Tortell de reis

Com cada any per aquestes dates, tornen a arribar els ja tradicionals sopars (i dinars) de Nadal, que si amb companys de feina, d’estudis, excompanys, amb tots, ufff, una pila, o almenys això és el que veig per casa... quina conya!!

Per sort, aquestes festes porten amb elles un conjunt important de plats especials i clar, normalment els meus amos, cada any intenten fer algun d’aquests plats especials, i jo com no, ho gaudeixo i a sobre us ho explico, meh meh meh! En aquesta ocasió, l’elecció ha estat directament intentar un tortell de reis.

Per a fer aquesta recepta, ells van emprar els següents ingredients:

500 gr. de farina

125 gr. de sucre
50 gr. de llevat
120 ml. d’aigua
10 gr. de sal
75 gr. de margarina
2 ous
1 branca de vainilla
ratlladura d’una taronja


Fer aquesta recepta és molt fàcil, quasi podria resumir-vos-la amb: barregeu ben bé tots els ingredients en un bol abans de fer-ne una rosca i ficar-la al forn, però vaja, no seré tant dolent, meh meh meh!

Bé, abans de començar, els meus amos van preparat tots els ingredients i van buscar un bol el suficient gran com per poder-hi treballar còmodament. Una vegada ho van tenir tot, van posar tota la farina dins els bol tot fent-hi una muntanyeta. Seguidament, van fer-hi un forat, sí, ben bé, com si es tractés del cràter d’un volcà.

Després, poc a poc, van posar el llevat, l’aigua, la sal, els ous, la vainilla i la ratlladura de la llima dins el forat.

Una vegada van haver-hi afegit tots els ingredients, van començar el que per mi va esser el pas més divertit de la recepta: la barreja. Bé, per a mi va ser molt divertit, encara que per la seva cara em sembla que va ser una tasca un xic dura, ja que, van haver de barrejar amb les mans fins aconseguir una massa fina i uniforme.

Finalment, van afegir la margarina fosa i clar, una altra vegada a remenar... meh meh meh! Pobres!!

Una vegada van tenir això fet, van tapar la massa amb un drap i el van deixar reposar quasi una hora, fins que va haver doblat el seu volum.

Per últim, van fer una roda amb la massa i dins seu hi van amagar un parell de regalets (una fava i una figura). Seguidament van decorar el tortell (en aquesta ocasió, ells van utilitzar ametlles esmicolades, però també és possible fer-ho amb fruita confitada) i el van pintar amb ou batut.

Quan van tenir el tortell ben pintat, el van ficar al forn, que prèviament havien escalfat, i li van tenir uns 15 minuts a 180 graus.

Que us sembla la pinta que te? No és com els industrials, però la veritat és que el seu sabor era bastant millor.

I senyors, senyores i altres gats, aquest va ser el tortell de reis del 2011 que es van cruspir els de casa:

De veritat, els va quedar de perles (a més, ben maco, no?)... amb aquelles fruites confitades, ains!!! Ben farcit de crema pastissera... de primera!! Encara me n’estic rellepant els bigotis.

Púding de macarrons amb pernil dolç i formatge

Ronyeu!! M’encanta quan ho fa... es fiquen a la cuina i comencen a preparar els ingredients per preparar un plat diferent. De totes maneres no us penseu pas que es compliquen massa no, això sí, us puc dir que, en aquesta ocasió, a més de no ser un plat complicat, va ser ben econòmic, i per postres, segons la meva modesta opinió, els va quedar un plat d’allò més especial.

Bé, val més que comenci, doncs no m’agradaria pas que em veiessin teclejar l’ordinador amb els bigotis per explicar-vos aquesta recepta no sé pas que farien, jejeje. Li posaré per nom “Púding de macarrons amb pernil dolç i formatge” (Ains, els pernil.... ronyeu.... com m’agrada!!).

Els ingredients que van utilitzar van ser:

125 gr. de macarrons
100 gr. de pernil dolç
125 gr. de formatge
½ ceba
1 pebrot verd o vermell
200 gr. de tomàquet triturat
2 ous
1 iogurt natural
180 ml de crema de llet
Aigua
Oli d’oliva
Sal

Recordeu que, ells preparen totes les receptes per a dues persones, per tant, si sou més, i voleu fer aquesta recepta, us tocarà multiplicar, val?

Per començar, van posar una olla plena d’aigua amb sal al foc fins a bullir. Un cop va arribar al bull, hi van posar els macarrons i un raget d’oli. Els van deixar bullir uns 8 minuts, per seguidament escorre’ls i reservar-los.

Mentre el macarrons s’anaven fent, els meus amos van aprofitar per tallar la ceba i el pebrot a daus ben petits. Quan els van tenir tallats, els van posar en una paella amb un raig d’oli calent i els van deixar coure uns cinc minuts. Passat aquest temps, van afegir-hi el tomàquet i el pernil, ambdós convenientment tallats a daus, i ho van deixar tot cinc minuts més al foc, remenant-ho sovint.

Quan van tenir les verdures daurades, van afegir-hi els macarrons i els hi van deixar un parell de minuts, mentre els anaven remenant.

Passat aquest temps, van agafar un motlle apte pel forn i el van folrar amb paper de forn. A continuació, a la base del motlle van posar-hi una capa de macarrons. Una vegada tapada completament la base, van afegir-hi el formatge tallat a daus tot i distribuint-lo uniformement. Finalment, van cobrir el formatge estenent els macarrons restants.

En un bol, van posar-hi el iogurt, els ous, la crema de llet i un pessic de sal per, amb una batedora de varetes van batre-ho fins a no deixar-hi cap grumoll. Una vegada ho van aconseguir, van estendre-ho per sobre dels macarrons. Hmmm!!

Finalment, van posar el motlle al forn, que havien pre-escalfat prèviament. Van deixar-li uns 25 o 30 minuts a una temperatura de 180 graus.

Ah! Un petit consell: No us ho mengeu directament al sortir del forn, més que res, perquè vaig escoltar als meus amos dir que, aquests macarrons milloren molt quan estan tebis.

Estan de vici, us ho asseguro!!

Cuixes de pollastre farcides amb verdures

Ara fa unes setmanes, els meus amos es van tornar a ficar a la cuina per intentar un altre dels seus plats especials, i ains! La veritat és que, quan van acabar-lo, tot el pis feia una oloreta que encara avui me n’estic rellepant els bigotis...

En aquesta ocasió, no van escollir ni marisc ni peix, l’escollit per fer el plat van esser unes cuixes de pollastre, però buah!! Res a envejar...

