Mini lasanya de carbassó amb foie

Als meus amos, cada any, quan arriba el Nadal els passa el mateix, es posen com a bojos a buscar alguna recepta nova amb la qual sorprendre els seus convidats. Aquest any, la inspiració els va arribar des de la televisió, concretament des del programa “Hoy cocinas tú”.

Si, fa uns mesos, aquells dos van veure com Eva Arguiñano preparava un plat que va batejar com a “Gnocchi de carbassó amb foie”. Els va semblar una petita delicatessen, així que, sense por ni massa vergonya, la van adaptar una mica i van aconseguir la recepta que avui us explicaré aquí.

Els meus amos van utilitzar els següents ingredients:

1 Carbassó gran

50 gr. de foie fresc

Sal

Pebre negre

Oli

Com sembla lògic, el primer pas serà tallar el carbassó (bé, no us oblideu de rentar-lo abans, clar, meh meh meh!!!), però compte, que heu de tallar-lo al llarg, filetejant-lo a un gruix de 3 o 4 mil·límetres. Quan tingueu els filets, els salareu i apartareu un moment.

I clar, el mateix haureu de fer amb el foie, tallar-lo si podeu, a filets fins d’uns 2 mil·límetres de gruix, salpebrar-los i reservar.

Una vegada tingueu fet això, haureu d’escaldar els carbassons. Per fer-ho, agafareu una olla, hi posareu aigua amb un pessic de sal, i la posareu al foc, fins que bulli. Una vegada aconseguiu que bulli l’aigua, hi ficareu els carbassons i els hi deixareu 2 minuts. Passat aquest temps, els traureu, i els posareu en un escorredor.

Arribats a aquest punt, tocarà presentar la lasanya. Per fer-ho, col·locarem una capa de carbassó, després una de foie, una altra de carbassó i a sobre d’aquesta, una altra de foie. Hmmm... falta quelcom... ah, sí!! Una darrera capa de carbassó, meh meh meh!!

Per finalitzar, posareu al foc una paella sense oli. Una vegada estigui calenta, hi posareu cada peça de lasanya i la hi deixareu 2 minuts per cada costat.

Una vegada fet, obtindreu quelcom semblar a:

Mini lasanya de carbassó amb foie

No te gens de mala pinta, veritat? Jo sincerament crec que no, i pel que vaig veure a casa, aquesta lasanya està de vici, o com a mínim això expressaven les cares dels meus amos i els seus convidats mentre la degustaven.

La Trattoria da Luigi - Vitoria-Gasteiz

Sembla mentida però ara ja farà quasi un parell de mesos que els meus amos van trobar un altres restaurant italià (com no, a Vitoria-Gasteiz) que, encara que els era conegut d’oïdes, mai havien tingut l’oportunitat de provar, així que, sense pensar-s’ho massa, quan els va sorgir l’oportunitat, es van llançar a descobrir el lloc.

El restaurant en qüestió s’anomena “La Trattoria da Luigi” i es troba situat en ple barri de Lakua, concretament al carrer Angela Figuera Aymerich número 8 de Vitoria-Gasteiz.

Segons he pogut escoltar-los, la primera impressió que es van emportar fou bastant dolenta... els meus amos van anar a sopar al restaurant acompanyats per una parella d’amics que ja coneixien el local, la qual cosa no va impedir que s’enduguessin una petita sorpresa, a l’entrada del restaurant, els esperava un cartell de “Coca-Cola” al més pur estil Kebab. Es van mirar, i van pensar que aquella nit, alguna cosa no acabaria anant bé del tot, doncs la resta de restaurants de Vitoria-Gasteiz (“Ristorante L’Oliva”, “Pizzeria Dolomiti”, o fins i tot, la “Pizzeria Da Vinci”) tenen una entrada més cuidada i personal, obviant aquest tipus de decoració...

