Què fort! Encara no m’ho puc creure, el dissabte passat em van deixar sense delectar-me amb una de les seves receptes, els seus olors... pel que sembla, tenien celebració i, és clar, no podien celebrar-ho a casa amb mi, i per això van anar a “sopar fora”. Es per aquest motiu que he pensat que, com a bon caçador que soc, podria dedicar-me a caçar les seves impressions sobre els “pijissims” restaurants als que hi van. ¿Perquè no menjaran pinso de peix, com jo? Així, estalviarien diners i podrien comprar-me joguines.
Be, l’avantatge és que, amb la cara que portaven quan van tornar, els hagués anat millor quedant-se a casa, gaudint de la meva presència i del meu ronroneig especial de la casa.
La qüestió és que van optar per un dels seus menjars favorits, l’italià , i com tothom parla a les mil meravelles del “Restaurante Pizzería Dolomiti”, van escollir-lo.
Que on és? Ah, clar, a la nostra ciutat, Vitoria-Gasteiz (Àlaba), al costat del parc de la Florida, més concretament al carrer Ramón y Cajal, 1.
Segons van explicar, el local és petit, separat en dos ambients: La zona de bar, amb algunes tauletes que fan servir si el menjador s’omple, cosa que passa... sempre, i el propi menjador on, a més d’una dotzena de taules de diverses mides, es van trobar amb la zona de postres (majoritàriament, tal com deien, casolans), i el més espectacular del restaurant: el forn de llenya on es coïen les pizzes (L’autèntic buc insígnia del Dolomiti).
La decoració tenia un cert aire mediterrani, encara que, possiblement, per la quantitat de gent que passa pel restaurant, i a un cert grau de deixadesa per part dels seus responsables, donava més sensació de ser un restaurant vell que no pas en un restaurant mediterrani.
El servei, doncs sense més, efectiu, deixant veure que s’han acostumat a omplir el menjador, ja que no deixen descansar gaire temps entre plats. El pitjor, el tracte fred i llunyà del propi servei, suposen que és pel seu origen. (tots estrangers, cap italià).
El preu, doncs la veritat és que, és molt car pel que ofereixen. La majoria de les pizzes rondaven els 14 euros, i la pasta, una miqueta menys, però també massa cara per tractar-se simplement de pasta fresca (això no vol dir que sigui casolana... si algú vol menjar pasta casolana, que es passi pel “Ristorante L’Oliva”... o, com a mínim, això diuen els meus amos...)
En definitiva, que segons els meus amos, aproven el “Restaurante Pizzeria Dolomiti” pels pèls (van dir que li posaven un 5.5), i sobretot pel gust de les pizzes cuites al forn de llenya, per la resta, doncs millor un altre lloc, fins i tot alguna franquícia (com, per exemple, GINOS).
Per si encara voleu anar-hi després de llegir aquesta opinió caçada, us deixo l’adreça
"Restaurante Pizzeria Dolomiti"
Carrer Ramón y Cajal, 1
01007 Vitoria-Gasteiz (Alaba)
Telèfon: 945.23.34.26 (truqueu per reservar, ja que, si no ho feu, us estareu una bona estona esperant al bar).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada