Restaurant ROOT - Madrid

Bé, bé, bé... que sapigueu que continuo de morros amb els meu amos... No es suposa que els gatets com jo som els reis de la casa i vosaltres, els humans, heu de fer el que nosaltres vulguem, i sobretot, quan vulguem? Ja!! Començo a afartar-me’n... amb aquells petards... NO FUNCIONAAAA!!!

Com recordareu, aquells dos van marxar a Madrid per celebrar un dels seus aniversaris tot i aprofitant a fer turisme per la capital. Doncs bé, allà van visitar un conjunt de restaurants, sobre els quals, darrerament us estic explicant les seves impressions (m’encanta xafardejar sigil•losament, jejeje). Fa uns dies us vaig explicar el que els havia semblat el “Restaurante Basarri”, bé, doncs avui li toca el torn a un restaurant pertanyent a la coneguda cadena de restaurants “Grupo Vips” (grup del qual, tot s’ha de dir, els meus amos en son clients habituals... ejem...). En aquest cas, van optar per anar a un dels restaurants “exclusius” del grup, el “Restaurante ROOT”.

>

Tant bon punt van arribar al restaurant, el primer que van dir fou: “que maco!!” I és que, la decoració del local és exquisida, tant pel tipus de material com per la il•luminació emprada. Tot encaixa perfectament, el que, segons ells (no hi estic massa d’acord, però ja sabeu que els gats tenim un gust una mica diferent al vostre) ajuda a que t’hi sentis còmode.

El restaurant es troba situat en un subterrani, accedint al mateix a través d’unes escales que embolcallen una original llum penjant que simula unes modernes arrels, aconseguint així un agradable efecte, ja que, justament això, les arrels entrant al centre de la terra és el que dona nom al restaurant. Això, juntament amb el tracte rebut de part del servei, fou el més destacable de la seva experiència al “Restaurante Root”.

No obstant, la conversació que van mantenir els meus amos, va donar per molt ja que, pel vist, el que es prometia com a un bon menjar, va acabar amb una petita decepció. Per què? Bé, ara us faré cinc cèntims dels motius més remarcables...

La qüestió és que, quan van començar a follejar la carta, es van endur una grata sorpresa, ja que, els noms dels plats eren tan suggerents que va fer que els sorgissin dubtes sobre quins plats escollir, ja que, desgraciadament, al ser cap de setmana, al restaurant no disposaven de menú.

Els plats escollits finalment van ser:

Entrants:

• Terrina de foie amb poma caramel•litzada.

• Patata al forn farcida de salmó fumat.

Plats Principals:

• Lasanya de bolets

• Tagliatella de marisc

Postres:

• Emulsió de xocolata blanca con galeta Oreo(c)

• Tiramisú de maduixes.

De tots aquests, ells van criticar especialment els entrants (inclòs el que portava salmó…. Miauuu!), doncs ni el foie, ni les pomes que l’acompanyaven eren realment tan destacables com els que van menjar dies abans en el “Restaurant Basarri” i a “La cocina de Plágaro”, mentre que la patata va resultar ser un plat molt poc elaborat i sospitosament semblant al que s’ofereix als restaurants Ginos del mateix grup. Ells deien que això no hauria d’esser així, ja que el preu del mateix plat al “Root” es molt més alt que a “Ginos”.

Els plats principals van ser bastant millors encara que, eren carents de personalitat doncs en ambdós casos es va repetir la situació viscuda amb el segon dels entrants, essent tant la seva aparença com el sabor sospitosament iguals als altres restaurants del grup.

Per últim, en quan als postres, aquests si que van ser diferents i originals, ja que, tant per sabor com per presentació eren realment bons. Això si, en el cas de l’emulsió de xocolata, es van trobar en front d’un plat excessivament simple per la qual cosa, els meus amos varen considerar que els havien cobrat un preu excessivament alt (i es que tant sols eren, galetes Oreo© esmollades amb xocolata blanca fosa).

