Farcellets de salmó i formatge

Ronyeu!! Mai hagués pensat que veuria als meus amos preparar un plat tan senzill i deliciós, i, a sobre, que portés el que a mi més m’agrada: salmó (hmmm...!)

Mireu quins ingredients més deliciosos:

200 gr. de salmó fumat
1 safateta de formatge per untar
1 paquet d’oblees
Orenga

Potser complicat un plat amb aquests ingredients? Doncs no, però bo ho es una estona. Mireu què senzill és de preparar.

Agafeu l’oblea y estireu-la bé. Col•loqueu una llesca de salmó fumat de forma que cobreixi l’oblea i seguidament amb una espàtula, unteu el salmó amb el formatge, i seguidament espolvorejar amb orenga. Una vegada fet, enrotlleu l’oblea.

Com és lògic, repetiu aquest procés mentre disposeu d’oblees o de salmó per omplir-les. Si sobre una mica de salmó i teniu a prop un gat maco com jo... doncs ...

Bé, finalment, poseu els rotllets en una font pel forn que prèviament haureu pre-escalfat a 185º. Col•locareu la font al forn a mitja alçada. No necessiten més de 10 minuts encara que els podeu deixar fins que estiguin ben dauradets.

No us sembla que tenen molt bona pinta?






Jo els utilitzaria com entrants de cara als dinars o sopars importants, tindreu el triomf assegurat.

Restaurant Albéniz - Vitoria-Gasteiz

Grrr... Quina ràbia, quan fan això, els mataria, i no perquè vagin a menjar fora, sinó perquè quan ho fan, em deixen aquí, oblidat, escalfant el sofà i veient la tele... apagada.

En fi, la qüestió es que el cap de setmana passat, van sortir a menjar al “Restaurant Albéniz”, encara que la veritat, crec que jo no hagués gaudit molt, ja que m’he assabentat que quasi no van provar el peix (grrr... amb el que m’agrada a mi).

Com ja sabeu, visc a Vitoria-Gasteiz (si, ells també), per tant, no s’han hagut de desplaçar molt per arribar al restaurant, situat al centre de la ciutat, a l’aldapa, o la costa, com li diuen formalment, al carrer Portal del Rey.

Després del que m’han explicat, em vaig adonar que al arribar allà, per un moment es té la sensació que s’està en uns d’aquells bars de tota la vida (i tampoc és d’estranyar, doncs segons diuen, l’Albéniz porta a Vitoria des de 1920), però bé, això només és a l’entrar, ja que aviat et condueixen cap al menjador.

El menjador no devia ser molt gran, doncs han explicat que no hi cabien més de 60 o 70 persones (hmmm... en gats, quants més?). Una vegada els van haver acomodat, els van prendre nota. Al ser festiu, només disposaven de carta i menú per a grups (mínim 4), així que, com que complien amb el requisit, van demanar el menú. Va ser:


Entrats:

- Torrades amb paté d’ànec i cogombret.
- Pernil ibèric (Devia estar de vici... Encara recordo quan vaig agafa’ls-hi un paquet... ains, a urpada neta me’l vaig menjar).
- Porros confitats.
- Remenat de bolets.
- Llagostins a la planxa (Que bons Déu meu, que bons i quines ganes tinc!!)


Plat principal:

- Rellom de vedella a la planxa i salsa de pebre, acompanyat de pebrots de piquillo i patates roses. (Genial el rellom, encara que la salsa de pebre es veu que tenía més de nom que de gust, i les patates.... ben descongelades... si senyor).


Postres:

- Teules d’arròs amb llet (Es veu que devia estar bo, perquè encara s’estan rellepant els llavis –és una pena que no tinguin bigotis com jo-)
- Pastís Gasteiz (També ha triomfat, doncs l’altre, encara te al cap aquella nada, aquella pasta fullada....).

Jo hagués escollit el llenguado (que pel que han comentat també era al menú), però aquests són més carnívors, així que, no us puc dir molt com estava.... és una pena.

Després d’anar-hi, crec que no el consideraran el seu restaurant predilecte, ja que continuen preferint el “Ristorante l’Oliva” o el “Restaurante Olarizu” per Vitoria, o el japonès “Restaurante Sakura” o “La Creperia”,ambdós a Manresa.