La Trattoria da Luigi i el seu anunci de Coca-Cola

La segona impressió fou una mica més positiva, encara que no creu que massa. El local es bastant gran, però mancat totalment de personalitat. Tot i això, el restaurant te una tret diferenciador, i és que, des del menjador, un pot observar totalment la cuina. Segons els meus amos això és quelcom curiós i més aviat, poc habitual.

Bé, potser va arribant l’hora de començar a parlar del menjar, no? Els meus amos i els seus amics van tastar els següents plats:

Entrants:

• “Riga Lecca Baffi”: Darrera d’aquest curió nom, els meus amos van topar-se amb uns macarrons un xic especials. El plat es fou servit en una font de terrissa i la pasta anava acompanyada d’una salsa de bolets variats i tomàquet picant. La veritat és que els va agradar bastant.
• “Tortellini panna”: Com el seu nom indica, es tracta d’una tortel·linis farcits de carn i acompanyats d’una salsa feta a base de crema de llet. Tot i que no els va agradar tant com el plat anterior, no van deixar ni una engruna a la font.

Plats Principals:

• Pizza “Volturno”: Esplèndida pizza de verdures on no resulta gens fàcil trobar-se amb alguna llesca d’embotits d’entre l’amplia varietat que inclou. Als meus amos els va encantar, tant per gust com per la presentació.
• “Calzone Milanese”: És un tipus especial de pizza, tancada sobre les seves pròpies vores. So, ho heu llegit bé, les vores de la massa de la pizza es tanquen com si es tractés d’una gran empanadilla. Als meus amos i als seus acompanyants els va agradar, tot i que, pecava de tenir una senzillesa extrema, doncs només portava pernils dolç i formatge (a part del tomàquet).

Postres:

• “Pannacotta”:  Com bé sabeu els que seguiu el que vaig posant per aquí, als meus amos se’ls dona bastant bé fer “pannacotta”, i clar, les comparacions son odioses. Segons ells, la que van menjar a la Trattoria, era bastant pitjor que qualsevol “Pannacotta” casolana que han menjat fins al moment.
• Gelat de “Limoncello”: Sense cap mena de dubte, aquest plat fou el que amb el que es van endur la decepció més gran, clarament era industrial!! Però el seu preu no era industrial, doncs era desmesuradament car.

Com podeu veure, l’avaluació que els meus amos van fer d’aquest restaurant, és un xic irregular. Que, què vull dir amb això? Doncs que, segons ells, en aquest restaurant és relativament fàcil menjar-hi bé, però gairebé no aporta res especial en front d’altres restaurants italians que costen més o menys el mateix. Per exemple, entre els restaurants de la categoria de “La Trattoria da Luigi”, podem trobar la “Pizzería Da Vinci”, un lloc infinitament millor per un preu possiblement inferior.

Tot això no vol pas dir que s’hi mengi malament, no. Ni tant sols vol dir que els meus amos no hi tornaran mai més, simplement el que vol dir es que, al no aportar res especial, possiblement quan pensin en visitar un lloc on menjar pizzes, no estarà precisament al capdamunt de la llista. Per tot això que us he explicat, els meus amos li posen a “La Trattoria da Luigi” un 6 sobre 10 de nota final.

Per si us és d’interès, us deixo les seves dades:

“La Trattoria da Luigi”

C/ Angela FigueraAymerich, 8

01010 Vitoria-Gasteiz

Telèfon: 945 00 33 00

Ous estrellats amb encenalls de pernil

Escandalós!! Però, com es poden cobrar més de 14 euros per un parell d’ous ferrats?? Potser és perquè són possiblement els ous més famosos d’aquest país, o potser és perquè els fan a ple cor de Madrid... o potser és senzillament perquè son molts els famosos que els han tastat... Bahh!! Certament, no en tinc ni idea, i la veritat, m’és bastant indiferent ja que, el meus amos també saben preparar un os ferrats i a sobre, saben estrellar-los. De primera, i molt més barats.

Crec que tots sabem ferrar un ou, no? Vaig molt errat? Upps!! Doncs, em sembla a mi que ja va essent hora de que tothom es sàpiga ferrar un ou, així que avui, des d’aquest humil raconet, us explicaré com preparar uns ous ferrats... encara que, complicant una mica la recepta. Farem uns ous estrellats amb encenalls de pernil.

