dimecres, 28 de desembre del 2011

Farcellets de rap amb bacó


Avui tinc quelcom realment especial per celebrar. Sí, perquè el post que esteu llegint és la meva entrada número 50 en aquest raconet. Buahh!! Quan hi penso se’m posen els pels de l’esquena com si fos un eriçó doncs encara que vaig començar fa més de tres anys, la veritat és que no ha estat gens fàcil aconseguir aquesta xifra, com a mínim, quan vaig començar no pensava pas arribar-hi però vaja, és divertit escriure i a més, si durant aquest temps he pogut ajudar a algú, ja ha merescut la pena, no creieu?

Bé, per celebrar aquest petit esdeveniment, he pensat en explicar-vos una recepta d’allò més especial que vaig veure com els meus amos la preparaven fa pocs dies. Que si porta peix? Es clar que si!! I a més un peix excel·lent, porta rap.

Podria catalogar la recepta d’avui com a una recepta “mar i muntanya”, quan us digui el nom que li he posat, sabreu el motiu. He decidit posar-li per nom: “Farcellets de rap amb bacó”.

Els meus amos van emprar els següents ingredients (ja sabeu, per a dues persones):

Una cua de rap
6 llesques de bacó (o cecina, si ho preferiu)
Una ensalada variada
Mitja ceba
Pebre negre molt
Salsa de soja


Ja podeu veure que si la recepta d’avui es pot catalogar d’alguna cosa, aquesta és cara, tot i que per sort, molt senzilla (i molt gustosa, meh meh meh!!!).

Bé, per començar li dedicarem una estona a preparar una suau salseta amb ceba i una mica de salsa de soja. Per fer-la, amb l’ajuda d’un ganivet esmolat, picareu la ceba i la posareu en una pella amb una mica d’oli per anar-la coent fins que quedi cristallina. Quan ho tingueu, li haureu d’afegir un parell de cullerades de salsa de soja i la deixareu al foc un parell de minuts més.

Després, posareu la ceba al vas de la batedora/picadora i la batreu fins aconseguir una salsa cremosa.

Una vegada aconseguida, estendreu les llesques de bacó i sobre seu hi estendreu una cullerada de la salsa que heu aconseguir en el pas anterior (exactament igual com si estiguéssiu untant una llesca de pa amb melmelada).

Quan no tingueu fet, caldrà tallar el rap en cubs i col·locar-los un damunt de cada llesca de bacó, l’embolicareu i ho tancareu amb l’ajuda d’un escuradents.

No és complicat, veritat? Bé, doncs ja només us falta un pas, cuinar els farcellets de rap. Per fer-ho, posareu a escalfar una paella amb una cullerada d’oli, i quan estigui calent, hi anireu posant els farcellets, deixant-los coure un parell de minuts per a cada costat.

Finalment us tocarà emplatar i presentar els farcellets.  Per dur a terme aquest pas, els meus amos van servir-se d’una ensalada de brots tendres, i ho van fer així:



Una pinta realment espectacular, i de veritat, el seu sabor no es queda pas enrere. Sense cap mena de dubte, aquesta recepta és una d’aquelles receptes indicades per a ocasions especials.

dimarts, 13 de desembre del 2011

De pintxos per Donostia


Suposo que tots en alguna ocasió us haureu preguntat quin és el millor lloc per anar a menjar pintxos (o tapetes) ¿no? És més, estic totalment convençut que davant d’aquesta pregunta us haurà passat pel cap el mateix lloc, Donostia / Sant Sebastià.

A casa tot sovint escolto: “Ens n’anem de pintxos?” o “Què bo que estava el pintxo de l’Usokari!”. Sí, als meus amos això de provar pintxos els agrada molt, i per si fos poc, coneixen varis llocs a Vitoria-Gasteiz on prendre’n de molt bons, però clar, segons la majoria de gent, no és pas el mateix anar de pintxos per Vitoria-Gasteiz o fer-ho per Donostia, ja que, els que serveixen a la capital de Gipuzkoa són senzillament, els millors.

Per provar aquest extrem, el passat cap de setmana els meus amos se’n van anar cap a Donostia. L’excusa era una altra, però bé, una vegada van tenir vistos (i visitats) el “Peine del Viento”, la platja de la Kontxa, la punta Urgull i la platja de Zurriola, se’n van anar de cap a la “Parte Vieja” (el casc antic) a descobrir la gastronomia donostiarra.

