Pastís de formatge

Redéu! Finalment hauré de canviar d’opinió i assumir que són bons amb els postres, més que res perquè darrerament els seus postres han millorat, de bigotis! Si el mes passat es van atrevir amb èxit amb les torrades de Santa Teresa, el dissabte passat li va tocar el torn al pastís de formatge. I de veritat, me n’alegro... hmmm... quina oloreta!

D’entrada us he d’assumir que, la recepta que us explicaré avui té un munt de variants (quasi tantes com gustos), encara que sota la meva modesta opinió, la que van fer ells, és la més fàcil. Això sí, això no vol pas dir que sigui la pitjor, abans al contrari, a més, a ells els va agradar moltísim (la pena és que jo no vaig poder tastar-lo. Ja sabeu la seva opinió: “aquest menjar no és pas per gatets...”).

Per fer el pastís, van utilitzar:

225 gr. de formatge d’untar
2 iogurts naturals
1 iogurt de llimona
3 ous
7 cullerades de sucre
3 cullerades de farina


Per començar, van preparar el que sens dubte, és el més complex de la recepta: muntar a punt de neu la clara dels tres ous. Per aconseguir-ho, com és obvi, van separar la gema de les clares passant les primeres a un bol, i en un recipient fons les segones. Una vegada separades, van agafar el recipient amb les clares i les van portar a punt de neu utilitzant una batedora elèctrica.

Una vegada muntades les clares, al bol de les gemes van posar-hi: el formatge d’untar, tots els iogurts, la farina i el sucre, i tot junt, van començar a barrejar-ho, primer amb una forquilla i finalment amb la batedora.

Quan va estar tot ben barrejat, van afegir-hi les clares muntades a punt de neu i de nou, van tornar a barrejar-ho tot amb la batedora fins que van aconseguir una crema ben uniforme (important: sense grumolls).

Per últim i ja amb el forn preescalfat, van posar la crema aconseguida en un motlle de silicona ben maco, i el van posar ben centrat al forn. Van tenir-lo fornejant uns 35 minuts a una temperatura de 180 graus.

A que té una pinta d’escàndol decorat amb unes maduixetes?

Restaurant El Matxete - Vitoria-Gasteiz

Cada dia que passa ho tinc més clar, només els falta una trista excusa per sortir a sopar fora, i pel que vaig veure, el cap de setmana passat van aconseguir-ne una de bona, més que res perquè, es clar, a mi em va tocar quedar-me a casa, sol, fet un farcell davant de la tele.

En aquesta ocasió van cercar un lloc especial, un lloc que per ells encara fos desconegut. Així, entre nosaltres, ja us avanço que no els va costar massa, doncs tampoc coneixen molts restaurants, jejeje. Al final l’escollit va ser l’"Asador Matxete Erretegia".

Arribar al restaurant els va ser d’allò més fàcil. Es van dirigir cap cal casc històric però no van arribar a entrar-hi. Es van quedar directament a la vitoriana Plaza del Machete (al número 4 para més dades).

Quan van tornar a casa, van dir que l’"Asador Matxete" els va semblar especialment maco; està situat en un antic casal completament reformat, és a dir, el restaurant manté el seu estil de casa vella, però combinat amb materials nobles nous (llums, fusteria de qualitat, aire condicionat, extractors de fums, etc) per tal d’aconseguir la màxima comoditat (per dir-vos la veritat, he d’assumir que tinc moltes ganes d’anar a provar el Matxete, encara que ho tinc mooooolt difícil).

A l’hora de sopar, el restaurant disposa de diversos menús, encara que, sembla que només són per a grups (segons els van dir, havien de ser com a mínim 4), i es clar, ells només van anar-hi dos (Oh! Quina pena! :oP I a mi em van deixar a casa... jejeje... bé, la veritat es que per aconseguir un menú, haguessin hagut d’emportar-se també al gos...).

Finalment van demanar de la carta. De totes formes crec que van escollir la millor opció. Que no? Doncs jutgeu vosaltres mateixos:

Entrants:
Taula d’embotits ibèrics (pernil, xoriço, llom, etc.)
Remenat de bolets

Plats Principals:
Milfulles de rellom amb foie fresc.
Foie fresc amb salsa d’Oporto.