Les puntuacions que aquests que m’alimenten i em mimen (de vegades), són: local un 7 (senzill, net i cuidat), menjar un 7.75 (tradicional i poc innovador, però de qualitat), servei un 6 (per lo que és el restaurant, senzillament correcte), preu - qualitat un 7 (35€ per un menú de festiu, no està del tot malament), en total, la nota pel “Restaurante Albéniz” ha estat un: 6.9

Per si us ve de gust, us deixo les seves dades:


“Restaurante Albéniz”
C/ Portal del Rey, 9
Vitoria-Gasteiz

Telèfon: 945 25 66 85

Penques farcides de salmó

Salmó!! Buahhh…. Quan temps feia que no preparaven una cosa tan bona com aquesta. Encara que no fan aquest plat molt sovint, he de reconèixer que això que ells en diuen “Penques farcides de salmó” estan de vici, sinó, veieu-ho vosaltres mateixos.

Per començar van preparar els següents ingredients:

5 o 6 fulles de bleda amb el tronxo ben gruixut
½ cunya de formatge semi-curat.
200 gr. de salmó fumat.
1 ou
½ ceba
1 dent d’all
1 vas de vi blanc
Farina, Oli, Julivert i sal

Us he dit ja que estan de vici? Si? Doncs ho estan...

El que van fer primer va ser netejar les penques de bleda, traient-les-hi els filaments del tronxo (ja que costen molt de menjar) , i les fulles verdes. Seguidament, van tallar els troncs amb una mida aproximada de 6/7 centímetres, i els van posar a bullir en una cassola amb aigua i sal.

Mentrestant, van netejar i tallar les fulles de bleda i les van posar a bullir en una altra cassola.

Van deixar bullir les dues cassoles uns 15 minuts.

Passats aquests 15 minuts, van escórrer les penques de bleda reservant l’aigua de bullir les fulles en un bol per utilitzar-la més endavant.

Amb les penques de bleda que abans havien tallat, van fer uns petits i saborosos entrepans fets amb: una penca, un tros de salmó, un tros de pernil i finalment una penca. Els van enfarinar i van passar per ou. Acte seguit els van arrebossar en una paella amb oli calent.

Una vegada arrebossats, van posar les penques en paper secant per tal que s’absorbís el sobrant d’oli, i seguidament van passar a preparar la salseta d’acompanyament.

Per la salsa, en una cassola amb aigua, van posar a bullir l’ou.

Van picar l’all i la ceba finament, i els van posar a coure a foc lent en una paella. Al canviar de color, li van afegir una cullerada de farina i van remoure per lligar-ho tot. A continuació, van afegir el vas de vi i l’aigua de cocció de les fulles de bleda. Amb tot, van portar-ho a l’ebullició mentre removien per aconseguir una salsa lligada i sense grums. Una vegada aconseguida la salsa, van afegir les penques arrebossades i van deixar-ho a tot a foc lent uns 5 minuts.

Finalment, van picar ben fi l’ou bullit, i el van afegir al plat a mode de decoració.

El plat, una vegada muntat va quedar així:




Animeu-vos, és un plat senzill i molt gustós, per rellepar-se els bigotis .... ronyeuuu!!!

Quiche Lorraine

Quan fa uns dies vaig escoltar els meus amos dient que farien una “Quiche Lorraine”, vaig pensar que s’havien tornat una mica bojos. Un plat amb un nom com aquest, havia de ser, per força, complicadíssim. Al final, per dir-vos la veritat, crec que la propera vegada, el faré jo mateix (això sí, com bon gat que soc, amb una mica de peix.... hmmm... li diré: “Quiche Nissiraine” ). En fi, al plat:

Ingredients:

1 Disc de massa fullada
2 Ous
1 Ceba
400 ml. de nata líquida
150 gr. de pernil dolç
150 gr. de formatge Emmental
Mantega o oli
Sal

Abans de començar a fer res, van posar a pre-escalfar el forns a uns 200º. Mentre s’escalfava, van preparar un motllo rodó untant-lo amb una mica de mantega just abans de posar-hi el disc de pasta fullada. Una vegada posat, el van anar punxant amb una forquilla per evitar la creació de bombolles durant la seva cocció.

Una vegada preparat el motllo, va arribar el moment que més en va agradar: tallar el pernil dolç a daus (hmmm... que bo!!!). A més, van pelar i picar ben fina la ceba. A continuació, van posar a escalfar una paella amb una cullerada d’oli. Quan va ser calent, van afegir-hi la ceba, i a foc lent la van coure fins que va quedar quasi transparent (compte que no es cremi, que la ceba cremada es torna una mica amargant).

En un bol, van posar-hi els ous i els van batre com si volguessin fer una truita. Una vegada batuts, van afegir-hi la nata líquida, els daus de pernil i la ceba juntament amb el formatge Emmental. Amb tot, van corregir-ho de sal i van remoure-ho bé fins a aconseguir una barreja total de tots els ingredients. Seguidament, van abocar-ho tot al motllo que ja tenien preparat amb la massa de pasta fullada.