Abans de continuar us he d’advertir que a Donostia no hi ha pas una sola ruta gastronòmica, sinó que n’hi ha un munt, algunes més o menys oficials (la ruta del Gros i Zurriola, la de la Part Vella, la de “qüalitat”, etc.) i les que més, les personals, com la que els meus amos van fer, i que jo, gustosament avui us explicaré (si teniu ganes de llegir, clar, meh, meh, meh!!).





Situat en ple cor del que es coneix com a “Parte Vieja”, el restaurant Gandarias disposa de dos ambients clarament diferenciats. Per un costat el menjador del restaurant, i per l’altre, la zona de bar presidida per una monumental barra de pintxos. Quant els meus amos van anar al restaurant, aquest estava ple a vessar, amb el qual quedava totalment a la vista un dels grans problemes del lloc, doncs l’ambient que es respirava no era per res el més recomanable per menjar-hi prenent uns pintxos (el soroll era ensordidor i les empentes estaven a l’ordre del dia).

Finalment, aquell parell van acabar anant al carrer a degustar còmodament:

  • Una crep de bacallà. Segons els meus amos, estava boníssim. Bacallà fresc, el crep calent... senzillament genial. Vull provar aquest pintxo!!
  • Un mini-entrepà de Foie a la planxa amb crema de poma. Amb aquest nom quasi està tot dit, no? meh, meh, meh!!. Segons els meus estimats esclaus, potser era massa petit, encara que ho compensava sobradament amb el seu sabor.

Finalment, els dos pintxos amb els seus corresponents “zuritos” per veure (uns culets de cervesa), els van costar 7.10 euros.


Bar Zaguan



Un bar petit, senzill i modest en un dels carrers amb més moviment de la “Parte Vieja”. El local disposa d’un menú del dia d’allò més econòmic (els meus amos pensen que possiblement en qualitat també era bastant econòmic el menú), però bé, avui us vull parlar més de que menús, de pintxos meh, meh, meh!!. A la barra del Zaguan hi havia exposats múltiples pintxos, encara que dient la veritat, tots eren bastant simples i semblants (amb txaca, fregits, arrebossats, ensaladilles, truites, etc.). D’aquest lloc, els meus amos van provar:

  • Un caneló de formatge farcit de verdures.
  • Truita de patates
  • Dos pintxos amb salmó fumat (per sort, una mica diferents entre ells)

I es clar, per veure, els dos “zuritos” de rigor. Tot per 10 euros. Gens car, la veritat, encara que segons he pogut escoltar, em temo que no val molt la pena anar a Donostia per visitar el “Zaguan”.


Bar Sport



Potser un dels vars més especials que els meus amos van descobrir, tant per l’ambient que van trobar-hi, com per la barra que pintxos que s’hi ofereixen. Potser l’únic problema que us podeu trobar si opteu per passar per l’”Sport” és que només disposa de tres taules per menjar-hi assegut, i clar, la gent ha de sortir al carrer per prendre’s els pintxos, i això a l’estiu es genial, però a l’hivern... ufff!! Però bé, crec que en aquest blog es parla de menjar no? Doncs apartarem el tema del temps (tot i que a mi el sol m’encanta... és tant calentet... meh, meh, meh!!.).

Al bar Sport, els meus amos van tastar-hi:

  • Crep de boletus. Estava genial!! Saborós, calentet... buahh!!! Sense cap mena de dubte, el millor de tots els que van provar.
  • Croqueta gegant de formatge.  Un altre gran descobriment, gustosa, ben presentada, calenteta...
  • Tomàquet arrebossat.  Estrany, potser el més simple de tots, encara que de totes formes, bo.

Com a la resta de bars, els meus amos van demanar un parell de “zuritos” per regar-ho tot, pagant al final, 8.10 euros.


Bar Nagusia Lau



Quina sorpresa es van emportar a l’entrar a aquest bar, tot i que no us penseu pas que fos molt positiva, més aviat el contrari. La barra de pintxos la veritat és que estava molt bé, tenia un munt de pintxos diferents, amb una aparença més que bona, ben preparats, ben presentats, però amb una petita sorpresa final: els preus.  

Impresentables!! Tant els responsables del bar, com els preus... ufff, la majoria dels pintxos valien 2.40 euros, i varis, 3.90...