Els ingredients (per a dues persones), van ser:

2 cuixes de pollastre
½ carbassó
½ pebrot verd
½ pebrot vermell
½ ceba
Un tomàquet
1 dent d’all
4 xampinyons
Sal
Oli

Per començar van treure’ls-hi els ossos a les cuixes. Vosaltres si teniu un carnisser de confiança podeu demanar que us faci aquesta feina, sinó, em sembla que no us quedarà més remei que agafar el ganivet i sense por, començar a treure els ossos… com van fer els meus amos.

Per fer el farciment, van fer làmines i tallar el dent d’all, després, van posar-lo en una paella per enrossir-lo una mica. Seguidament, van tallar a daus ben petits el carbassó, el pebrot verd i els xampinyons abans de posar-los a la paella per coure’ls juntament a l'all.

Quan tot va estar ben cuit, van posar les verduretes a escórrer per evitar l’acumulació d’olis. Ja sabeu que l’oli és bo, però en la seva quantitat justa.

Després, van agafar les cuixes desossades i les van salpebrar. Quan les van tenir ben amanides, van anar posant sobre seu les verduretes i.... txa-txan!! El moment que ve ara és el que més m’agrada... van cosir les cuixes!. Ells volien utilitzar fil de cuina, però va resultar que no en tenien a casa, així que, van tancar les cuixes utilitzant escuradents.

Una vegada van estar tancades, van posar les cuixes en una safata apte pel forn que, una vegada pre-escalfat, va rebre la safata. Les van tenir uns 20 minuts a 180 graus. Passat aquest temps, van regar les cuixes amb un raig de vinagre i les van deixar al forn uns 5 minuts més.

Mentre s’acabaven de coure, van posar-se a preparar la salsa. Per fer-ho, van afegir a una paella amb un raig d’oli, el pebrot vermell, la ceba i el tomàquet (no cal dir-ho, talladets ben petits), i van deixar-ho al foc fins que tot, va estar ben fet. Seguidament, ho van passar tot per la batedora, per deixar la salsa ben fineta.

Bé, ja tan sols falta el petit detall de muntar el plat. Ells el van deixar així:



Ups!! Me n’oblidava, me, me, me!! Ells, a la presentació hi van afegir un petit detall: arròs basmati. Els va quedar de primera, o al menys, això és el que deien les seves cares....

Patxaran casolà

No sé que em diu que avui no us cansaré massa amb la recepta, encara que si us decidiu fer-la, potser que us doni moltes estones d’alegria, me, me, me!!

La qüestió és que, la recepta d’avui es molt curta. Bé, per dir-vos la veritat, la recepta d’avui és molt fàcil encara que, d’altre banda, és una mica més llarga a l’hora d’aconseguir els ingredients i rentar-los (a no ser, es clar, que tingueu un arbust d’aranyons al jardí, me, me, me !!!)

Bé, aniré per feina... Avui us explicaré com es pot fer l’autèntic patxaran casolà.

Aquests són els ingredients necessaris:

600 gr. d’aranyons.
¾ de litre d’anís dolç.
¼ de litre d’anís sec.
5 o 6 grans de cafè.
1/3 de branca de canyella.
Un tros de pell de llimona.

Os n’heu adonat? Espero que sí, doncs els ingredients que us acabo de llistar són per fer 1 litre de patxaran. Si en voleu 2, haureu de multiplicar tots els ingredients, en voleu 3, doncs a triplicar, i així, fins que us sigui necessari.

Bé, suposo que fins aquí, tot està més que clar, encara que suposo que us estareu preguntant: Com carai es fa el patxaran casolà?... doncs molt fàcil, mireu:

El primer que heu de fer es agenciar-vos una ampolla o bé una garrafa. Quan la tingueu, anireu ficant tots i cadascun dels ingredients que us he llistat abans. Una vegada fet això, es pot dir que ja heu finalitzat el procés de preparació del patxaran, ja que, només us faltarà tancar el recipient (ampolla, garrafa, etc.) i posar-la en un lloc fosc i allunyat de la llum directa del sol.

Ah! Quasi me n’oblido del més important: heu de deixar reposar el recipient amb l’anís i els aranyons uns quatre o cinc mesos abans de filtrar-lo i poder gaudir del vostre patxaran casolà.

Finalment, un cop filtrat, té un aspecte com el següent:





Per cert, compte amb el patxaran, ja que, normalment la darrera copa que es pren, és la més perillosa ;) me, me, me !!!

Canelons de verdures amb un toc de cansalada

Buah! Quan temps! feia quasi quatre mesos que no us explicava una recepta. Què malament! (si en tingués encara que fos una mica, em cauria la cara de vergonya però, nois... soc un gat... meh, meh, meh!).

Por sort, el passat cap de setmana, els meus amos es van posar a fer una recepta una mica original, i és clar, jo que soc un xafarder, allà estava per espiar-los (si, llastimosament només per espiar, ja sabeu la seva frase favorita per mi: “això no es menjar per a gatets...”).

Bé, la qüestió és que el diumenge passat, un darrera l’altre van anar preparant els ingredients necessaris per elaborar el plat que avui us explico. Aquests ingredients van ser:


8 plaques de caneló
100 gr. de carbassa
½ carbassó
½ ceba
½ pebrot verd
50 gr. de cansalada
1 cullerada de farina
Sal
Oli

Ah! I recordeu: ells son dos, i lògicament els ingredients que us acabo d’anomenar, són per a 2... després, no em vingueu amb responsabilitats, eh?

Bé, per començar van tallar tots els ingredients. Mentrestant, van posar al foc una paella amb una mica d’oli. Quan l’oli va estar calent, van posar-hi a coure la ceba i el pebrot verd. Uns cinc minuts després, van afegir-hi la carbassa, el carbassó i la cansalada, tot junt ho van deixar coure uns cinc minuts més. Pel que vaig poder veure, és important anar remenant de tant en tant, per evitar que es cremi i s’enganxi tot.

Mentrestant, van posar a bullir una olla amb aigua salada. Quan va arrencar a bullir li van afegir les plaques de caneló i les van deixar bullir. Ja sento no poder ser molt precís amb el temps de cocció, però cada marca te els seus temps, i no tinc ni idea de quina fareu servir, així que un consell: llegiu les instruccions del fabricant.

Mentre les plaques bullien, van preparar una beixamel no massa espessa. Com? Doncs, molt fàcil, com sempre, meh, meh, meh!!