En quan a les seves impressions finals doncs..., van destacar l’ambient interior i la qualitat del servei, no obstant, tenen molt clar que, de no donar-se un canvi de la seva filosofia, no hi tornaran pas. I és que, si vaig escoltar bé, al “Root” li falla lo principal: el seu menjar ja que, li falta identitat i originalitat (la majoria de plats els podeu trobar en un Vips o un Ginos a un preu molt més raonable).

Amb tot, la nota es queda amb un 5,5 ja que la decoració, l’ambientació i el servei el salven d’un suspès més que segur.

No obstant, per si us animeu a anar-hi, aquí us deixo l’adreça del restaurant. En aquesta ocasió, no us posaré el telèfon doncs, com passa amb la majoria de restaurants del Grupo Vips, no admeten reserves.

Restaurante ROOT

C/ Virgen de los peligros, 1

28013 Madrid (Madrid)

Actualització (Juliol 2012):   Sembla mentida que el Grupo Vips (amos del lloc) ho hagin fet, però així és, pel que vaig escoltar als meus amos, el “Restaurant Root” ja NO EXISTEIX, al seu lloc hi ha un TGI Fridays, o quelcom així.

Restaurant Basarri - Madrid

Que van anar a sopar a Madrid? Buahh! Sovint penso que estan com a dues cabretes. Grrr!!! A més, per si no ho heu notat, els tinc molta enveja, grrr. Ells a Madrid i jo, amb lo preciós que soc? Doncs aquí, es clar. I llavors em demanaran que els faci moxaines, ja.. ja s’ho trobaran!!

Com a mínim, espero es recordin de l’experiència que van viure a “La cocina de Plágaro”. Bé, la cosa és que el dia següent de viure-la, se’n van anar directes cap a Madrid. L’excusa? Doncs, continuar celebrant l’aniversari d’un dels meus “esclaus”, i clar, una vegada allà, van intentar fer un altre sopar romàntic. Sí, ho heu llegit bé, ho van intentar, encara que finalment...

Més o menys un mes abans d’anar-hi, el meu altre esclau (bé, o estima amo, com vulgueu) va passar-se uns dies cercant alternatives a través d’internet, doncs com és evident, cap dels dos coneixia cap restaurant a Madrid (que no fos una franquícia, es clar). Després de llegir unes quantes opinions, va escollir el “Restaurante Basarri” ja que era molt cèntric i a més, en varies pàgines, el recomanaven fermament com a restaurant romàntic.

Després de passejar-se per mig Madrid, una estona abans de l’hora convinguda per sopar, van dirigir-se cap a la plaça de la Puerta del Sol, i des d’allà, van buscar la no menys famosa plaça Major. Buah!! Segons els vaig escoltar, aquella zona deu ser especialment maca, però bé, això ja és una altra història, i jo, estic aquí per parlar-vos de restaurants i de menjar, no de carrers i paisatges, no?

El “Restaurante Basarri”, està situat en una de les sortides de la plaça Mayor (C/ Toledo, 10), concretament, el podeu trobar sota els porxos de la plaça.

Segons la seva opinió, el restaurant tenia un aspecte fantàstic des de fora, i bé, no os vull pas enganyar, per dins també, vell (o històric) però amb molt encant. El restaurant no és molt gran, però disposa de dos menjadors diferents. Segons van dir, el dia que hi van estar ells, en arribar, eren els únics clients del restaurant, cosa que, quasi els va fer una mica de por (una altra vegada, que se m’emportin a mi, que amb les meves urpes no han de patir per res!, i a més, la meva boca està ansiosa de tastar bons aliments... ains!).

Bé, per començar, els cambrers els van portar la carta, i buah!!, es van emportar un ensurt de campionat al veure els preus dels plats, i a més, a la carta no hi constava el menú de la casa! Això és tenir més cara que esquena! Potser per això, van perdre una mica la vergonya i sense dubtar-ho massa, van demanar el menú de la casa (que a més de a la porta del propi restaurant, l’anuncien encara avui a la seva plana web).

Els plats que els van portar van ser:

· Entrants de la casa.

· Cecina de León amb ametlles.

