una parella d’amigues, i clar, allà necessitaven algun lloc especial on anar a sopar. Com les seves amigues coneixien el restaurant, i a més el agradava molt, el van escollir sense pensar-s’ho massa.

Ja us he dit que és a Chueca, oi? Doncs bé, concretament el trobareu al número 7 del carrer San Bartolomé, com aquell que diu, al bell mig de la ciutat.

És curiós però a “El armario” hi trobareu un menú especial (no es ni degustació, ni menú diari) a partir de la carta, bé, potser que us ho expliqui una mica, no? Com es us he comentat, el restaurant només disposa de carta i d’un menú especial a través del qual, hom pot escollir un primer plat, un plat principal i un postre, i tot per 20 euros (això sí, IVA i vi a part).

La carta no és molt extensa i potser no l’actualitzen sovint, però entre les nou primers i els dotze plats principals, els meus amos i les seves amigues van aconseguir fer vuit menús diferents (correcte, en un cap de setmana, finalment van acabar sopant dues vegades a “El armario”, i jo, com no, a casa.... com sempre.... grrr).

D’entre la llista de primers, ells van tastar:

• Cloïsses al cava. Hmmm!! Genials, gustosíssimes, fresques i a sobre amb una salseta de cava que es veu que estava per sucar-hi pa..
• Arròs melós amb costella de porc i xampinyons frescos. Vaja, el que a casa es coneix com a “Rissoto”, un arròs cremós, gustós i ben presentat. Què més li podien demanar?
• Paella d’ous de guatlla amb samfaina. Un plat molt recomanable, gustós i sobretot si teniu la intenció de menjar quelcom lleuger.
• Amanida de formatge de cabra, ceba caramel•litzada amb una vinagre de mel i taronja. De veritat, estava gustosíssima! A més, segons els meus amos és un plat molt adequat per l’estiu.
D’entre el llistat de principals, ells van tastar:

• Hamburguesa d’estruç, amb el seu pa, rúcula i formatge de brie. La veritat, a mi no crec que m’hagués agradat, perquè com a bon gat, m’agrada més el peix... ains pobre animaló l’estruç!!, encara que clar, segons els meus amos, l’hamburguesa era una autèntica delícia.
• Magret d’ànec amb salsa de nabius i patates “parisién”. Hmmm!! Crec que a mi tampoc m’hagués agradat, però al meus amos, els va semblar meravellós...
• Pollastre al curri groc i arròs “pilaf” blanc. Pel que tinc entès picava de valent, però qui ha va provar va dir que tenia un sabor d’escàndol.
• “Carpaccio” de vedella amb rúcula i formatge parmesà. Segons vaig escoltar, als meus amos els va semblar un plat molt especial.
Postres:

• Brownie amb gelat de vainilla. Sens cap tipus de dubte, aquest fou el postre del cap de setmana, sobretot, els dia que els el van portar acabat de fet, calentó i amb una bola de gelat… ains!! Per rellepar-se els bigotis…
• Sopa de xocolata freda amb salsa de maduixots. Encara que es veu que estava boníssim, va ser el pitjor postre dels sopars amb diferencia. Sincerament, si fos jo, no el tornaria pas a escollir en una propera visita al restaurant.


Ja veieu que amb una carta més aviat curta es poden treure varis menús al gust de cadascú, no? I a més, per només 20 euros (sense comptar l’IVA ni el vi). No és car, veritat?

En general, la presentació i composició dels plats era molt bona, i a més, per potenciar això, els responsables de “El armario” utilitzaven coberteria de disseny… tot un encert, i més si teniu en compte que la quantitat de menjar per plat era ben generosa.

Una cosa més que no se’m pot pas quedar al tinter és l’ambient del restaurant. Pel que vaig escoltar, a “El armario” es respira un ambient tranquil, obscur, encantador i sobretot... relaxant, tant per celebrar-hi trobades d’amics com sopars romàntics.

Per cert, us preguntareu: Què us puc explicar sobre el servei? Doncs bé, millor us ho explico... Els meus amos no tenen cap tipus de dubte en aquest sentit, doncs a ells, els cambrers els van semblar molt professionals i atents, sempre disposats a resoldre els dubtes i donar l’ajut que fos necessari als clients, transmetent en tot moment, confiança i comoditat.