Ains, que simpàtic que soc... bé, bromes a part, van preparar la beixamel així: van posar a escalfar una olla petita amb una mica d’oli. Quan va estar calent, va afegir-hi una mica de ceba tallada ben petita i van deixar que cristal•litzés, llavors van afegir-hi una cullerada de farina i van remenar-ho tot fins aconseguir una pasta homogènia. Sense perdre temps, quan van afegir-hi un vas de llet i van continuar removent una estona (aquest punt és molt important, doncs cal evitar la formació de grumolls) fins aconseguir la consistència desitjada.

Quan les plaques van estar preparades, les van refredar. Mentre, van afegir-hi una mica de beixamel a les verdures, i van remenar-les una mica.

Finalment, va arribar el moment que crec, és més divertit: omplir les plaques amb les verdures... ains! Com m’agrada tocar el menjar!

Bé, per últim, només els va faltar el toc definitiu, així que, sense pensar-ho massa, van posar els canelons al forn, i a gratinar que hi falta gent...

Els van quedar amb bona pinta, no?




Doncs jo us hi afegeixo un petit detall, eren molt més bons que macos.

Restaurant Baisakhi - Palma de Mallorca

No us enganyaré pas si us dic que, el que tenen els meus amos és morro, i el dels altres, només comèdia... Grrr!! Aquest estiu aquells dos se’n van anar de vacances a Mallorca, i a mi, com no, em van deixar al poble. Molt ben cuidat, però al poble. Ni platges paradisíaques, ni guiris, ni res... encara que, ara que hi penso, això últim tampoc és que m’importi molt... Guiris, puaj!!

El fet és que, entre platja i platja, excursió i excursió, es veu que, alguna cosa havien de menjar, i clar, els pobres no podien pas viure de franquícies, així que, van pensar que be es podrien permetre algun petit caprici per sopar i dit i fet, ho van fer. I jo, com que de xafarder en soc una estona, avui us explicaré el que els va semblar el restaurant escollit.

Tot i que els encanta Palma de Mallorca (de fet, els encanta tota l’illa), sembla que no coneixen molts restaurants que es puguin titllar d’”especials”, així que, a base de passejos amunt i avall pel passeig marítim de Palma, es van fixar en un restaurant certament curiós, amb pètals de rosa escampats per terra, molta gent al seu interior i, una intensa fragància a especies sortint per les seves finestres. El restaurant s’anomena “Baisakhi” i sí, per si algú ho dubta, és un hindú.

La primera sorpresa la van tenir a l’entrar ja que van ser rebuts i acompanyats a la taula pel propi Sr. Gupta (propietari i cap de cuina del restaurant). La taula perfectament il•luminada per un petit quinqué els esperava recoberta d’un mantell de pètals de rosa. Pocs minuts després, una de les cambreres se’ls va acostar i els va omplir les copes amb aigua i un fi vi negre, la qual cosa es va anar repetint al llarg de la vetllada, cada vegada que alguna de les copes es buidava.

La segons sorpresa va arribar al cap d’uns minuts (segons van dir, no van ser més de 2 o 3), quan se’ls va acostar el Sr. Gupta amb el primer plat i cinc caçons amb salsa... jejeje!!, quina pena que els va trencar l’encantament que tenien mentre observaven la decoració del local, jejeje!! L’home els va explicar de que es composava el plat i els va remarcar que anessin en compte amb dos dels caçons que els acabava de portar, doncs segons paraules pròpies, estaven prohibits. Dels altres tres caçons restants, en podien menjar sense preocupació.

Pel que he escoltat, ells van actuar com nens, ja que els va faltar escoltar la paraula “prohibides” per llançar-se a provar-les... jejeje... dies després, quan recordaven l’escena, em sembla que encara els cremava la llengua... jejeje
Si no recordo malament, el primer plat es composava d’un parell de mandonguilles de carn a l’estil kebab, un parell més de pollastre amb verdures, i dues més de les que, quant ho explicaven, ja no en recordaven la composició, encara que sí recordaven que els van encantar.

El segon plat els hi va portar a la taula el fill de propietari, va ser una pota de pollastre a la planxa amanida amb curri i coberta amb un mantell de rames de menta fresca. Fins aquell vespre no havien provat mai la menta fresca, però es veu que els va encantar i a sobre, els va refrescar una mica la boca traient-los el cremor de les salses “prohibides” (Passerells!!).

Després, els van portar l’autèntica “delicatesen” del menú, un conjunt de cinc petits cobres amb 5 curris especials acompanyats per un bon plat d’arròs basmati aromàtic i una selecció de masses de pa hindú per acompanyar. Els curris van ser:

• Pollastre el curri. Sí, pel nom sembla el que es pot trobar fins i tot precuinat, però es veu que el sabor era totalment diferent al que es pot trobar en altres llocs.
• Curri de porc senglar. Menys especial del que se li pot pressuposar pel nom. Tot i això, ells van deixar ben net el cofret.
• Curri de vedella. Suau i gustosa. Vaja, segons van dir, estava per sucar-hi pa.
• Plàtan al curri. Els va enamorar. Brutal combinació de dolçor amb espècies. Vaja, que es veu que quasi es van barallar per menjar-se el darrer bocí (No van deixar ni el de la vergonya!).
• Curri de cigrons. Sorprenent. Encara que estèticament no es cridava l’atenció, van acabar amb ell sense miraments.

I per acabar, com no, no podien faltar els postres, un fresc pastís de mango i un parell de llaminadures de coco, ah! I autèntic te hindú... no creieu que és un magnífic colofó per un sopar?

Com a curiositat, us explicaré que, a l’iniciar el sopar els van portar a la taula unes tovalloletes humides i ben calentes que els va permetre millorar la seva higiene (glups!). Com a contrapartida, a l’acabar el sopar, el fill de propietari els va mullar les mans... amb perfum de roses! I el que es millor segons ells: feia una olor meravellosa. (Puaj! Com odio que els meus amos em posin colònia!).

Tot per 32,90 Euros (IVA inclòs), ben mirat, quasi una ganga. No creieu?

Suposo que com a em va passar a mi al seu moment, us estranyarà un detall que us he explicat: els meus amos no van demanar cap plat! I és que, pel que van dir, el Baisakhi té la particularitat de no disposar de carta, és a dir, només disposen de menú degustació, el qual regularment van canviat, així que, si decidiu anar-hi, no espereu trobar-vos amb el menú que us he explicat, doncs segurament el senyor Gupta haurà preparat alguna cosa diferent.

Als meus amos els va agradar, tant per la decoració del local, com per l’exquisit tracte del servei, com evidentment per l’originalitat, presentació i sabor dels plats que els van servir. La nota global que van posar-li va ser d’un 8, és a dir, recomanable, sobretot per aquells que els agradi experimentar noves sensacions culinàries. Segurament ells repetiran.