· Una croqueta de pernil ibèric. (Només va ser una croqueta, però molt gran… segons la seva opinió, potser una mica massa gran).

· Foie embolicat amb poma caramel·litzada i amanida amb una reducció de vinagre.

Acte seguir, van haver d’escollir un plat entre:

· Lluç gratinat sobre un fons de crema de patates.

· Presa ibèrica amb raviolis casolans i una salsa de ceba caramel·litzada

· Bacallà amb safrà i pebrots rostits.

· Ploma ibèrica amb salsa de ceba caramel·litzada.

I per acabar:

· Postres de la casa per a compartir.

· Cafè.

Encara que, a la pàgina web del “Restaurante Basarri” figura mitjançant una clara anotació que el “Menú de la casa por 35€ (IVA incluido)”, els meus amos van acabar pagant pel mateix menú 42€ més IVA. Molt malament, no us sembla?

Abans d’acabar aquesta crítica, us vull explicar el que, segons els meus amos, és el millor i pitjor del restaurant, per tal que vosaltres mateixos ho pugueu valorar.

El millor:

· Sense cap gènere de dubtes, el millor del restaurant, és la qualitat del menjar que ofereixen. Tots els plats estan ben preparats i amb una presentació d’allò més aconseguida, tot per a remarcar un exquisit sabor amb la seva justa quantitat.

· L’ambient que es respira al local, ja que, sembla que et trobis al menjador d’una antiga masia. Això els va semblar molt bonic, encara que potser ells li haguessin posat una mica més d’il·luminació (que llepafils son els meus amos, no?).

El pitjor:

· El servei. Els meus amos no van dubtar en cap moment de la seva professionalitat, encara que, segons la seva opinió es van donar un parell de situacions que certament els van incomodar; la primera fou que, els desapareixien les begudes de la taula, ja que quan consideraven que havien de treure-les, ho feien, en ocasions sense demanar-ho. A més, encara s’estan preguntant perquè el maitre del restaurant els preguntava que tal anava tot, si en cap de les ocasions es va quedar per escoltar la resposta, potser poc interès?

· El preu. Encara que la qualitat i la quantitat va ser bona, segons els meus amos van pagar massa pel que van menjar, més que res perquè, per aquell preu, potser mereixia quelcom més d’innovació en el menjar (no hi ha com haver estat a “La cocina de Plágaro” el dia abans).

Després de dir tot això, ells van acabar posant-li una nota de 6,75. Segons la seva opinió, encara que el preu fou alt, el “Restaurante Basarri” és molt recomanable, entre altres coses, perquè preparen menjar casolà (o tradicional) amb gracia, i això cal tenir-se en compte en una gran ciutat com Madrid, on en moltes ocasions es fa molt difícil trobar bons restaurants d’aquest estil i massa fàcil entrebancar-se amb franquícies.

Per si us interessa, ara us deixaré la seva direcció i el seu telèfon per reservar.

Restaurante Basarri

C. Toledo, 10

28005 Madrid – (Madrid)

Tel: 91 365 69 39

Actualització (Juliol 2012):   Vaja sorpresa es van endur els meus amos. L’altre dia, passant per allà, van poder comprovar que no només havien baixant la persiana, sinó que,  no queda ni el menor rastre del “Restaurante Basarri”. Un altre que NO EXISTEIX.

La Cocina de Plágaro - Vitoria-Gasteiz

Aquesta vegada no em ficaré molt amb ells, ja que, encara que em van deixar sól a casa, tenien una bona excusa per sortir a sopar fora, i és que, un dels meus esclaus (bé, millor, un dels meus estimats amos, jejeje) celebrava el seu aniversari, i clar, aquesta situació bé que mereix un bon sopar romàntic, no? Doncs això, van sortir a sopar fora, i a mi, una vegada més em va tocar el paper de gat guardià, jejeje.

La veritat és que, portaven un pilot de temps amb la intenció de descobrir el restaurant “La cocina de Plágaro”, però estaven convençuts que era caríssim (ja veureu més endavant, lo equivocats que anaven), així que, van esperar a tenir una bona excusa.