Els meus amos van emprar els següents ingredients (per a dos comensals, clar):

4 Ous

2 Patates grans

2 Llesques de pernil serrà

Oli

Sal

El primer que ens caldrà fer serà pelar les patates. Quan ho tinguem fet, passarem les patates per aigua (per eliminar restes de terra) i les tallarem a palets. Mentrestant, posarem un bon raig d’oli a un apella i la posarem a escalfar.

Quan l’oli estigui calent, hi posarem les varetes de patata i les deixarem daurar, removent de tant en tant. Bé, aquest punt us el podeu estalviar si disposeu d’una fregidora, però no és el cas dels meus amos.... meh meh meh!!

Bé, quan tingueu les patates daurades, les posarem en una safata (o les repartireu en plats, si el que voleu és fer racions individuals). Després, agafem les llesques de pernil i l’anirem tallant ben petit per finalment, repartir-lo sobre les patates. Fàcil, veritat?

Arribats a aquí, què ens falta? Molt bé!! Ferrar els ous!! meh meh meh!!

Per ferrar els ous, posareu a escalfar una paella amb un raig d’oli (pot ser tranquil·lament el que us ha sobrar de fregir les patates). Quan l’oli estigui ben calent, cascareu l’ou i els tirareu a la paella amb un pessic de sal (però compte!! Que l’oli esquitxa!! I a més, que us caigui la closca dins!!). Llavors amb molt de compte, i amb l’ajuda d’una cullera, anireu agafant oli de la paella i tirant-lo sobre l’ou fins a tenir-lo ben fet, llavors, amb l’ajuda d’una espàtula el traureu de la paella i el posareu sobre les patates. Aquest pas el repetireu tantes vegades com ous vulgueu (o necessiteu) ferrar.

Ara si que ja només us falta una cosa per finalitzar aquesta senzilla recepta, estrellar els ous. Com ho farem? Doncs bé, la veritat és que hi ha un munt de formes de fer-ho, però jo us explicaré el que van utilitzar els meus amos. Ells, per tal d’evitar trencar moltes patates, van utilitzar dues culleres, tant per trencar els ous, com per finalment remenar-los amb les patates i els encenalls de pernil.

El plat els va quedar així:

Ous estrellats amb encenalls de pernil

Evidentment, no són els famosos ous estrellats de “Casa Lucio”, però són uns ous estrellats excel·lents, i a més, ben barats. Què més els podem demanar?

Farcellets de rap amb bacó

Avui tinc quelcom realment especial per celebrar. Sí, perquè el post que esteu llegint és la meva entrada número 50 en aquest raconet. Buahh!! Quan hi penso se’m posen els pels de l’esquena com si fos un eriçó doncs encara que vaig començar fa més de tres anys, la veritat és que no ha estat gens fàcil aconseguir aquesta xifra, com a mínim, quan vaig començar no pensava pas arribar-hi però vaja, és divertit escriure i a més, si durant aquest temps he pogut ajudar a algú, ja ha merescut la pena, no creieu?

Bé, per celebrar aquest petit esdeveniment, he pensat en explicar-vos una recepta d’allò més especial que vaig veure com els meus amos la preparaven fa pocs dies. Que si porta peix? Es clar que si!! I a més un peix excel·lent, porta rap.

Podria catalogar la recepta d’avui com a una recepta “mar i muntanya”, quan us digui el nom que li he posat, sabreu el motiu. He decidit posar-li per nom: “Farcellets de rap amb bacó”.

Els meus amos van emprar els següents ingredients (ja sabeu, per a dues persones):

Una cua de rap

6 llesques de bacó (o cecina, si ho preferiu)

Una ensalada variada

Mitja ceba

Pebre negre molt

Salsa de soja

Ja podeu veure que si la recepta d’avui es pot catalogar d’alguna cosa, aquesta és cara, tot i que per sort, molt senzilla (i molt gustosa, meh meh meh!!!).