No us ho creieu? Doncs res, com a prova, un botó... aquí us deixo la factura que els meus amos van haver de pagar:




Sí… Els pintxos (la croqueta gegant de bacallà, el rollet de gamba i el mini de pernil) estaven genials, tot i que segons els meus amos, sincerament, no val la pena anar al "Nagusia Lau", doncs pel preu que els va costar, podeu trobar un munt de llocs millors on mejar bons pintxos.

Ja ho veieu, a Donostia hi ha un munt de lloc on passar-ho d'allò més bé degustant uns pintxos, la majoria d'ells estan més que bé, encara que cal anar amb compte, doncs Donostia és una ciutat molt cara i d'això se n'aprofiten molts per fer-ne el seu particular agost...


dilluns, 5 de desembre del 2011

Empanada de carn


El cap de setmana passat, els meus amos se’n van anar de cap de setmana al meu poble (bé, també ho és d’un ells, meh, meh, meh!). Una vegada allà, a més de descansar i desconnectar de la vida moderna, van aprofitar per preparar algun que altre menjar.

Diumenge, com que no volien complicar-se molt a la cuina, van pensar fer alguna cosa ràpida. Pel cap els va passar fer des d’una “Quiche Lorraine”, fins a una lasanya de carn, però no, al final es van decantar per intentar una empanada de carn, i tot, gracies a un amic d’aquest racó, el responsable de “La Cuchara Curiosa”, i no, no us penseu pas que fou ell el cuiner, però del seu blog en van treure la recepta, així que, no em queda més que (amb molt de gust això si), fer-li arribar un: moltes gracies!! I un parell de ronronejos.

Per fer aquesta senzilla recepta, els meus amos van utilitzar els següents ingredients:

1 Massa fresca d’empanada
200 gr. de carn picada de vedella
50 gr. de formatge en cunya
1 pot de pebrots escalivats
Mitja ceba
Sal i Pebre

Per començar haureu de tallar la ceba ben petita i posar-la a coure a foc lent. Quan la ceba hagi cristal·litzat una mica, salpebrareu la carn picada de vedella i l’afegireu a la paella.

Fins aquí tot ben fàcil, no? I es clar que si, res que no hagueu fet unes cent vegades! Meh, meh, meh!! Bé, doncs ara comença la part més divertida de la recepta, farcir l’empanada. Els meus amos van fer una empanada petita i per això van utilitzar una sola massa, però si vosaltres necessiteu fer-ne una de més gran, haureu d’utilitzar dues masses (una per la base i l’altre, per cobrir).

Bé, com us he dit, el primer pas per omplir l’empanada serà estendre la ceba cuita i la vedella picada, després, a sobre d’aquesta, repartireu una tira de formatge i una de pebrot alternativament al llarg i ample de la carn. Quan hagueu fet això, ho cobrireu tot amb la massa (els meus amos van doblar per la meitat la que tenien estesa, però vosaltres si en teniu una altra, és el moment d’utilitzar-la). Finalment, haureu de tancar la base de la massa, ja sigui emprant una forquilla o els propis dits.

Ánims que ja s’acaba!! Bé, i tant que s’acaba, només us falta un petit pas, ficar l’empanada al forn (préviament preescalfat) i deixar-li uns 20 minuts a 200 graus.

Un dels possibles resultats finals el podeu veure a la següent fotografia:





Bon profit!

dimecres, 23 de novembre del 2011

Llom de tonyina sobre un llit de pebrots escalivats


Peix! Peix! Peix! No us havia dit mai que m’agrada molt el peix? Doncs, m’apassiona! I per sort, darrerament als meus amos els ha picat el cuc d’experimentar amb noves receptes de peix i a mi, això em posa a 100!! (gastronòmicament parlant, meh, meh, meh!)

La recepta que avui us vull explicar l’he batejar amb el nom: “Llom de tonyina sobre un llit de pebrots escalivats”. Sincerament, em sembla que, potser és un nom més propi d’Arzak que meu, i més si tenim en compte lo senzill que és. Ja veureu...

Per fer aquesta suculenta i fàcil recepta per a dos comensals, ells van emprar:

2 Filets de tonyina
1 Pebrot vermell
2 Dents d’all
6 Ametlles
Oli
Sal
Vinagre
Julivert
Pebre

Començarem pel pas més llarg de tota la recepta, preparar el llit de pebrots rostits. Per fer-ho, preescalfarem el forn a 200º. Mentre es va escalfant el forn, aprofitarem per netejar i assecar ben bé el pebrot. Una vegada fet, el posarem al forn durant uns 35 minuts.

