dimecres, 19 de setembre del 2012

Restaurant Divina la Cocina - Madrid


Deu meu, com passa el temps! Un mes sense aparèixer per aquí!! Ja sabeu, les vacances :P... que, per sort, he pogut gaudir,  meh, meh, meh!! Tot i que clar, ara estic una mica col·lapsat, amb un pilot de crítiques entre les urpes :(

Per sort, tot i que he estat un mes sencer de panxa enlaire, els meus estimadíssims amos han continuat cuinant i anant de restaurants (grrr, quins cabrons!) .

A veure, per on començo? Per una recepta? O millor, per una crítica? A veure... per aquesta no, hmm... vaja nom que té aquest!! Escollit, començaré per una crítica.

No em negareu que el nom “Divina la cocina” per un restaurant no és d’allò més suggerent. Els meus amos el van descobrir en el seu darrer viatge a Madrid, i avui, jo uns el criticaré per aquí.

Bé, per començar os l’emplaçaré: el restaurant està col·locat en ple centre de Madrid, concretament en el carrer de Colmenares, número 17.

En el restaurant hi podeu trobar regularment dos tipus de menú, un per tots els migdies per 14 euros (IVA a part) i a qualsevol hora (tant a migdia com de nit): el ‘menú Divina’ per 26 euros (òbviament, més IVA). A part, encara que no us ho hagi dit, també disposen de carta, tot i que els preus estan, com ho diria, una mica passats.

Els meus amos van optar pel ‘menú Divina’ i van provar els següents plats:

Entrants:

  • Mongeta tendra saltejada amb pernil ibèric i formatge de cabra. Sense cap mena de dubte, una de les sorpreses de la nit. Originals, gustoses... sorprenents!!.
  • Raviolis de pasta d’arròs amb carrabiners, llenguado i salsa de boletus. Gustosos, però segons els meus amos, esperaven quelcom més... sobretot amb aquest nom!!

Plats principals:

  • “Villagodio” de vedella amb pebrots rostits i salsa de vi. Fou una petita sorpresa negativa. La carn del rellom els va quedar massa dura, tot i que estava molt poc feta.
  • Magret d’ànec a l’Oporto amb peres i cebetes. El sabor era realment espectacular, tot i que el gust de les peres quedava totalment diluït pel gust del vi.

Postres:

  • Torre de xocolata blanca amb gelat de violetes i sopa d’alfàbrega. Realment fou la major decepció de la nit, ja que la suggerent combinació que el nom del postre prometia, finalment no fou tant. No és que el gust estigués malament, el problema fou, simplement, que no ressaltava en absolutament res.
  • Tartaleta de poma amb sobre de ‘Cassis’ i espuma de Krish. Molt gustós, i a sobre, amb una potent combinació calent – fred ... hmmm... sorprenent!! I molt recomanable.

Amb tot, la valoració dels meus amos va ser positiva, ja que la qualitat dels plats del restaurant és bona, la quantitat adequada, la presentació excel·lent i el tracte rebut per part del personal fou realment exemplar.

No obstant, els meus amos van remarcar que en l’hipotètic cas que el menú que us he explicat desapareixes, el restaurant “Divina la cocina” perdria gran part del seu interès, ja que els preus de la carta són, com us he explicat abans, molt elevats, molts d’ells superen amb escreix els 30€, el qual segons els meus amos és excessiu tot i la bona qualitat dels plats en general. No obstant, mentre mantinguin aquest tipus de menú, aquest restaurant és una magnífica opció si volem passar una nit especial sopant en companyia i fugint de qualsevol franquícia.

Per tot el que us acabo d’explicar, la nota final que els meus estimats amos li van posar al “Divina la Cocina” és un 7 sobre 10.

Si teniu ganes d’anar-hi, recordeu que és molt recomanable reservar abans de fer-ho, per tant, aquí us deixo la seva adreça i el seu telèfon.