Per si us interessa, us deixo les dades del restaurant, són:


Restaurant Baisakhi
Avinguda Gabriel Roca (Passeig Marítim), 8
07014 Palma de Mallorca

Telèfon: 971 736806

Restaurant ROOT - Madrid

Bé, bé, bé... que sapigueu que continuo de morros amb els meu amos... No es suposa que els gatets com jo som els reis de la casa i vosaltres, els humans, heu de fer el que nosaltres vulguem, i sobretot, quan vulguem? Ja!! Començo a afartar-me’n... amb aquells petards... NO FUNCIONAAAA!!!

Com recordareu, aquells dos van marxar a Madrid per celebrar un dels seus aniversaris tot i aprofitant a fer turisme per la capital. Doncs bé, allà van visitar un conjunt de restaurants, sobre els quals, darrerament us estic explicant les seves impressions (m’encanta xafardejar sigil•losament, jejeje). Fa uns dies us vaig explicar el que els havia semblat el “Restaurante Basarri”, bé, doncs avui li toca el torn a un restaurant pertanyent a la coneguda cadena de restaurants “Grupo Vips” (grup del qual, tot s’ha de dir, els meus amos en son clients habituals... ejem...). En aquest cas, van optar per anar a un dels restaurants “exclusius” del grup, el “Restaurante ROOT”.

>

Tant bon punt van arribar al restaurant, el primer que van dir fou: “que maco!!” I és que, la decoració del local és exquisida, tant pel tipus de material com per la il•luminació emprada. Tot encaixa perfectament, el que, segons ells (no hi estic massa d’acord, però ja sabeu que els gats tenim un gust una mica diferent al vostre) ajuda a que t’hi sentis còmode.

El restaurant es troba situat en un subterrani, accedint al mateix a través d’unes escales que embolcallen una original llum penjant que simula unes modernes arrels, aconseguint així un agradable efecte, ja que, justament això, les arrels entrant al centre de la terra és el que dona nom al restaurant. Això, juntament amb el tracte rebut de part del servei, fou el més destacable de la seva experiència al “Restaurante Root”.

No obstant, la conversació que van mantenir els meus amos, va donar per molt ja que, pel vist, el que es prometia com a un bon menjar, va acabar amb una petita decepció. Per què? Bé, ara us faré cinc cèntims dels motius més remarcables...

La qüestió és que, quan van començar a follejar la carta, es van endur una grata sorpresa, ja que, els noms dels plats eren tan suggerents que va fer que els sorgissin dubtes sobre quins plats escollir, ja que, desgraciadament, al ser cap de setmana, al restaurant no disposaven de menú.

Els plats escollits finalment van ser:

Entrants:

• Terrina de foie amb poma caramel•litzada.

• Patata al forn farcida de salmó fumat.

Plats Principals:

• Lasanya de bolets

• Tagliatella de marisc

Postres:

• Emulsió de xocolata blanca con galeta Oreo(c)

• Tiramisú de maduixes.

De tots aquests, ells van criticar especialment els entrants (inclòs el que portava salmó…. Miauuu!), doncs ni el foie, ni les pomes que l’acompanyaven eren realment tan destacables com els que van menjar dies abans en el “Restaurant Basarri” i a “La cocina de Plágaro”, mentre que la patata va resultar ser un plat molt poc elaborat i sospitosament semblant al que s’ofereix als restaurants Ginos del mateix grup. Ells deien que això no hauria d’esser així, ja que el preu del mateix plat al “Root” es molt més alt que a “Ginos”.

Els plats principals van ser bastant millors encara que, eren carents de personalitat doncs en ambdós casos es va repetir la situació viscuda amb el segon dels entrants, essent tant la seva aparença com el sabor sospitosament iguals als altres restaurants del grup.

Per últim, en quan als postres, aquests si que van ser diferents i originals, ja que, tant per sabor com per presentació eren realment bons. Això si, en el cas de l’emulsió de xocolata, es van trobar en front d’un plat excessivament simple per la qual cosa, els meus amos varen considerar que els havien cobrat un preu excessivament alt (i es que tant sols eren, galetes Oreo© esmollades amb xocolata blanca fosa).

En quan a les seves impressions finals doncs..., van destacar l’ambient interior i la qualitat del servei, no obstant, tenen molt clar que, de no donar-se un canvi de la seva filosofia, no hi tornaran pas. I és que, si vaig escoltar bé, al “Root” li falla lo principal: el seu menjar ja que, li falta identitat i originalitat (la majoria de plats els podeu trobar en un Vips o un Ginos a un preu molt més raonable).

Amb tot, la nota es queda amb un 5,5 ja que la decoració, l’ambientació i el servei el salven d’un suspès més que segur.

No obstant, per si us animeu a anar-hi, aquí us deixo l’adreça del restaurant. En aquesta ocasió, no us posaré el telèfon doncs, com passa amb la majoria de restaurants del Grupo Vips, no admeten reserves.

Restaurante ROOT

C/ Virgen de los peligros, 1

28013 Madrid (Madrid)

Actualització (Juliol 2012):   Sembla mentida que el Grupo Vips (amos del lloc) ho hagin fet, però així és, pel que vaig escoltar als meus amos, el “Restaurant Root” ja NO EXISTEIX, al seu lloc hi ha un TGI Fridays, o quelcom així.

Restaurant Basarri - Madrid

Que van anar a sopar a Madrid? Buahh! Sovint penso que estan com a dues cabretes. Grrr!!! A més, per si no ho heu notat, els tinc molta enveja, grrr. Ells a Madrid i jo, amb lo preciós que soc? Doncs aquí, es clar. I llavors em demanaran que els faci moxaines, ja.. ja s’ho trobaran!!

Com a mínim, espero es recordin de l’experiència que van viure a “La cocina de Plágaro”. Bé, la cosa és que el dia següent de viure-la, se’n van anar directes cap a Madrid. L’excusa? Doncs, continuar celebrant l’aniversari d’un dels meus “esclaus”, i clar, una vegada allà, van intentar fer un altre sopar romàntic. Sí, ho heu llegit bé, ho van intentar, encara que finalment...

Més o menys un mes abans d’anar-hi, el meu altre esclau (bé, o estima amo, com vulgueu) va passar-se uns dies cercant alternatives a través d’internet, doncs com és evident, cap dels dos coneixia cap restaurant a Madrid (que no fos una franquícia, es clar). Després de llegir unes quantes opinions, va escollir el “Restaurante Basarri” ja que era molt cèntric i a més, en varies pàgines, el recomanaven fermament com a restaurant romàntic.