Només una cosa més, els meus amos només volien anar una vegada al restaurant “El armario” per així poder provar altres llocs, però finalment, les dues nits que van passar a Madrid, van acabar sopant allà... amb això quasi us ho he dit tot, no?

Si teniu ganes d’anar-hi, recordeu que és molt recomanable fer reserva, així que sense més dilació, a continuació us deixaré les seves dades:



“Restaurante El Armario”
C/ San Bartolomé, 7
28004 Madrid
Telèfon: 915 32 83 77

Actualització (Juliol 2012):   Pel que els meus amos han pogut saber de fonts ben informades, l'actual “Restaurante El Armario”, no és com us he explicat, doncs encara que continuen servint menjars, s'ha convertit en un ‘Vodka & Gin Club’.

Per cert, abans d’acabar, m’agradaria recomanar-vos un local en el que, els meus amos i les seves amigues van acabar la nit... i que, els molt petards van optar per acabar amb una copa... Quin morro!! Durant el cap de setmana van visitar bastants antres de la zona, encara que, els agradaria recomanar-vos el “Misa de Doce”, un lloc on preparen uns deliciosos “mojitos” que compta amb l’al•licient de l’agradable del seu ambient, lo qual afegint-hi uns preus d’allò més competitius, doncs... Per tal que el reconegueu, us deixo una imatge (realment curiosa.... ejem) i la seva direcció. Això sí, segons els meus amos, això que els persegueixin per entrar als locals els sembla realment HORRORÓS, encara que en aquesta ocasió els va funcionar i a sobre van quedar contents.














C/ Augusto Figueroa, 20
28004 Madrid
Telèfon: 915 228 288

Sorbet de meló

Les fonts d’inspiració són quasi infinites, o almenys això és el que penso quant veig els meus amos a la cuina. A vegades treuen les receptes d’un llibre escrit per un cuiner anomenat Arguiñano, altres vegades d’internet però l’altre dia em van sorprendre totalment, doncs la recepta que us explicaré avui, segons vaig sentir la van treure del “Ristorante L’oliva”.

Per cert, la recepta d’avui és d’allò més fàcil, de veritat. A més, fins i tot podria dir que és tan fàcil com refrescant. Que no em creieu??? Ains…

En fi, ells van utilitzar els següents ingredients:

Mig meló (més o menys d’un quilo)
Una llimona
180 gr. de sucre
250 ml. d’aigua

A partir d’aquí, us explicaré com amb els pocs ingredients que us acabo de dir i amb tres senzills passos, es pot fer un fabulós sorbet de meló, a veure que us sembla.

En el primer pas, ens encarregarem de netejar i preparar el meló. Això ho farem traient-li la pell i les llavors, i tallant-lo a daus petit. Mentre ho feu, cal que poseu els trossets de meló en un bol el suficientment gran com per poder-lo batre (o a la liquadora, si en teniu) sense problemes.

Una vegada tingueu el meló líquid, hi afegireu el suc de la llimona reservant això si, la pell, ja que l’utilitzareu més endavant. Mentre l’afegiu, remeneu una mica la mescla.

El segon pas serà preparar un almívar suau. Per fer-ho, posarem al foc el quart de litre d’aigua, hi afegirem el sucre i la pell de la llimona i el portarem a punt d’ebullició tot i remenant per evitar que s’enganxi el sucre. Quant arribi a bullir, el mantindrem a foc suau durant 2 minuts més sense deixar de remenar. Una vegada fet això, posarem a refredar l’almívar.

Quan l’almívar estigui fred, afegirem al bol el meló liquat i ho remenarem tot ben bé.

Finalment, arribarà el moment del tercer pas. Per dur-lo a terme, agafareu el bol, i el posareu al frigorífic i, bé, amb una mica de temps i de paciència aviat tindreu el sobert, bé, aviat... hauran de passar unes 3 hores, això sí, cada hora aproximadament, haurem de remenar el sorbet per evitar que es formi una costra de gel.

No te mala pinta, veritat?


Sincerament, per llepar-se el bigotis!!