Dit i fet, quan van donar per finalitzada la celebració familiar, van recollir una mica la casa, em van treure a mi del transportí (quina ràbia!... sis hores m’hi van tenir! I a sobre, amb gent a casa i sense poder-los bufar!...) i van anar directes al famós restaurant. Però, perquè és tant famós a Vitoria “La cocina de Plágaro”?

La resposta és ben senzilla: Tal i com vaig escoltar, Luís Ángel Plágaro, es un jove cuiner alabés (va néixer el 1979) que aconsegueix una espectacular fusió entre la cuina tradicional i un esmerat disseny de presentació. A part d’això, compta amb la particularitat que, tots els productes que utilitza en les seves creacions, a més de frescos, són de la zona (d’un radi inferior als 100 km de Vitoria), formant part així, de les iniciatives ‘Programa Kilòmetre 0’ i ‘Slow Food’.

Com us podeu imaginar, és necessari reservar amb certa antelació, encara que, no amb tanta com van fer els meus amos, doncs tenien la reserva feta des de desembre (criatures!). Bé, la qüestió és que, divendres passat, pels volts de les 10, ja estaven preparats per gaudir d’un bon sopar.

Ja al restaurant, els va rebre la Leticia Plágaro (sí, correcte, és la germana del cuiner), i amb un càlid somriure, els va acompanyar fins a la taula. No els va costar massa trobar-la, doncs el restaurant compta amb només 9 taules, i una capacitat propera a les 30 persones.

Ells, com ja ve sent habitual en aquests llocs, van demanar el menú degustació i una ampolla d’un bon vi de criança, i la veritat, com que no n’entenen massa de vins, van deixar l’elecció del mateix en mans de Leticia, i bua!! Quina passada de vi que els va portar!!

No recordo exactament tots els plats, doncs segons vaig escoltar, els en van portar vuit, però bé, no crec que m’equivoqui molt si us dic que, els van portar:

- Com entrants, tres autèntiques ‘delicatesen’:
. Una croqueta de marisc
. Una bola de cecina banyada en ametlles
. Formatge “Brie” fregit

- Una amanida variada amb reducció de vinagre i làmines de foie sobre carpaccio de vedella.

- Unes gambes ibèriques. Concretament dues gambes vestides amb una gavardina de pernil ibèric. Delicioses! (bé... como mínim això van dir... quina enveja!)

- Presa ibèrica.

- Pre-postres (una natilla casolana per llepar-se els dits).

- Postres. Una safata amb sis o set postres diferents, entre els quals, ells van destacar: una broqueta de maduixa con una crema de xocolata blanca, gema, etc.



I el més sorprenent de tot es que, tot el que us acaba d’explicar, més el vi i el cafè, els va sortir per 60€ cadascun (el menú degustació val 42€ més IVA).

Una vegada acabat el sopar, els meus amos deien que havien quedat més que bé (i mireu que són de menjar, jajaja), tant per la quantitat com sobretot per la qualitat, així que, us he de transmetre la seva recomanació: si aneu alguna vegada a “La cocina de Plágaro” (que val molt i molt la pena) demaneu el menú degustació que, quedareu satisfets.

Per acabar aquesta crítica, us dic que ells li van posar un 10, sense pal·liatius, tant pel que fa al lloc, que es encantador, com pel que fa al menjar, com pel tracte familiar i proper que van rebre. Definitivament, ells hi tornaran, i amés, el recomanen tant a familiars com a amics (sí, sí, a vosaltres, estimats lectors, també).

Com que és imprescindible reservar abans d’anar-hi, us deixo les seves dades:



“Restaurante La Cocina de Plágaro”
 C. Florida, 37 
01005 Vitoria – Gasteiz
Telèfon: 945 27 96 54

P.D.: 
Pel 2012, el preu del menú degustació és de 44€ + IVA 
Pel 2013, el preu del menú degustació és de 50€ + IVA

Mandonguilles de tonyina

Quin menú que es van preparar el passat diumenge! Per llepar-se els bigotis! Bé, com a mínim per a mi (i això aquí, es molt important, més que res perquè és el meu blog, jejeje). Bé, a treballar una mica... el diumenge passat van preparar: un púding de macarrons (algun dia us explicaré com el van fer), mandonguilles de tonyina i per acabar, un pastís de formatge.