Després de passejar-se per mig Madrid, una estona abans de l’hora convinguda per sopar, van dirigir-se cap a la plaça de la Puerta del Sol, i des d’allà, van buscar la no menys famosa plaça Major. Buah!! Segons els vaig escoltar, aquella zona deu ser especialment maca, però bé, això ja és una altra història, i jo, estic aquí per parlar-vos de restaurants i de menjar, no de carrers i paisatges, no?

El “Restaurante Basarri”, està situat en una de les sortides de la plaça Mayor (C/ Toledo, 10), concretament, el podeu trobar sota els porxos de la plaça.

Segons la seva opinió, el restaurant tenia un aspecte fantàstic des de fora, i bé, no os vull pas enganyar, per dins també, vell (o històric) però amb molt encant. El restaurant no és molt gran, però disposa de dos menjadors diferents. Segons van dir, el dia que hi van estar ells, en arribar, eren els únics clients del restaurant, cosa que, quasi els va fer una mica de por (una altra vegada, que se m’emportin a mi, que amb les meves urpes no han de patir per res!, i a més, la meva boca està ansiosa de tastar bons aliments... ains!).

Bé, per començar, els cambrers els van portar la carta, i buah!!, es van emportar un ensurt de campionat al veure els preus dels plats, i a més, a la carta no hi constava el menú de la casa! Això és tenir més cara que esquena! Potser per això, van perdre una mica la vergonya i sense dubtar-ho massa, van demanar el menú de la casa (que a més de a la porta del propi restaurant, l’anuncien encara avui a la seva plana web).

Els plats que els van portar van ser:

· Entrants de la casa.

· Cecina de León amb ametlles.

· Una croqueta de pernil ibèric. (Només va ser una croqueta, però molt gran… segons la seva opinió, potser una mica massa gran).

· Foie embolicat amb poma caramel·litzada i amanida amb una reducció de vinagre.

Acte seguir, van haver d’escollir un plat entre:

· Lluç gratinat sobre un fons de crema de patates.

· Presa ibèrica amb raviolis casolans i una salsa de ceba caramel·litzada

· Bacallà amb safrà i pebrots rostits.

· Ploma ibèrica amb salsa de ceba caramel·litzada.

I per acabar:

· Postres de la casa per a compartir.

· Cafè.

Encara que, a la pàgina web del “Restaurante Basarri” figura mitjançant una clara anotació que el “Menú de la casa por 35€ (IVA incluido)”, els meus amos van acabar pagant pel mateix menú 42€ més IVA. Molt malament, no us sembla?

Abans d’acabar aquesta crítica, us vull explicar el que, segons els meus amos, és el millor i pitjor del restaurant, per tal que vosaltres mateixos ho pugueu valorar.

El millor:

· Sense cap gènere de dubtes, el millor del restaurant, és la qualitat del menjar que ofereixen. Tots els plats estan ben preparats i amb una presentació d’allò més aconseguida, tot per a remarcar un exquisit sabor amb la seva justa quantitat.

· L’ambient que es respira al local, ja que, sembla que et trobis al menjador d’una antiga masia. Això els va semblar molt bonic, encara que potser ells li haguessin posat una mica més d’il·luminació (que llepafils son els meus amos, no?).

El pitjor:

· El servei. Els meus amos no van dubtar en cap moment de la seva professionalitat, encara que, segons la seva opinió es van donar un parell de situacions que certament els van incomodar; la primera fou que, els desapareixien les begudes de la taula, ja que quan consideraven que havien de treure-les, ho feien, en ocasions sense demanar-ho. A més, encara s’estan preguntant perquè el maitre del restaurant els preguntava que tal anava tot, si en cap de les ocasions es va quedar per escoltar la resposta, potser poc interès?

· El preu. Encara que la qualitat i la quantitat va ser bona, segons els meus amos van pagar massa pel que van menjar, més que res perquè, per aquell preu, potser mereixia quelcom més d’innovació en el menjar (no hi ha com haver estat a “La cocina de Plágaro” el dia abans).

Després de dir tot això, ells van acabar posant-li una nota de 6,75. Segons la seva opinió, encara que el preu fou alt, el “Restaurante Basarri” és molt recomanable, entre altres coses, perquè preparen menjar casolà (o tradicional) amb gracia, i això cal tenir-se en compte en una gran ciutat com Madrid, on en moltes ocasions es fa molt difícil trobar bons restaurants d’aquest estil i massa fàcil entrebancar-se amb franquícies.

Per si us interessa, ara us deixaré la seva direcció i el seu telèfon per reservar.

Restaurante Basarri

C. Toledo, 10

28005 Madrid – (Madrid)

Tel: 91 365 69 39

Actualització (Juliol 2012):   Vaja sorpresa es van endur els meus amos. L’altre dia, passant per allà, van poder comprovar que no només havien baixant la persiana, sinó que,  no queda ni el menor rastre del “Restaurante Basarri”. Un altre que NO EXISTEIX.

La Cocina de Plágaro - Vitoria-Gasteiz

Aquesta vegada no em ficaré molt amb ells, ja que, encara que em van deixar sól a casa, tenien una bona excusa per sortir a sopar fora, i és que, un dels meus esclaus (bé, millor, un dels meus estimats amos, jejeje) celebrava el seu aniversari, i clar, aquesta situació bé que mereix un bon sopar romàntic, no? Doncs això, van sortir a sopar fora, i a mi, una vegada més em va tocar el paper de gat guardià, jejeje.

La veritat és que, portaven un pilot de temps amb la intenció de descobrir el restaurant “La cocina de Plágaro”, però estaven convençuts que era caríssim (ja veureu més endavant, lo equivocats que anaven), així que, van esperar a tenir una bona excusa.

Dit i fet, quan van donar per finalitzada la celebració familiar, van recollir una mica la casa, em van treure a mi del transportí (quina ràbia!... sis hores m’hi van tenir! I a sobre, amb gent a casa i sense poder-los bufar!...) i van anar directes al famós restaurant. Però, perquè és tant famós a Vitoria “La cocina de Plágaro”?

La resposta és ben senzilla: Tal i com vaig escoltar, Luís Ángel Plágaro, es un jove cuiner alabés (va néixer el 1979) que aconsegueix una espectacular fusió entre la cuina tradicional i un esmerat disseny de presentació. A part d’això, compta amb la particularitat que, tots els productes que utilitza en les seves creacions, a més de frescos, són de la zona (d’un radi inferior als 100 km de Vitoria), formant part així, de les iniciatives ‘Programa Kilòmetre 0’ i ‘Slow Food’.