Per acabar, el més senzill de la recepta: van posar el motllo al forn durant uns 30 minuts (a 180º) fins a quallar el farcit del motllo i coure la massa de pasta fullada. Els darrers dos minuts de cocció, van activar el gratinador per deixar la Quiche tal i com podeu veure en la següent foto:




No em negareu que està per menjar-s’ho....

Carbassons farcits

M’encanta que els meus amos em portin receptes noves quan tornen d’un viatge, i encara més quan les receptes porten peix o marisc. Ains, com el cas que ens ocupa...

En aquest ocasió, encara que va ser estrany, només un dels meus amos es va ficar a la cuina, potser és perquè la recepta és molt fàcil, o potser... bé, que importa, la qüestió és que encara ara, m’estic rellepant els bigotis... Aquí teniu la recepta!!!

Ingredients:

2 Carbassons (un per persona)
16 Gambes
60 gr. De formatge ratllat
Farina
Oli d’oliva
Sal
Julivert

El primer que va fer, fou netejar i assecar bé els carbassons. Seguidament, els va tallar a rodanxes d’uns 5 o 6 centímetres de gruix. Amb molt de compte, va posar les rodanxes a fregir en una paella (la va tapar, per evitar els esquitxos).

Quant es van fregir una mica, va posar-les en un plat i, amb l’ajuda d’un ganivet va buidar-los deixant només la base. A continuació, va picar ben bé la polpa dels carbassons, li va posar una punta de sal i cap a la paella, per coure-la bé juntament amb les gambes.

Una vegada cuit tot, va emplenar les rodanxes amb la polpa i les gambes, per posar-les tot seguir en una font per fornejar (Va posar-hi totes les gambes! I per a mi, ni una... amb lo simpàtic que soc jo... grrr)

En un caçó, va posar a bullir un vas d’aigua amb els caps de les gambes (també es pot utilitzar un tros de cub Maggi, encara que a mi no m’acaba de convèncer aquesta opció) i una mica de julivert. Va deixar-ho coure tot, no més de 10 minuts, fins aconseguir un brou de peix.

Finalment, en la mateixa paella on va coure els carbassons, va posar a escalfar una punta d’oli. Quant va començar a fumejar, va afegir-hi una cullerada de farina, i va remoure fins aconseguir una massa homogènia. En aquell moment va afegir-hi el brou de peix i va tornar a remoure fins aconseguir una espècie de beixamel.

Per acabar va posar la beixamel sobre les rodanxes de carbassó, va espolvorejar-les amb el formatge ratllat i tot, cinc minuts a gratinar.

La cosa va quedar així d’espectacular:

Espinacs amb beixamel

Si, ja ho sé, no és molt normal que algú com jo us parli de verdures, però bé, la veritat és que, preparades com les preparen aquells dos quan entren a la cuina, i sobretot, amb l’acompanyament que porten habitualment, tenen un gust deliciós (per rellepar-me els bigotis), o sigui que... Allà vaig!

Ingredients per a dues persones (jo no hi estic inclòs gairebé mai)

400 gr. d’espinacs
1/4 de ceba
1 tall de pernil salat o 50 gr. de gambes (per a la guarnició)
Sal
Oli d’oliva
100 ml. De llet

Com és evident, els espinacs sempre millor frescs, encara que, els meus amos gairebé sempre fan servir els congelats de Frudesa (segons ells, la marca que aconsegueix major semblança amb els frescs, però més còmodes a l’estar empaquetades en dosis individuals).

Preparar aquest plat és molt més fàcil del que us podeu imaginar: Només s’han de posar els espinacs a bullir en aigua salada durant 10 minuts i escórrer-les (el temps és el mateix en els espinacs congelats i en els frescs).

Després arriba el moment de fer una bona beixamel, tot i que, depenent dels dies, hi posen un acompanyament o altre (de vegades, tires de pernil salat, d’altres, gambetes –ronyeu!-), això si, sempre hi posen un quart de ceba ben picadet.

La qüestió és que, en una cassola petita posen una mica d’oli a escalfar. Quan ja s’ha escalfat, hi afegeixen l’acompanyament i quasi al moment, afegeixen una cullerada sopera de farina i ho barregen fins que aconsegueixen una pasta homogènia. Quan ho aconsegueixen, afegeixen una miqueta de llet, una punteta de salt i tornen a barrejar-ho, perquè no es facin grumolls.

En no més de 2 minuts, aconsegueixen la consistència correcta, motiu pel qual afegeixen els espinacs (ja bullits), ho barregen bé i ho posen a la font del forn per gratinar-ho.