Postres:
Goxua
Mouse d’arròs amb llet

I per acabar-ho d’amanir tot, van regar el sopar amb un vi de criança realment espectacular: “Marqués de Vitoria” (del 2006, crec). Tenen un morro que se’l trepitgen!

Sincerament, crec que el restaurant els va agradar molt, encara que segons ells no és el millor de Vitoria (de moment, per ells, aquest títol l’ostenta "el Portalón") però bé, es veu que és una magnífica opció per anar-hi a sopar (ja sigui per un sopar romàntic, de grup, o bé senzillament, per celebrar-hi alguna cosa).

Mentre parlaven, vaig notar que se’ls feia realment difícil ressaltar alguna característica del restaurant davant les altres: el menjar era realment bo, el servei correcte, atent, professional, conformant tot una excel•lent relació qualitat - preu, ja que, tot i que no és barat, tampoc és tant car com altres restaurants, potser més famosos. Bé, com a mínim això deien els meus amos al tornar a casa.

Segons ells, no anar a l’"Asador Matxete"
és com un petit gran pecat. Per això, jo us recomano que el cometeu, per tant, si en teniu l’oportunitat aneu-hi. De veritat, val molt la pena.

Per si finalment us animeu, us deixo aquí les seves dades:



"Asador Matxete Erretegia"
Plaza del Machete, 4
01001 Vitoria-Gasteiz

Teléfono: 945 131821 – 945 149385

Torrades de Santa Teresa

Fa un temps hagués apostat els meus bigotis a que un postre no els sortiria mai bé, per sort no ho vaig fer, doncs darrerament estan afinant molt i la veritat, començo a notar que m’és difícil controlar els meus impulsos quan preparen algun dolç.

Fa uns dies, i per apuntar-se una mica a la tradició que hi ha per aquí, es van atrevir per primera vegada amb les torrades de Santa Teresa (o “torrijas”), i la veritat, crec que les van bordar.

Van utilitzar els següents ingredients:

1 barra de pa del dia anterior (ells van emprar un pa de motllo especial)
1 litre de llet
1 barra de canyella
1 llimona (o taronja)
3 ous
Oli
Sucre
Canyella en pols

En un caçó (u olla petita), van posar a escalfar la llet amb la barra de canyella i la pell de la llimona (o taronja, que es el que van utilitzar ells), i unes 5 o 6 cullerades soperes de sucre. Ho van deixar tot al foc uns 10 minuts. Després, van separar la rapa de canyella i les pells.

Seguidament, van posar un paella al foc amb una bona quantitat d’oli mentre, en un bol, es van posar a batre els ous.

Quan l’oli va estar ben calent, van anar agafant les llesques de pa, i les van anar posant al caçó, deixant que el pa absorbís la màxima quantitat possible de llet. Una vegada fet, amb molt de compte van anar passant les llesques per ou y les van anar arrebossant. Cada llesca la van deixar fregint fins que va quedar ben daurada. Al treure-les, les van empolvorar amb canyella en pols.

Van repetir aquest procés fins que es van quedar sense llet, o sense pa, no ho recordo bé, doncs estava ben encantat ensumant aquells pans de llet... hmmm que bons!!

Encara que la seva presentació us pugui semblar poc espectacular, estaven de vici. La cosa va quedar així:




Ja veieu, senzillíssimes, crec que la propera vegada, fins i tot les faré jo. Us hi atreviu?

Truita de patates

Us he de reconèixer que al començament em sorprenia escoltar a aquests dir: “anem a prendre un pintxo de truita?” o “que bons són els pintxos de truita!”, però una vegada vist com es fan les truites, lo fàcil que és i l’olor que desprenen, només em queda dir: ronyeu, quines ganes de tastar-les!

Crec que se’n poden fer d’un pilot de tipus (farcides, sense farciment, de pisos, etc..). De totes formes avui us explicaré la més comú, la de patata amb un toc de ceba.

Els seus ingredients són:

4 ous
3 patetes mitjanes
½ ceba (o al gust)
1 cullerada de llet
Sal
Oli


Per començar, i com és el que més triga en preparar-se, ells van pelar les patates i les van tallar a tires no massa llargues. Van posar a escalfar al foc, una paella amb una bona quantitat d’oli. Una vegada l’oli va estar calent, van afegir-hi les patates amb una mica sal, van abaixar el foc, i les van deixar coure a foc lent una bona estona.