Passada aquesta mitja horeta, traurem el pebrot del forn, el salpebrarem i el taparem amb un drap per fer-lo suar una mica. Després, quan s’hagi refredat una mica, el pelarem, li traurem les llavors i el tallarem a tires.

Seguidament prepararem una salseta que utilitzarem per regar la tonyina. Per fer-la, pelarem i laminarem els dents d’all i els posarem a daurar en una paella. Una vegada daurats, els retirarem del foc i hi afegirem les ametlles picades, el julivert, una cullerada de vinagre, sal, pebre i ho barrejarem tot.

Finalment prepararem aquell deliciós fruit del mar que tant m’agrada, la tonyina. Sense cap mena de dubte, el pas més senzill de tota la recepta. Per fer-ho, salpebrarem cada filet i el posarem a daurar en una paella amb molt poc oli (o una planxa). Només els deixarem 2 minuts per cada costat.

Arribats a aquest punt, només falta prepara el llitet de pebrots i posar a descansar la tonyina, o sigui, presentar el plat. Personalment us proposo això:



Què us sembla?

diumenge, 13 de novembre del 2011

Farcellets de verat i bacó


Bé... una altra vegada per aquí. I per sort, amb una de les receptes que m’agraden a mi. La veritat és que ja en tenia ganes, encara que també entenc als meus amos, els pobres no tenen massa temps per innovar a la cuina. Per sort, el diumenge passat van tornar a fer-ho, es van ficar a la cuina i van preparar un plat d’allò més especial.... hmmm!!

Sí, ho heu encertat, la recepta que us explicaré avui porta peix (i unes llesques de bacó), concretament verat.

Quan vaig veure el resultat final, a part de bavejar una estona, vaig decidir batejar el plat amb el nom de: “Farcellets de verat i bacó”. No em direu que no és un nom suggerent?

Per preparar-lo, ells van utilitzar els següents ingredients (per a dues persones):

1 verat gran
½ porro
½ pebrot verd (o vermell)
¼ de carbassó
100 gr. de carbassa
50 gr. d’olives
6 llesques de bacó (o pernil ibéric)
1 dent d’all
Farina
Pebre negra
Sal


Ups! Ara que me n’adono... es necessiten un munt d’ingredients per preparar aquesta recepta!! O com a mínim, els meus amos en van utilitzar un pilot el passat cap de setmana. Però bé, tranquils que la recepta que avui us vull explicar és ben senzilla.

Abans de començar, preparem les verdures per fer’ls-hi el llit als verats, per fer-ho, haureu de pica el porro, el pebrot verd, el carbassó i la carbassa a daus ben petits. Mentrestant podeu posar una paella al foc amb una mica d’oli. Quan estigui calent, hi posareu el porro i el pebrot. Als 5 minuts, hi afegireu els daus de carbassa i de carbassó.

Arribats a aquest punt, és interessant que piqueu el dent d’all i l’afegiu a la paella per, acte seguit, deixar-ho tot a foc molt lent uns 15 minuts.

Mentre es van fent les verdures tocarà netejar i preparar el verat. És important que li tragueu totes les espines i en tragueu els dos lloms. Una vegada fet, haureu de tallar cada llom en tres trossos de tamany semblant i salpebrar-los.

Acte seguit, amb l’ajuda d’un ganivet ben esmolat, haureu de picar les olivers i amb compte, anireu repartint-les sobre cada tros de verat. Una vegada repartides, agafareu una llesca de bacó i l’embolicareu amb cada tros de verat amb olives i així, fins a finalitzar el verat.

Finalment, serà necessari enfarinar cada paquet i fregir-los en una paella amb l’oli ben calent. Amb un o dos minuts per cada costat n’hi haurà més que suficient.

Si arribeu fins aquí, només faltarà presentar el plat. Jo, us proposo aquesta opció:









diumenge, 6 de novembre del 2011

Panellets


Que estranys que sou!! Sí, ja se que els gatets guapos i simpàtics com jo també, però sense cap tipus de dubte, els humans ens guanyeu. Sí, no? Sinó, com us expliqueu que per cada època de l’any tingueu un plat especial? Jo, cada dia tinc al plat la meva ració de pinso, i ben feliç que visc.

Sense anar més lluny, l’altre dia, els meus amos van fer un dolç especial, “panellets” els anomenaven. No em van pas sorprendre massa, doncs ja els coneixia des de ben petit, perquè són tradicionals del meu país, Catalunya. Allà, la gent acostuma a menjar els panellets el dia de Tots Sants i la seva vigília, acompanyats de moscatell i castanyes.