RestauranteDivina la Cocina
28004 Madrid

Telèfon: 91 531 37 65

dijous, 9 d’agost del 2012

Polvorons blancs


Amb la recepta d’avui aquest raconet semblarà un recopilatori de receptes del món... Meh, meh, meh!! Receptes italianes, restaurants de varis tipus, i des d’avui, un postre mexicà.

L’altre dia, els meus amos, quasi sense planificar-ho, es van treure de la màniga un sopar temàtic, amb ‘nachos’, ‘burritos’ i uns postres d’allò més curiosos. Sí, ho sé, però així són els meus estimats amos... I jo, per col·laborar una mica amb aquesta raresa, avui us explicaré com van fer els postres que van menjar.

La recepta que van trobar per internet, s’anomenava: “Polvorons Blancs”

140 gr. de maicena (farina de blat de moro)
170 gr. de farina
120 gr. de mantega (sense sal)
100 gr. de sucre
1 Ratlladura de llimona

No us espanteu, que la recepta es extremadament senzilla.

Per començar, agafareu un bol gran, que us permeti treballar amb ell. Quan el tingueu, posareu al seu interior, tots els ingredients que us he explicat i començareu a mesclar amb les mans (compte!! A màquina no val!!). Pel que vaig poder observar, és molt senzill, únicament necessitareu una dosi alta de paciència, meh meh meh!!

El procés de mescla finalitzarà quan tots els ingredients estiguin perfectament mesclats, o el que és el mateix, quan us sigui impossible distingir-los (segons els meus amos, ho van deixar quan la massa semblava un munt de formatge en pols). La mescla els va quedar així:



No és difícil, veritat? Bé, arribats en aquest punt, només us faltaran dos passos: donar forma als polvorons i fornejar-los.

Per donar forma als polvorons, agafareu grapat de mescla i amb les mans anireu pressionant-la i compactant-la a la vegada que, molt poc a poc i amb molt de compte (heu de tenir en compte que es tracta d’una mescla seca, per lo que es trenca amb facilitat) li aneu donant forma de croqueta gegant.

Quan ho aconseguiu, ficareu els polvorons al forn que prèviament haureu pre-escalfat a 200 graus. Quan el tingueu calent, ficareu els polvorons i baixareu la temperatura a 180 graus i els hi deixareu uns 25 minuts.

Per últim, un petit consell: Abans de treure els polvorons de la safata del forn, haureu de deixar-los refredar, doncs quan estan calents són molt tendres i es desfan fàcilment.

Els polvorons blancs tenen aquest aspecte:



Durs, dolços, i sobretot, segons vaig poder escoltar, molt diferents i originals.

dimecres, 1 d’agost del 2012

40 Café - Madrid


Us he d’assumir que els meus amos han passat per varies etapes, tot i que sempre han preferit no abusar massa de les franquícies, anant-hi això sí, de tant en tant (essent les seves favorites per aquests casos: Vips, Gino’s o Starbucks).

En el seu darrer viatge a Madrid (al que per cert, no m’hi van portar!!), van intentar evitat totes les franquícies (a excepció d’Starbucks, clar), i ho van aconseguir, tot i que finalment, i per culpa de la publicitat, van provar quelcom similar a una franquícia: el “40 café”.

El restaurant “40 café” és una innovadora iniciativa de la cadena radiofònica “40 Principales”, i està emplaçat en ple cor de la ciutat, concretament en el número 55 de la madrilenya Gran Via.

Segons vaig poder escoltar als meus amos, el local és espectacular, s’hi accedeix per una escala que a la vegada és una pantalla, i a sobre, just en mig del menjador, la gent dels “40 Principales” hi han instal·lar un petit estudi de radio, des d’on s’hi emeten en directe alguns programes.

Dient la veritat, es podria dir que aquest restaurant és el primer d’un nou model de restaurants on sobresurt l’espectacle sobre la resta de coses. De totes formes, segons els meus amos, és just aquest punt on podem trobar-li el seu principal problema.