Mentre les patates es feien, van tallar la ceba a tires fines, i passats uns minuts, les van afegir a la paella amb les patates.

En un bol a part, van batre els ous, els van posar una punta de sal, i... ostres, no se si puc dir-ho... va que sou de confiança: una cullerada de llet.

Quan les patates van estar al punt; fetes però tendres (no han de quedar cruixents) i la ceba caramel•litzada van treure-ho tot de la paella van afegir-ho al bol per poder-ho remenar tot bé.

Finalment, van posar una cullerada d’oli a la paella, i quan va estar ben calenta, van afegir-hi tots els ingredients barrejats i els van deixar coure uns minuts. Passat aquest temps, i ajudats amb un plat gran, van girar la truita i la van deixar coure uns minuts més.

Una vegada finalitzada l’obra, els va quedar així:







Senzilla, gustosa i... per rellepar-se els bigotis, no creieu?

Restaurant El Portalón - Vitoria-Gasteiz

Qualsevol excusa els serveix per sortir a sopar i deixar-me a mi a casa, arraulit al sofà tot mirant-me la tele... apagada. Bé, en el fons no critico, si pogués també canviaria de tant en tant, aquell pinso de marca per un bon plat de peix preparat per algun crack de la cuina, però.... ains!

Feia molt de temps que els escoltava buscar una bona excusa per fer una reserva a "El Portalón", encara que sempre acabaven trobant-ne alguna per aplaçar la reserva, fins que fa uns dies, es van decidir. L’excusa final va ser la celebració del seu tercer aniversari... ains, colomins!

Pel que he pogut saber, "El Portalón" és un dels restaurants més emblemàtics de Vitoria-Gasteiz. Està situat al davant de la Catedral de Santa Maria, ocupant la vella casona de “La casa de postes”, la qual fou inaugurada com a tal durant el segle XV. Però bé, deixaré la historia per algú que en sàpiga una mica més, i jo em dedicaré a lo meu que no es altra cosa que criticar el restaurant, encara que, per la seva cara al tornar, crec que no podré fer-ho gaire.

El restaurant disposa de diversos menús de degustació amb preus compresos entre els 35 i els 60 euros, i fins i tot una vegada al mes posen a disposició dels seus clients la possibilitat d’assistir a un sopar teatralitzat. Aquells dos no van se tant originals, i al final van escollir el “Menú cuina” i vaja, tinc la impressió que es van posar les botes, o sinó... continueu llegint:

Entrants:

Pernil ibèric (l’estic ensumant... quina flaira!)

Foie mi-cuit amb melmelada de fruites (només de pensar-ho... ains!)

Tacs de salmó marinat amb crema de tàperes (Salmó? Jo en vull!!)

Primers:

Marisc (3 gambes i una cigala a la brasa... ronyeu!)

Mongeta pinta alabesa (con els seus sagraments....¡mmmm... quina delícia!)

Segons:

Rap al forn (Volia anar-hi! Per què em fan això?)

Rellom a la brasa

Postres i cafè

Les úniques pegues del menú? Doncs que a l’arribar al rellom quasi van tenir que demanar un suplement d’estómac, ja que estaven tips de tantes delicadeses. Ah! I que, el vi va ser com l’I.V.A.... a part del menú. De totes formes ells ho van solucionar amb un Rioja Alavesa de reserva... genial!

Segons van dir: menjar al "El Portalón" va ser com menjar en una altra època, una cosa especial, tant pel que fa a la qualitat dels seus plats, com pel fet de fer-ho en un lloc tan carregat d’història i a la vegada tan ben cuidat i conservat. Entre les seves centenàries pedres, un s’allunya dels sorolls de la ciutat, esperant a vegades, escoltar les rodes d’un carruatge creuant el vell portal que dona nom al restaurant.

Pel que van dir, es podrien valorar moltes coses: la ambientació, el menjar, el servei, els preus, però vaja, que a falta de poder criticar negativament res, es van limitar a exclamar quasi simultàniament: “És el millor restaurant on hem estat!”.

Encara que el restaurant és gran (té dos menjadors grans i tres de més petits i exclusius), convé reservar amb antelació, així que, us deixo les seves senyes:

“Restaurante El Portalón”

C/ Correría 147 – 149

01001 Vitoria-Gasteiz

Telèfon: 945142755