Pot ser que us sembli estrany que a un gatet com a mi li agradin els espinacs, però és que als meus amos la recepta els hi surt bordada!!

Restaurant Pizzeria Dolomiti

Què fort! Encara no m’ho puc creure, el dissabte passat em van deixar sense delectar-me amb una de les seves receptes, els seus olors... pel que sembla, tenien celebració i, és clar, no podien celebrar-ho a casa amb mi, i per això van anar a “sopar fora”. Es per aquest motiu que he pensat que, com a bon caçador que soc, podria dedicar-me a caçar les seves impressions sobre els “pijissims” restaurants als que hi van. ¿Perquè no menjaran pinso de peix, com jo? Així, estalviarien diners i podrien comprar-me joguines.

Be, l’avantatge és que, amb la cara que portaven quan van tornar, els hagués anat millor quedant-se a casa, gaudint de la meva presència i del meu ronroneig especial de la casa.

La qüestió és que van optar per un dels seus menjars favorits, l’italià , i com tothom parla a les mil meravelles del “Restaurante Pizzería Dolomiti”, van escollir-lo.

Que on és? Ah, clar, a la nostra ciutat, Vitoria-Gasteiz (Àlaba), al costat del parc de la Florida, més concretament al carrer Ramón y Cajal, 1.

Segons van explicar, el local és petit, separat en dos ambients: La zona de bar, amb algunes tauletes que fan servir si el menjador s’omple, cosa que passa... sempre, i el propi menjador on, a més d’una dotzena de taules de diverses mides, es van trobar amb la zona de postres (majoritàriament, tal com deien, casolans), i el més espectacular del restaurant: el forn de llenya on es coïen les pizzes (L’autèntic buc insígnia del Dolomiti).

La decoració tenia un cert aire mediterrani, encara que, possiblement, per la quantitat de gent que passa pel restaurant, i a un cert grau de deixadesa per part dels seus responsables, donava més sensació de ser un restaurant vell que no pas en un restaurant mediterrani.

El servei, doncs sense més, efectiu, deixant veure que s’han acostumat a omplir el menjador, ja que no deixen descansar gaire temps entre plats. El pitjor, el tracte fred i llunyà del propi servei, suposen que és pel seu origen. (tots estrangers, cap italià).

El preu, doncs la veritat és que, és molt car pel que ofereixen. La majoria de les pizzes rondaven els 14 euros, i la pasta, una miqueta menys, però també massa cara per tractar-se simplement de pasta fresca (això no vol dir que sigui casolana... si algú vol menjar pasta casolana, que es passi pel “Ristorante L’Oliva”... o, com a mínim, això diuen els meus amos...)

En definitiva, que segons els meus amos, aproven el “Restaurante Pizzeria Dolomiti” pels pèls (van dir que li posaven un 5.5), i sobretot pel gust de les pizzes cuites al forn de llenya, per la resta, doncs millor un altre lloc, fins i tot alguna franquícia (com, per exemple, GINOS).

Per si encara voleu anar-hi després de llegir aquesta opinió caçada, us deixo l’adreça

"Restaurante Pizzeria Dolomiti"
Carrer Ramón y Cajal, 1
01007 Vitoria-Gasteiz (Alaba)
Telèfon: 945.23.34.26 (truqueu per reservar, ja que, si no ho feu, us estareu una bona estona esperant al bar).

Gnocchis

Ronyeu!!

Ja tocava aparèixer per aquí. Quant temps feia que no us delectava amb una nova recepta? En fi, millor no pensar-hi …

Com us anava dient, aquest parell que es creuen els meus amos ho van tornar a fer... es van tornar a ficar a la cuina! Però (sempre hi ha un ‘però’), aquesta vegada, no han preparat res que desperti el meu interès... En qualsevol cas, encara que aquest plat sigui totalment repel•lent per a gats tant adorables i guapos com jo, crec que als humans com vosaltres us pot agradar molt... Segons els meus amos, aquesta cosa tan exquisida que van cuinar es diu: Gnocchi.

La veritat és que, és un plat tant senzill com entretingut de preparar com a la vegada exquisit de degustar (pel meu gust, crec que li falta una mica de peix).

Els ingredients són els següents:

500 gr. de patates
150 gr. de farina
1 ou
Sal
100 ml. De crema de llet
Variat de bolets (al gusto)
½ ceba
1 dent d’all

En una olla amb abundant aigua salada, van posar a bullir les patates (netes però sense pelar), fins que al punxar-les amb el ganivet, aquest va sortir net i fàcilment (crec que finalment van ser uns 20 minuts). Seguidament, les van pelar i xafar per aconseguir una espècie de puré.