Com us podeu imaginar, és necessari reservar amb certa antelació, encara que, no amb tanta com van fer els meus amos, doncs tenien la reserva feta des de desembre (criatures!). Bé, la qüestió és que, divendres passat, pels volts de les 10, ja estaven preparats per gaudir d’un bon sopar.

Ja al restaurant, els va rebre la Leticia Plágaro (sí, correcte, és la germana del cuiner), i amb un càlid somriure, els va acompanyar fins a la taula. No els va costar massa trobar-la, doncs el restaurant compta amb només 9 taules, i una capacitat propera a les 30 persones.

Ells, com ja ve sent habitual en aquests llocs, van demanar el menú degustació i una ampolla d’un bon vi de criança, i la veritat, com que no n’entenen massa de vins, van deixar l’elecció del mateix en mans de Leticia, i bua!! Quina passada de vi que els va portar!!

No recordo exactament tots els plats, doncs segons vaig escoltar, els en van portar vuit, però bé, no crec que m’equivoqui molt si us dic que, els van portar:

- Com entrants, tres autèntiques ‘delicatesen’:
. Una croqueta de marisc
. Una bola de cecina banyada en ametlles
. Formatge “Brie” fregit

- Una amanida variada amb reducció de vinagre i làmines de foie sobre carpaccio de vedella.

- Unes gambes ibèriques. Concretament dues gambes vestides amb una gavardina de pernil ibèric. Delicioses! (bé... como mínim això van dir... quina enveja!)

- Presa ibèrica.

- Pre-postres (una natilla casolana per llepar-se els dits).

- Postres. Una safata amb sis o set postres diferents, entre els quals, ells van destacar: una broqueta de maduixa con una crema de xocolata blanca, gema, etc.



I el més sorprenent de tot es que, tot el que us acaba d’explicar, més el vi i el cafè, els va sortir per 60€ cadascun (el menú degustació val 42€ més IVA).

Una vegada acabat el sopar, els meus amos deien que havien quedat més que bé (i mireu que són de menjar, jajaja), tant per la quantitat com sobretot per la qualitat, així que, us he de transmetre la seva recomanació: si aneu alguna vegada a “La cocina de Plágaro” (que val molt i molt la pena) demaneu el menú degustació que, quedareu satisfets.

Per acabar aquesta crítica, us dic que ells li van posar un 10, sense pal·liatius, tant pel que fa al lloc, que es encantador, com pel que fa al menjar, com pel tracte familiar i proper que van rebre. Definitivament, ells hi tornaran, i amés, el recomanen tant a familiars com a amics (sí, sí, a vosaltres, estimats lectors, també).

Com que és imprescindible reservar abans d’anar-hi, us deixo les seves dades:



“Restaurante La Cocina de Plágaro”
 C. Florida, 37 
01005 Vitoria – Gasteiz
Telèfon: 945 27 96 54

P.D.: 
Pel 2012, el preu del menú degustació és de 44€ + IVA 
Pel 2013, el preu del menú degustació és de 50€ + IVA

Mandonguilles de tonyina

Quin menú que es van preparar el passat diumenge! Per llepar-se els bigotis! Bé, com a mínim per a mi (i això aquí, es molt important, més que res perquè és el meu blog, jejeje). Bé, a treballar una mica... el diumenge passat van preparar: un púding de macarrons (algun dia us explicaré com el van fer), mandonguilles de tonyina i per acabar, un pastís de formatge.

Avui, si voleu, us explicaré com van fer les mandonguilles de tonyina.

Com qui no vol la cosa, van utilitzar els següents ingredients:

200 gr. de tonyina (o un parell de rodanxes, o filets... com us ho preparin a la peixateria)
Pa rallat
Un dent d'all
Sal
Una cullerada de farina
Oli
Sopa de peix (200 cl. o un vas)
Mitja ceba

Per començar, van picar la tonyina (ben finet amb la picadora). Mentrestant, en un bol van batre els ous. Una vegada batuts, van afegir la tonyina picada i el dent d’all també picat. Una vegada fet, van afegir-hi el pa ratllat (compte amb aquest pas! Doncs s’ha d’afegir en poques quantitats per no espatllar-ho tot i deixar una massa eixarreïda) i van continuar barrejant-ho bé fins a aconseguir una massa ben cremosa.

Seguidament, va arribar la part més divertida de la recepta: fer les boletes de tonyina. Per fer-les amb una mida més o menys homogènia, van utilitzar una cullereta de cafè, amb la qual van anar agafant la massa de tonyina, i llavors amb les mans van anar donant-los forma, primer una, després l’altra... quines ganes tenia jo d’agafar-ne alguna, però es clar, ells les van tenir en tot moment ben protegides, grr...

Finalment, van enfarinar les mandonguilles i les van posar a fregir en una paella amb abundant oli calent per fregir-les ben bé (compte, no cal cremar-les!). Per deixar-les al seu punt, només van necessitar uns 3 minuts.

Per últim, van preparar una salsa per acompanyar aquella delícia de mandonguilles. Va ser una salsa ben senzilla de veritat. Era quelcom així com a una beixamel, però en comptes d’utilitzar llet, van emprar una sopeta de peix.

Animeu-vos! Aquest plat es molt senzill i saborós.










Al veure la foto, no us n’entren ganes?

Lasanya de porros i patates

Verdures? Hmmm... no vull pas enganyar-vos però, no soc pas vegetarià, i les verdures m’agraden bastant menys que altres plats (ronyeu!... salmó...), però bé, a vegades (i cada vegada més), crec que menjar verdures és molt bo. A més, en aquesta ocasió, i essent-vos molt sincer, els va quedar un plat per llepar-se els bigotis.

Van utilitzar els següents ingredients:

1 menat de porros (amb 3 o 4 porros)
3 o 4 patates no massa petites
1 tros de formatge
Sal
Oli

Per començar, van treure la part verda dels porros. Seguidament, es van dedicar a rentar-los a consciència, per treure’ls tota la terra. Després de fer-ho, van tallar-los a rodanxes ben petites, les van salar i empebrar, i directes a la paella. Van tenir-los allà, uns 10 minuts a foc mitjà, fins que van quedar cuites però tendres.

Mentre es feien els porros, van anar pelant i tallant les patates a rodanxes no massa gruixudes.

Una vegada van tenir tots els ingredients preparats (les patates laminades, i els porros cuits), van agafar una safata pel forn i van posar-se a muntar el plat com si es tractés d’una lasanya. És a dir, van posar una capa de patates, una de porros i finalment van cobrir-ho tot, amb una nova capa de patates.