Bé, per començar li dedicarem una estona a preparar una suau salseta amb ceba i una mica de salsa de soja. Per fer-la, amb l’ajuda d’un ganivet esmolat, picareu la ceba i la posareu en una pella amb una mica d’oli per anar-la coent fins que quedi cristallina. Quan ho tingueu, li haureu d’afegir un parell de cullerades de salsa de soja i la deixareu al foc un parell de minuts més.

Després, posareu la ceba al vas de la batedora/picadora i la batreu fins aconseguir una salsa cremosa.

Una vegada aconseguida, estendreu les llesques de bacó i sobre seu hi estendreu una cullerada de la salsa que heu aconseguir en el pas anterior (exactament igual com si estiguéssiu untant una llesca de pa amb melmelada).

Quan no tingueu fet, caldrà tallar el rap en cubs i col·locar-los un damunt de cada llesca de bacó, l’embolicareu i ho tancareu amb l’ajuda d’un escuradents.

No és complicat, veritat? Bé, doncs ja només us falta un pas, cuinar els farcellets de rap. Per fer-ho, posareu a escalfar una paella amb una cullerada d’oli, i quan estigui calent, hi anireu posant els farcellets, deixant-los coure un parell de minuts per a cada costat.

Finalment us tocarà emplatar i presentar els farcellets.  Per dur a terme aquest pas, els meus amos van servir-se d’una ensalada de brots tendres, i ho van fer així:

Una pinta realment espectacular, i de veritat, el seu sabor no es queda pas enrere. Sense cap mena de dubte, aquesta recepta és una d’aquelles receptes indicades per a ocasions especials.

De pintxos per Donostia

Suposo que tots en alguna ocasió us haureu preguntat quin és el millor lloc per anar a menjar pintxos (o tapetes) ¿no? És més, estic totalment convençut que davant d’aquesta pregunta us haurà passat pel cap el mateix lloc, Donostia / Sant Sebastià.

A casa tot sovint escolto: “Ens n’anem de pintxos?” o “Què bo que estava el pintxo de l’Usokari!”. Sí, als meus amos això de provar pintxos els agrada molt, i per si fos poc, coneixen varis llocs a Vitoria-Gasteiz on prendre’n de molt bons, però clar, segons la majoria de gent, no és pas el mateix anar de pintxos per Vitoria-Gasteiz o fer-ho per Donostia, ja que, els que serveixen a la capital de Gipuzkoa són senzillament, els millors.

Per provar aquest extrem, el passat cap de setmana els meus amos se’n van anar cap a Donostia. L’excusa era una altra, però bé, una vegada van tenir vistos (i visitats) el “Peine del Viento”, la platja de la Kontxa, la punta Urgull i la platja de Zurriola, se’n van anar de cap a la “Parte Vieja” (el casc antic) a descobrir la gastronomia donostiarra.

Abans de continuar us he d’advertir que a Donostia no hi ha pas una sola ruta gastronòmica, sinó que n’hi ha un munt, algunes més o menys oficials (la ruta del Gros i Zurriola, la de la Part Vella, la de “qüalitat”, etc.) i les que més, les personals, com la que els meus amos van fer, i que jo, gustosament avui us explicaré (si teniu ganes de llegir, clar, meh, meh, meh!!).

Restaurante Gandarias

C/ 31 de agosto,23

Situat en ple cor del que es coneix com a “Parte Vieja”, el restaurant Gandarias disposa de dos ambients clarament diferenciats. Per un costat el menjador del restaurant, i per l’altre, la zona de bar presidida per una monumental barra de pintxos. Quant els meus amos van anar al restaurant, aquest estava ple a vessar, amb el qual quedava totalment a la vista un dels grans problemes del lloc, doncs l’ambient que es respirava no era per res el més recomanable per menjar-hi prenent uns pintxos (el soroll era ensordidor i les empentes estaven a l’ordre del dia).