Sí, heu llegit bé, encara que el “40 café” és un restaurant, el seu principal problema no està en la seva ubicació, ni en el seu tamany, ni en la seva moderna ambientació, no, el seu punt més dèbil rau en el fet que la seva única obsessió és l’espectacle.

Segons la nostra opinió (m’hi incloc també, meh meh meh!!), el problema més greu que té, rau en la qualitat del menjar que ofereixen, i sobretot, la seva relació qualitat – preu.

En el cas dels meus amos, van optar per menjar una hamburguesa cadascun (l’un, de vedella, i l’altre, l’estrella de la casa, ‘para gustos colores’). Les dues variants eren quasi iguales... un tros de carn, una fulla d’enciam i una salsa rara per donar sabor (vaja, com fa uns anys al McDonald’s), tot acompanya amb un petit caçó de patates pre-fregides.

Pa de colors, l'enciam, salsa i una mica de formatge...

Per si fos poc, per aquestes dues hamburgueses, un ampolleta d’aigua i una cervesa, van acabar pagant 34 euros. Segons van dir: un autèntic robatori.

Potser el pa de colors (sí, heu llegit bé, el pa de les hamburgueses és de colorins) crida l’atenció, potser es un gran reclam publicitari en forma de restaurant, potser... nose, el que és segur és que, els meus amos, com a restaurant, el suspenen.

Tot i això, us deixo les seves dades per si us interessa:

Actualització:  

Restaurant tancat.

“40 Café”
28013 Madrid

Telèfon: 91 758 77 76


dijous, 12 de juliol del 2012

Amanida fresca d’estiu amb pasta

Miauu!!

Encara que sembli estrany, des de que vaig començar a escriure aquest blog amb l’objectiu de demostrar al mon fins on arriba la intel·ligència felina (i les meves ganes de gaudir del bon menjar), crec recordar que no us he parlat mai de les amanides que preparen els meus amos. La veritat, no entenc pas perquè, ja que tenen una pinta impressionant i a més, acostumen a fer-ne tot sovint.

Ahir mateix sense anar més lluny, a l’hora de sopar, aquell parell es van posar a preparar una nova amanida que em va cridar poderosament l’atenció per l’originalitat de la seva presentació així com també, per la forma d’amanir que van emprar. Per tot això, crec que batejaré aquest plat com: “Amanida fresca d’estiu amb pasta”.

Els ingredients que van emprar (per a dues persones), son els següents:

Per l’amanida

50 gr. de rocola
50 gr. de canonges
110 gr. de “penne rigate” (o qualsevol pasta d’amanida que preferiu)
50 gr. de formatge de cabra (per exemple, rollo de cabra)
Una llesca de pernil ibèric
Un tomàquet d’amanida
8 tomàquets xerri
12 “picatostes“ o una llesqueta de pa torrat
12 ametlles pelades

Pel condiment/amanit

4 fulles de menta
1 llimona
Oli d’oliva verge
Sal

Quin munt d’ingredients, oi? Doncs no us preocupeu ja que, tot i això, es una recepta d’allò més senzilla.

En primer lloc, haureu de rentar la rocola i els canonges, deixant-los escórrer ben bé. Una vegada fet, els repartireu en els plats que vulgueu emprar per servir l’amanida.

En segon lloc, netegeu bé els tomàquets, tant el d’amanir com els xerri. El tomàquet d’amanir haureu de pelar-lo i tallar-lo a daus, mentre que, amb els xerri, mentre els talleu per la meitat, n’hi haurà prou.

A continuació, posareu a bullir un caçó amb aigua salada. Amb el primer bull, hi afegireu la pasta i la deixareu bullint uns 10 minuts (o el que indiqui en cada cas el fabricant). Passat aquest temps, passareu la pasta per aigua freda per tal de trencar la cocció, i la deixareu escórrer.

En un morter, posareu les ametlles i les picareu ben picades. Quan les tingueu picades, hi afegireu els picatostes (pa torrat tallat a daus ben petits) i continuareu picant. Ja que ho teniu per ma, aprofiteu aquest pas per picar ben fineta la llesca de pernil ibèric.