La recepta és ben senzilla, però la veritat és que, porta el seu temps. De totes formes, ara mateix us l’explicaré.

Ells van utilitzar els següents ingredients:

Per fer la massa

500 gr. de d’ametlles (naturals, sense torrar ni salar)
400 gr. de sucre
150 gr. de moniato (o patata)
1 ou
La ratlladura d’una llimona

Per fer els recobriments

200 gr. de pinyons
150 gr. de codonyat
12 ametlles
2 cullerades de xocolata (pot ser tranquil·lament cola-cao)
1 ou


Per començar, cal bullir durant uns 20 minuts el moniato. Una vegada bullit, el deixarem refredar una estona. Fet això, el pelarem i amb l’ajuda d’una forquilla el xafarem una mica.

En un bol a part, hi posarem les ametlles triturades, el sucre, l’ou i ho barrejarem tot.
Quan el moniato estigui fred, l’afegirem al bol i ara sí, armats amb un bon pilot de paciència, ens arribarà el moment d’amassar. Fins a quan? Doncs no hi ha pas un temps fix, cal fer-ho fins aconseguir una massa uniforme. Això sí, com que la massa resulta bastant pesada, els meus amos van amassar-la amb les mans.

Quan tingueu la massa quasi uniforme, afegiu-hi la ratlladura de la llimona i acabeu d’amassar-ho tot.

Després d’aquesta estona de treball, arriba l’etapa més descansada de tota la recepta: deixar reposar la massa aconseguida. Algunes versions de la recepta diuen una hora, altres dues, els meus amos seguint els consells de la mare d’un d’ells, la van deixar un dia sencer (això sí, tapada amb un drap de cotó).

El dia següent, els va quedar la part més divertida: donar forma i recobrir els panellets. Ho van fer així:

Panellets de pinyons:

Sincerament, les mans acaben fetes una guarrada, però és molt divertit. Es tracta d’agafar trossets de massa i donar-los forma de bola. Personalment, us recomano que us ajudeu d’una cullera per anar agafant trossos de massa. Un cop tingueu cada tros, amb l’ajuda de les mans aneu-li donant forma de bola. Haureu de repetir aquest pas tantes vegades com panellets rodons vulgueu fer. Els meus amos en van fer un munt...

Després, per fer-los el recobriment cal mullar amb ou batut cadascuna de boletes, i arrebossar-les amb pinyons. Ells es van posar un munt de pinyons a les mans i van anar donant voltes fins a deixar-los clavats.

Panellets d’ametlles

La forma de fer els panellets és la mateixa que la que us he explicat pels de pinyons, només varia la forma de com fer-ne el recobriment. Per aquest procés podeu escollir una de les següents opcions:

  • Una vegada fet la bola, posant-hi una ametlla just al damunt.
  • Fer com si féssiu panellets de pinyons, només que arrebossant-los amb ametlles laminades.

Panellets de codonyat

Aquí, els meus amos van fer-ne de dos tipus diferents, això sí, els dos igual de bons. Van fer: aplicar el mateix que us he explicat per fer els d’ametlles, és a dir:

  • Com us he explicat per fer els d’ametlles, és a dir, al damunt de cada bola, posar-hi un trosset de codonyat.
  • Agafant un pilotet de massa i estenent-la en una superfície plana fins a aconseguir una capa més o menys gran. Seguidament poseu-hi en mig una tira de codonyat, y enrotlleu-ho tot com si es tractés d’un tub. Finalment, amb l’ajut d’un ganivet, talleu aquest tub a trossos regulars.

Panellets de xocolata

Em sembla que ja coneixeu el procés de fer boles, no? Meh meh meh!!

Bé, doncs una vegada tingueu les boles, feu com us he explicat abans, arrebosseu-les. Bé, aquesta vegada, cal fer-ho sobre la xocolata... hmmm!!



I bé, arribats en aquest punt ja només us falta una cosa: posar-los en una safata de forn amb paper no adherent i ficar-los als forn durant uns 7 minuts a 200 graus. Compte amb aquest pas, si els panellets agafen color abans dels 7 minuts, no espereu, traieu-los sense perdre temps.

Un darrer consell: abans de treure els panellets de la safata del forn, deixeu-los refredar uns minuts ja que quan estan calents, acostumen a ser molt tous i es trenquen amb molta facilitat.

Què us semblen?

Panellets