Per acabar, van posar-li una teulada amb un filet gruixut de formatge i, van posar la plata al forn on va estar-s’hi uns 40 minuts a 180 graus.



Encara que és verdura.... reconec que no té mala pinta, veritat? A més, a ells els hi agrada, i això ja és com una garantia, no?. A mi, tot i que m’agradaria provar-lo, si els ho demano, ja sé la resposta que tindré: “això no és menjar per a gatets,... bla bla bla”.

Pastís de formatge

Redéu! Finalment hauré de canviar d’opinió i assumir que són bons amb els postres, més que res perquè darrerament els seus postres han millorat, de bigotis! Si el mes passat es van atrevir amb èxit amb les torrades de Santa Teresa, el dissabte passat li va tocar el torn al pastís de formatge. I de veritat, me n’alegro... hmmm... quina oloreta!

D’entrada us he d’assumir que, la recepta que us explicaré avui té un munt de variants (quasi tantes com gustos), encara que sota la meva modesta opinió, la que van fer ells, és la més fàcil. Això sí, això no vol pas dir que sigui la pitjor, abans al contrari, a més, a ells els va agradar moltísim (la pena és que jo no vaig poder tastar-lo. Ja sabeu la seva opinió: “aquest menjar no és pas per gatets...”).

Per fer el pastís, van utilitzar:

225 gr. de formatge d’untar
2 iogurts naturals
1 iogurt de llimona
3 ous
7 cullerades de sucre
3 cullerades de farina


Per començar, van preparar el que sens dubte, és el més complex de la recepta: muntar a punt de neu la clara dels tres ous. Per aconseguir-ho, com és obvi, van separar la gema de les clares passant les primeres a un bol, i en un recipient fons les segones. Una vegada separades, van agafar el recipient amb les clares i les van portar a punt de neu utilitzant una batedora elèctrica.

Una vegada muntades les clares, al bol de les gemes van posar-hi: el formatge d’untar, tots els iogurts, la farina i el sucre, i tot junt, van començar a barrejar-ho, primer amb una forquilla i finalment amb la batedora.

Quan va estar tot ben barrejat, van afegir-hi les clares muntades a punt de neu i de nou, van tornar a barrejar-ho tot amb la batedora fins que van aconseguir una crema ben uniforme (important: sense grumolls).

Per últim i ja amb el forn preescalfat, van posar la crema aconseguida en un motlle de silicona ben maco, i el van posar ben centrat al forn. Van tenir-lo fornejant uns 35 minuts a una temperatura de 180 graus.

A que té una pinta d’escàndol decorat amb unes maduixetes?

Restaurant El Matxete - Vitoria-Gasteiz

Cada dia que passa ho tinc més clar, només els falta una trista excusa per sortir a sopar fora, i pel que vaig veure, el cap de setmana passat van aconseguir-ne una de bona, més que res perquè, es clar, a mi em va tocar quedar-me a casa, sol, fet un farcell davant de la tele.

En aquesta ocasió van cercar un lloc especial, un lloc que per ells encara fos desconegut. Així, entre nosaltres, ja us avanço que no els va costar massa, doncs tampoc coneixen molts restaurants, jejeje. Al final l’escollit va ser l’"Asador Matxete Erretegia".

Arribar al restaurant els va ser d’allò més fàcil. Es van dirigir cap cal casc històric però no van arribar a entrar-hi. Es van quedar directament a la vitoriana Plaza del Machete (al número 4 para més dades).

Quan van tornar a casa, van dir que l’"Asador Matxete" els va semblar especialment maco; està situat en un antic casal completament reformat, és a dir, el restaurant manté el seu estil de casa vella, però combinat amb materials nobles nous (llums, fusteria de qualitat, aire condicionat, extractors de fums, etc) per tal d’aconseguir la màxima comoditat (per dir-vos la veritat, he d’assumir que tinc moltes ganes d’anar a provar el Matxete, encara que ho tinc mooooolt difícil).

A l’hora de sopar, el restaurant disposa de diversos menús, encara que, sembla que només són per a grups (segons els van dir, havien de ser com a mínim 4), i es clar, ells només van anar-hi dos (Oh! Quina pena! :oP I a mi em van deixar a casa... jejeje... bé, la veritat es que per aconseguir un menú, haguessin hagut d’emportar-se també al gos...).

Finalment van demanar de la carta. De totes formes crec que van escollir la millor opció. Que no? Doncs jutgeu vosaltres mateixos:

Entrants:
Taula d’embotits ibèrics (pernil, xoriço, llom, etc.)
Remenat de bolets

Plats Principals:
Milfulles de rellom amb foie fresc.
Foie fresc amb salsa d’Oporto.

Postres:
Goxua
Mouse d’arròs amb llet

I per acabar-ho d’amanir tot, van regar el sopar amb un vi de criança realment espectacular: “Marqués de Vitoria” (del 2006, crec). Tenen un morro que se’l trepitgen!

Sincerament, crec que el restaurant els va agradar molt, encara que segons ells no és el millor de Vitoria (de moment, per ells, aquest títol l’ostenta "el Portalón") però bé, es veu que és una magnífica opció per anar-hi a sopar (ja sigui per un sopar romàntic, de grup, o bé senzillament, per celebrar-hi alguna cosa).

Mentre parlaven, vaig notar que se’ls feia realment difícil ressaltar alguna característica del restaurant davant les altres: el menjar era realment bo, el servei correcte, atent, professional, conformant tot una excel•lent relació qualitat - preu, ja que, tot i que no és barat, tampoc és tant car com altres restaurants, potser més famosos. Bé, com a mínim això deien els meus amos al tornar a casa.

Segons ells, no anar a l’"Asador Matxete"
és com un petit gran pecat. Per això, jo us recomano que el cometeu, per tant, si en teniu l’oportunitat aneu-hi. De veritat, val molt la pena.

Per si finalment us animeu, us deixo aquí les seves dades:



"Asador Matxete Erretegia"
Plaza del Machete, 4
01001 Vitoria-Gasteiz

Teléfono: 945 131821 – 945 149385

Torrades de Santa Teresa

Fa un temps hagués apostat els meus bigotis a que un postre no els sortiria mai bé, per sort no ho vaig fer, doncs darrerament estan afinant molt i la veritat, començo a notar que m’és difícil controlar els meus impulsos quan preparen algun dolç.

Fa uns dies, i per apuntar-se una mica a la tradició que hi ha per aquí, es van atrevir per primera vegada amb les torrades de Santa Teresa (o “torrijas”), i la veritat, crec que les van bordar.