Avui, si voleu, us explicaré com van fer les mandonguilles de tonyina.

Com qui no vol la cosa, van utilitzar els següents ingredients:

200 gr. de tonyina (o un parell de rodanxes, o filets... com us ho preparin a la peixateria)
Pa rallat
Un dent d'all
Sal
Una cullerada de farina
Oli
Sopa de peix (200 cl. o un vas)
Mitja ceba

Per començar, van picar la tonyina (ben finet amb la picadora). Mentrestant, en un bol van batre els ous. Una vegada batuts, van afegir la tonyina picada i el dent d’all també picat. Una vegada fet, van afegir-hi el pa ratllat (compte amb aquest pas! Doncs s’ha d’afegir en poques quantitats per no espatllar-ho tot i deixar una massa eixarreïda) i van continuar barrejant-ho bé fins a aconseguir una massa ben cremosa.

Seguidament, va arribar la part més divertida de la recepta: fer les boletes de tonyina. Per fer-les amb una mida més o menys homogènia, van utilitzar una cullereta de cafè, amb la qual van anar agafant la massa de tonyina, i llavors amb les mans van anar donant-los forma, primer una, després l’altra... quines ganes tenia jo d’agafar-ne alguna, però es clar, ells les van tenir en tot moment ben protegides, grr...

Finalment, van enfarinar les mandonguilles i les van posar a fregir en una paella amb abundant oli calent per fregir-les ben bé (compte, no cal cremar-les!). Per deixar-les al seu punt, només van necessitar uns 3 minuts.

Per últim, van preparar una salsa per acompanyar aquella delícia de mandonguilles. Va ser una salsa ben senzilla de veritat. Era quelcom així com a una beixamel, però en comptes d’utilitzar llet, van emprar una sopeta de peix.

Animeu-vos! Aquest plat es molt senzill i saborós.










Al veure la foto, no us n’entren ganes?

Lasanya de porros i patates

Verdures? Hmmm... no vull pas enganyar-vos però, no soc pas vegetarià, i les verdures m’agraden bastant menys que altres plats (ronyeu!... salmó...), però bé, a vegades (i cada vegada més), crec que menjar verdures és molt bo. A més, en aquesta ocasió, i essent-vos molt sincer, els va quedar un plat per llepar-se els bigotis.

Van utilitzar els següents ingredients:

1 menat de porros (amb 3 o 4 porros)
3 o 4 patates no massa petites
1 tros de formatge
Sal
Oli

Per començar, van treure la part verda dels porros. Seguidament, es van dedicar a rentar-los a consciència, per treure’ls tota la terra. Després de fer-ho, van tallar-los a rodanxes ben petites, les van salar i empebrar, i directes a la paella. Van tenir-los allà, uns 10 minuts a foc mitjà, fins que van quedar cuites però tendres.

Mentre es feien els porros, van anar pelant i tallant les patates a rodanxes no massa gruixudes.

Una vegada van tenir tots els ingredients preparats (les patates laminades, i els porros cuits), van agafar una safata pel forn i van posar-se a muntar el plat com si es tractés d’una lasanya. És a dir, van posar una capa de patates, una de porros i finalment van cobrir-ho tot, amb una nova capa de patates.

Per acabar, van posar-li una teulada amb un filet gruixut de formatge i, van posar la plata al forn on va estar-s’hi uns 40 minuts a 180 graus.



Encara que és verdura.... reconec que no té mala pinta, veritat? A més, a ells els hi agrada, i això ja és com una garantia, no?. A mi, tot i que m’agradaria provar-lo, si els ho demano, ja sé la resposta que tindré: “això no és menjar per a gatets,... bla bla bla”.