Van posar les patates en un bol tot i afegint-hi un ou prèviament cascat. Una vegada fet això, va començar el procés de barreja. Per aquest procés només van utilitzar les mans i la paciència. Poc a poc i mentre continuaven barrejant, van anar afegint-hi la farina a petites quantitats per evitar la formació de grumolls.

El procés de barreja va durar fins que la massa va quedar tant densa que no se’ls-hi enganxava a les mans. Seguidament, van anar fer uns petits rotllets de patata amb un grossor aproximat al del seu dit gros. Una vegada fet el rotllet, i amb l’ajuda d’un ganivet, van tallar-lo a trossets d’aproximadament 1 centímetre.

Acte seguit, van posar una olla amb abundant aigua salada al foc. Quant aquesta va començar a bullir, van anar-hi afegint els gnocchis molt poc a poc. Cal dir que es cuinen molt ràpid, en no més d’un parell de minuts. La tècnica està en coure’ls en poques quantitats i retirar-los de l’aigua una vegada pugin a la superfície.

Segons van dir, als gnocchis els hi va bé qualsevol tipus de salsa (des de la típica de tomàquet, a la de bolets, passant per una pesto, per exemple). En aquesta ocasió va tocar una salsa de bolets a la crema de llet. Per fer-la, van posar en una paella, mitja ceba tallada petita. Quant va estar caramel•litzada, van afegir-li els bolets tallats a làmines i van deixar coure’ls. Finalment, quant van estar al seu punt, van afegir-hi la crema de llet i van fer-la reduir una mica. Finalment, van afegir els gnocchis a la crema i els van deixar a foc lent un parell de minuts.

La cosa va quedar tal i com segueix:





Ja us he dit, pel meu gust, li faltava una mica de peix (ains, que bo que està!!), però ells ho tenen molt clar: els gnocchis estan de vici!!!

Moussaka

Després d’uns dies de descans, m’agradaria explicar-vos un plat que els meus amos fan regularment. No tinc clar si ho diré bé, per que els idiomes no se’m donen bé, però ells li diuen “Moussaka”.

Quan agafaven els ingredients, van explicar que hi havien varies versions de “Moussaka”, però que ells farien la versió grega.

Els ingredients que van agafar van ser els següents (per 2 persones).

2 albergínies més aviat petites.
250 gr. De carn picada de vedella i porc (a Grècia es fa servir carn de xai)
1 ou
½ ceba
Formatge ratllat
Oli
Sal

Per començar, s’han de netejar bé les albergínies i tallar-los-hi la cueta verda. Després, es fan lamines d’albergínia amb d’un gruix de mig centímetre.

Tot seguit, van ficar les lamines en una cassola amb aigua salada bullint. Pel que van dir, no és estrictament necessari fer-ho però si no es fa, després la albergínia agafa massa oli i això no és molt bo per la salut. El temps de cocció va ser de 10 minuts. Després, van posar a escórrer les albergínies un parell de minuts.

Després, van posar una mica d’oli en una paella i van posar-la al foc. Amb l’oli calent, van començar a posar-hi cadascuna de les lamines de albergínia. Tot i que no ho sembli, les albergínies no agafen massa oli, ja que abans les hem fet bullir. A mesura que les anaven traient de la paella, les anaven posant sobre un paper absorbent, segons van dir, per treure el sobrant d’oli.

Una vegada fregides totes les làmines de albergínia, a la mateixa paella van posar la ceba tallada petita i la van deixar torrar uns minutets. Tot seguit, van posar la carn picada degudament salpebrada. Segons van dir, si us queda uns mica de sofregit, aquest és el moment perfecte per posar-ho a la paella, ja que la carn quedarà molt més gustosa.

Van començar a muntar la “Moussaka”, en una safata pel forn. Una capa de làmines d’albergínia, una altra de carn, i després una altra d’albergínia. En cas que ens quedi albergínia, crec que el millor que es pot fer és fer més quantitat de “Moussaka”, ja que així tindrem per més dies. A més, aquest és un plat que millora amb repòs.

Finalment, per donar-li el toc, van agafar un ou i el van batre com anessin a fer una truita, i el van escampar sobre la capa final d’albergínia, per que es colés cap dins.

Per últim, van posar-hi una mica de formatge ratllat i van posar-ho al gratinador (uns 3-4 minuts) fins que va quedar tot ben daurat.

Va quedar així



Ja sabeu que jo soc de peix, però, déu, quina menja és aquesta “Moussaka”!