Ristorante L'Oliva - Vitoria - Gasteiz

Definitivament, els meus amos tenen més cara que esquena! I és que, només a ells se’ls pot acudir deixar-me sol a casa un dissabte al vespre sense res a fer... si ells marxen, amb qui em puc posar pesat demanant menjar i moixaines??

Bé, a lo que anava... resulta que per celebrar el 23e cumpleanys d’un dels meus amos, van decidir sortir a sopar deixant-me a mi solet a casa. I us preguntareu, on van anar? Doncs a un petit restaurant italià que hi ha a Vitoria anomenat “Ristorante L’oliva” que ells ja coneixien d’una altra celebració que fan tenir ara fa uns 2 anyets però que diversos motius no havien pogut repetir. Així que, que millor que tornar a un lloc que els va encantar per celebrar quelcom especial?

En primer lloc, del “Ristorante L’oliva” els meus amos en destaquen especialment dos punts: el primer l’ambient que s’hi respira, i segon, l’atenció rebuda per part de Maria (la responsable del menjador). Quan un entra al restaurant es troba amb un discret però a la vegada cuidat menjador, impecablement decorat amb un aire mediterrani que fa que hom s’hi senti còmode des del primer moment. A més, un compta des de que creua la porta, amb l’atenció i orientació de la Maria el qual, com a mínim, als meus amos els va encantar.

És precisament el treball de Maria un altre dels punta a destacar, més que res perquè el restaurant està gestionat per ella mateixa que s’encarrega del menjador i pel seu marit, Giorgio, que porta la cuina, i això, segons els meus esclaus (perdó, volia dir els meus amos) és quelcom que es nota molt perquè ho cuiden tot fins al més mínim detall.

Que, què us explico del menjar? Doncs en primer lloc, quelcom un xic especial doncs, segons he pogut escoltar, a la carta del “Ristorante L’oliva” no hi trobareu pas cap tipus de pizza. Això segons els meus amos és molt positiu ja que permet conèixer altres especialitats de la cuina italiana sense caure en el més típic i permetre així obtenir una mica més de cultura.

A més, els plats del restaurant són realment sorprenents en molts aspectos ja que, s’escapen d’allò que és més comú. En qualsevol cas, us explicaré el que van menjar els meus amos compartint tots i cadascun dels plats (que macos que són… entre ells comparteixen i amb mi, ni l’aigua).

• Amanida balsàmica: No era la primera vegada que la menjaven, però els va encantar, i això que a ells els encanta preparar amanides variades, però es veu que tant gustoses i sorprenents, no els acaben pas de sortir.
• Espaguetis amb salsa de llimona: Aquest plat fou una autèntica sorpresa per ells. Els va encantar!! A més, el més curiós d’aquest plat fou que el van demanar perquè Maria els el va recomanar.
• Carpaccio de “bresaola”: pels que no ho sabeu, la “bresaola” és un embotit italià fet a base de carn de vedella, i que per aparença, té una certa semblança a la cecina. Tot i així, segons els meus amos el sabor no te res a veure.
• Sorbet de meló: Que, com de meló? Doncs sí, de meló. De fet, aquest fou el postre que més els va agradar dels dos que van prendre aquella nit, ja que, a més d’estar boníssim el seu sabor era molt refrescant (i amb la temperatura que feia aquella nit, ho van agrair infinitament).
• Tiramisú: Postre típic italià fet segons la recepta original. Als meus amos que els encanten els dolços el van gaudir de valent.


Segons els meus amos, el que és realment especial d’aquests plats és el fet de que tots estiguin elaborats íntegrament al restaurant, i es que fins i tot la pasta és casolana, cosa que es nota en tot moment, tan pel seu sabor com pel seu aspecte. Precisament aquest es un altre dels grans mèrits que té aquest petit gran restaurant, ja que els meus amos consideren que pocs llocs poden presumir de oferir plats d’elaboració pròpia en la seva totalitat. I a sobre, ho fa sense inflar els preus ja que, tenint en compte la qualitat que té el preu és realment ajustat. Així, els meus amos van sopar a canvi d’uns 35 euros per persona (incloent-hi tant el Lambrusco com un xupito de “Limoncello”). No està gens malament, veritat?