Van utilitzar els següents ingredients:

1 barra de pa del dia anterior (ells van emprar un pa de motllo especial)
1 litre de llet
1 barra de canyella
1 llimona (o taronja)
3 ous
Oli
Sucre
Canyella en pols

En un caçó (u olla petita), van posar a escalfar la llet amb la barra de canyella i la pell de la llimona (o taronja, que es el que van utilitzar ells), i unes 5 o 6 cullerades soperes de sucre. Ho van deixar tot al foc uns 10 minuts. Després, van separar la rapa de canyella i les pells.

Seguidament, van posar un paella al foc amb una bona quantitat d’oli mentre, en un bol, es van posar a batre els ous.

Quan l’oli va estar ben calent, van anar agafant les llesques de pa, i les van anar posant al caçó, deixant que el pa absorbís la màxima quantitat possible de llet. Una vegada fet, amb molt de compte van anar passant les llesques per ou y les van anar arrebossant. Cada llesca la van deixar fregint fins que va quedar ben daurada. Al treure-les, les van empolvorar amb canyella en pols.

Van repetir aquest procés fins que es van quedar sense llet, o sense pa, no ho recordo bé, doncs estava ben encantat ensumant aquells pans de llet... hmmm que bons!!

Encara que la seva presentació us pugui semblar poc espectacular, estaven de vici. La cosa va quedar així:




Ja veieu, senzillíssimes, crec que la propera vegada, fins i tot les faré jo. Us hi atreviu?

Truita de patates

Us he de reconèixer que al començament em sorprenia escoltar a aquests dir: “anem a prendre un pintxo de truita?” o “que bons són els pintxos de truita!”, però una vegada vist com es fan les truites, lo fàcil que és i l’olor que desprenen, només em queda dir: ronyeu, quines ganes de tastar-les!

Crec que se’n poden fer d’un pilot de tipus (farcides, sense farciment, de pisos, etc..). De totes formes avui us explicaré la més comú, la de patata amb un toc de ceba.

Els seus ingredients són:

4 ous
3 patetes mitjanes
½ ceba (o al gust)
1 cullerada de llet
Sal
Oli


Per començar, i com és el que més triga en preparar-se, ells van pelar les patates i les van tallar a tires no massa llargues. Van posar a escalfar al foc, una paella amb una bona quantitat d’oli. Una vegada l’oli va estar calent, van afegir-hi les patates amb una mica sal, van abaixar el foc, i les van deixar coure a foc lent una bona estona.

Mentre les patates es feien, van tallar la ceba a tires fines, i passats uns minuts, les van afegir a la paella amb les patates.

En un bol a part, van batre els ous, els van posar una punta de sal, i... ostres, no se si puc dir-ho... va que sou de confiança: una cullerada de llet.

Quan les patates van estar al punt; fetes però tendres (no han de quedar cruixents) i la ceba caramel•litzada van treure-ho tot de la paella van afegir-ho al bol per poder-ho remenar tot bé.

Finalment, van posar una cullerada d’oli a la paella, i quan va estar ben calenta, van afegir-hi tots els ingredients barrejats i els van deixar coure uns minuts. Passat aquest temps, i ajudats amb un plat gran, van girar la truita i la van deixar coure uns minuts més.

Una vegada finalitzada l’obra, els va quedar així:







Senzilla, gustosa i... per rellepar-se els bigotis, no creieu?

Restaurant El Portalón - Vitoria-Gasteiz

Qualsevol excusa els serveix per sortir a sopar i deixar-me a mi a casa, arraulit al sofà tot mirant-me la tele... apagada. Bé, en el fons no critico, si pogués també canviaria de tant en tant, aquell pinso de marca per un bon plat de peix preparat per algun crack de la cuina, però.... ains!

Feia molt de temps que els escoltava buscar una bona excusa per fer una reserva a "El Portalón", encara que sempre acabaven trobant-ne alguna per aplaçar la reserva, fins que fa uns dies, es van decidir. L’excusa final va ser la celebració del seu tercer aniversari... ains, colomins!

Pel que he pogut saber, "El Portalón" és un dels restaurants més emblemàtics de Vitoria-Gasteiz. Està situat al davant de la Catedral de Santa Maria, ocupant la vella casona de “La casa de postes”, la qual fou inaugurada com a tal durant el segle XV. Però bé, deixaré la historia per algú que en sàpiga una mica més, i jo em dedicaré a lo meu que no es altra cosa que criticar el restaurant, encara que, per la seva cara al tornar, crec que no podré fer-ho gaire.

El restaurant disposa de diversos menús de degustació amb preus compresos entre els 35 i els 60 euros, i fins i tot una vegada al mes posen a disposició dels seus clients la possibilitat d’assistir a un sopar teatralitzat. Aquells dos no van se tant originals, i al final van escollir el “Menú cuina” i vaja, tinc la impressió que es van posar les botes, o sinó... continueu llegint:

Entrants:

Pernil ibèric (l’estic ensumant... quina flaira!)

Foie mi-cuit amb melmelada de fruites (només de pensar-ho... ains!)

Tacs de salmó marinat amb crema de tàperes (Salmó? Jo en vull!!)

Primers:

Marisc (3 gambes i una cigala a la brasa... ronyeu!)

Mongeta pinta alabesa (con els seus sagraments....¡mmmm... quina delícia!)

Segons:

Rap al forn (Volia anar-hi! Per què em fan això?)

Rellom a la brasa

Postres i cafè

Les úniques pegues del menú? Doncs que a l’arribar al rellom quasi van tenir que demanar un suplement d’estómac, ja que estaven tips de tantes delicadeses. Ah! I que, el vi va ser com l’I.V.A.... a part del menú. De totes formes ells ho van solucionar amb un Rioja Alavesa de reserva... genial!

Segons van dir: menjar al "El Portalón" va ser com menjar en una altra època, una cosa especial, tant pel que fa a la qualitat dels seus plats, com pel fet de fer-ho en un lloc tan carregat d’història i a la vegada tan ben cuidat i conservat. Entre les seves centenàries pedres, un s’allunya dels sorolls de la ciutat, esperant a vegades, escoltar les rodes d’un carruatge creuant el vell portal que dona nom al restaurant.

Pel que van dir, es podrien valorar moltes coses: la ambientació, el menjar, el servei, els preus, però vaja, que a falta de poder criticar negativament res, es van limitar a exclamar quasi simultàniament: “És el millor restaurant on hem estat!”.

Encara que el restaurant és gran (té dos menjadors grans i tres de més petits i exclusius), convé reservar amb antelació, així que, us deixo les seves senyes:

“Restaurante El Portalón”

C/ Correría 147 – 149

01001 Vitoria-Gasteiz

Telèfon: 945142755