Finalment, aquell parell van acabar anant al carrer a degustar còmodament:

• Una crep de bacallà. Segons els meus amos, estava boníssim. Bacallà fresc, el crep calent... senzillament genial. Vull provar aquest pintxo!!
• Un mini-entrepà de Foie a la planxa amb crema de poma. Amb aquest nom quasi està tot dit, no? meh, meh, meh!!. Segons els meus estimats esclaus, potser era massa petit, encara que ho compensava sobradament amb el seu sabor.

Finalment, els dos pintxos amb els seus corresponents “zuritos” per veure (uns culets de cervesa), els van costar 7.10 euros.

Bar Zaguan

C/ 31 de agosto, 28

Un bar petit, senzill i modest en un dels carrers amb més moviment de la “Parte Vieja”. El local disposa d’un menú del dia d’allò més econòmic (els meus amos pensen que possiblement en qualitat també era bastant econòmic el menú), però bé, avui us vull parlar més de que menús, de pintxos meh, meh, meh!!. A la barra del Zaguan hi havia exposats múltiples pintxos, encara que dient la veritat, tots eren bastant simples i semblants (amb txaca, fregits, arrebossats, ensaladilles, truites, etc.). D’aquest lloc, els meus amos van provar:

• Un caneló de formatge farcit de verdures.
• Truita de patates
• Dos pintxos amb salmó fumat (per sort, una mica diferents entre ells)

I es clar, per veure, els dos “zuritos” de rigor. Tot per 10 euros. Gens car, la veritat, encara que segons he pogut escoltar, em temo que no val molt la pena anar a Donostia per visitar el “Zaguan”.

Bar Sport

C/ FermínCalbeton, 10

Potser un dels vars més especials que els meus amos van descobrir, tant per l’ambient que van trobar-hi, com per la barra que pintxos que s’hi ofereixen. Potser l’únic problema que us podeu trobar si opteu per passar per l’”Sport” és que només disposa de tres taules per menjar-hi assegut, i clar, la gent ha de sortir al carrer per prendre’s els pintxos, i això a l’estiu es genial, però a l’hivern... ufff!! Però bé, crec que en aquest blog es parla de menjar no? Doncs apartarem el tema del temps (tot i que a mi el sol m’encanta... és tant calentet... meh, meh, meh!!.).

Al bar Sport, els meus amos van tastar-hi:

• Crep de boletus. Estava genial!! Saborós, calentet... buahh!!! Sense cap mena de dubte, el millor de tots els que van provar.
• Croqueta gegant de formatge.  Un altre gran descobriment, gustosa, ben presentada, calenteta...
• Tomàquet arrebossat.  Estrany, potser el més simple de tots, encara que de totes formes, bo.

Com a la resta de bars, els meus amos van demanar un parell de “zuritos” per regar-ho tot, pagant al final, 8.10 euros.

Bar Nagusia Lau

C/ Mayor, 4

Quina sorpresa es van emportar a l’entrar a aquest bar, tot i que no us penseu pas que fos molt positiva, més aviat el contrari. La barra de pintxos la veritat és que estava molt bé, tenia un munt de pintxos diferents, amb una aparença més que bona, ben preparats, ben presentats, però amb una petita sorpresa final: els preus.  

Impresentables!! Tant els responsables del bar, com els preus... ufff, la majoria dels pintxos valien 2.40 euros, i varis, 3.90...

No us ho creieu? Doncs res, com a prova, un botó... aquí us deixo la factura que els meus amos van haver de pagar:

Sí… Els pintxos (la croqueta gegant de bacallà, el rollet de gamba i el mini de pernil) estaven genials, tot i que segons els meus amos, sincerament, no val la pena anar al "Nagusia Lau", doncs pel preu que els va costar, podeu trobar un munt de llocs millors on mejar bons pintxos.

Ja ho veieu, a Donostia hi ha un munt de lloc on passar-ho d'allò més bé degustant uns pintxos, la majoria d'ells estan més que bé, encara que cal anar amb compte, doncs Donostia és una ciutat molt cara i d'això se n'aprofiten molts per fer-ne el seu particular agost...