Finalment, només queda valorar, i ho faré considerant el que en pensen aquell parell de capsigranys que m’alimenten que, i que no es altra cosa que, el restaurant es mereix un 9, apuntant a més que, si juntament amb la carta s’oferís un menú degustació “sorpresa” (a l’estil del que ofereix el “Restaurante Baisakhi” de Palma de Mallorca), la seva nota pujaria encara un xic més, ja que amb tota seguretat el menú seria un èxit. En qualsevol cas, us recomano que visiteu aquest restaurant, sobretot si teniu predilecció pel menjar italià. Us encantarà!!

Com que per sopars cal reservar taula, us deixo aquí mateix les seves dades de contacte. Són:




Ristorante L’oliva
C / Doce de Octubre, 1
01004 Vitoria-Gasteiz (Álava)
Tel: 945 22 10 03

Actualització (Juliol 2015):   Malauradament hem d'informar que el Giorgio i la Maria han decidit emprendre una nova aventura lluny d'aquí. Els trobarem al faltar!

Lasanya fresca de bonítol i tomàquet en escabetx

Fa uns dies, mentre els mirava trastejant per la cuina vaig pensar: “però, quants tipus diferents de lasanya hi ha?” La veritat, personalment no en tinc pas ni idea, però estic seguríssim que un munt ja que, com a mínim, els meus amos n’han fet ja d’uns quatre o cinc tipus diferents (“Lasanya de carbassó”, “Lasanya de verdures amb un toc de bacó”, “Lasanya de porros i patates” i clar, la lasanya grega o “Moussaka”).

Però bé, avui os presentaré la que personalment considero que és la millor, com a mínim per a un gatet bonic i rodanxó com jo. Sí, crec que ho heu encertat, la recepta d’avui porta peix, concretament bonítol (o tonyina, com desitgeu). El seu nom és: “Lasanya fresca de bonítol i tomàquet en escabetx”.

Ells van utilitzar el següents ingredients (ja sabeu, són per a 2 persones):

2 rodanxes de llom de bonítol (o tonyina)
6 plaques de caneló
1 tomàquet d’amanida
Mitja ceba
Una pastanaga
Sal
Oli
Vinagre
Orenga

La veritat és que no se pas d’on han tret aquesta recepta, però les darreres setmanes l’han fet ja un parell o tres de vegades, i la veritat un servidor amb ganes li clavaria les dents però clar...no hi haurà tanta sort!!

Bé, potser que comenci ja amb la recepta, no?

Per començar, hauríeu de tallar tant la ceba com la pastanaga a la juliana (o sigui, a bastonets) per posar-la tot seguit en una paella que es vagi fent. Mentrestant, preparareu una mescla d’oli i vinagre (a una proporció d’una part de vinagre per cada tres d’oli). Quan la tingueu preparada s’haurà d’afegir directament a la paella on s’està coent la ceba i la pastanaga, i a foc molt lent deixar-lo anar fent.

Mentre, en una olla haureu de posar a bullir aigua per preparar les plaques de caneló (en aquest pas, lamento no poder-vos ajudar gaire ja que, cada fabricant te les seves característiques, així que, us remeto a les instruccions del fabricant). Això sí, una vegada cuites les plaques, heu de refrescar-les i estirar-les per separar, per evitar això sí que s’enganxin entre elles.

Per cert, oi que teniu un parell de mans? Jejeje, ho dic perquè potser seria el moment indicat per començar a preparar el tomàquet ;) Per fer-ho, res més senzill que tallar-lo a làmines no massa gruixudes i posar-les en un bol amb un pols de sal, un raiget de vinagre i oli.

Quan la ceba i la pastanaga estiguin ben fetes, apagareu el foc i hi afegireu els lloms de bonítol. Haureu de mantenir el bonítol macerant durant uns 15 minuts per aconseguir un bon escabetx.

Una vegada fet això ja només us faltarà una cosa, muntar el plat. Els meus amos van optar per l’opció de posar una capa de bonítol, una de placa i després una de tomàquet, decorant-ho tot amb daus de tomàquet. Finalment, el plat va quedar així d’espectacular:



Per rellepar-se els bigotis, no?