Finalment preparareu el condiment (amanit). Per fer-ho, obtindreu el suc de la llimona, hi afegireu dues vegades la seva mesura d’oli d’oliva verge i dos polsims de sal. Per potenciar i refrescar una mica més aquest oli d’amanir, picareu les fulles de menta i les afegireu a l’oli d’amanir tot i remenant-ho ben bé.

Senzill, veritat? Doncs ja només us falta muntar i presentar l’amanida. Per fer-ho, a sobre de la rocola i els canonges, hi repartireu la picada de pa torrat amb ametlles, els daus de tomàquet, la pasta i el pernil ibèric picat. Rodejant aquests ingredients, repartireu les meitats de tomàquet xerri i els daus de formatge de cabra.

El darrer pas, com no podia ser un altre, és el d’amanir l’amanida amb l’oli que us he explicat com preparar, i ‘voila’, heus aquí un possible resultat:

Tenia un aspecte genial


Pel que vaig poder observar i escoltar, el contrast de sabors és brutal en aquesta fresca i contundent amanida. Totalment recomanable per aquestes nits de calor. Us hi atreviu? 



dimecres, 11 de juliol del 2012

Pizzeria Da Vinci - Vitoria-Gasteiz

No pot ser!! No passa dia que aquell parell no em sorprenguin!

Pensava que els meus estimats amos ja coneixien tots els restaurants italians de Vitoria-Gasteiz (coneixen el “Ristorante L’Oliva”, el “Pizzeria Dolomiti”, el “Trattoria Da Luigi”, ...) però no, quan l’altre dia vaig escoltar: “Tinc ganes de menjar-me una bona pizza. Podríem provar el ‘Da Vinci’, no?” vaig saber d’immediat que hi havia, com a mínim, un restaurant italià que encara no havien tastat. I jo tampoc, es clar!

Està clar, no cal dir-ho, que van anar al restaurant (i que a mi em van deixar a casa també, com sempre...) i a més, sense pensar-s’ho massa. El restaurant en qüestió s’anomena “Pizzeria Da Vinci” i està situat al carrer Manuel Iradier número 48 de Vitoria-Gasteiz.

Es tracta d’un restaurant d’ambient tranquil i relaxat, amb una ambientació d’allò més aconseguida. Segons vaig poder escoltar, només d’entrar-hi, us semblarà que esteu en una autentica casa mediterrània. No us ho creieu? Doncs mireu aquestes fotos:

Detall del menjador
Detall de l'accés als banys

Bé, una vegada conegut una mica més el local, potser seria interessant començar a parlar del menjar, no? Meh, meh, meh!!

Els meus amos van tastar els següents plats:

Entrants:

“Insalata tiepida di filetto”.  Molt original. Es tracta d’una amanida tèbia amb bolets, vedella i pebrot rostit. Sorprenent!!

“Insalata di formaggio di capra”.  Una de les amanides més típiques dels meus amos. Els encanta l’amanida amb formatge de cabra!! Aquesta vegada els va agradar, tot i que no els va sorprendre tant com la que us he explicat abans.

Plats Principals:

“Pizza Da Vinci” Com el seu nom indica, és l’autèntica pizza de la casa, amb tomàquet, mozzarella, pernil ibèric, rocola i formatge parmesà. Un autèntic caprici... olorosa, gustosa, ... genial!!

“Pizza Montanara” Tomàquet, mozzarella, xampinyons i dos tipus diferents de formatge sobre una cruixent i fina massa. Als meus amos els va encantar...

Personalment crec que aquell parell van arriscar molt poc en la seva elecció, però clar, tenint en compte que la “Pizzeria Da Vinci” disposa d’un autèntic forn de llenya, ho entenc, perquè és un autèntic puntàs...

Postres:

“Tiramisú”  Els va encantar. Sense cap mena de dubte, un autèntic Tiramisú casolà, ja que segons van dir, es notava de lluny.

Segons van comentar aquells dos, tot estava de primera (les pizzes, les amanides, els postres) i a més, tot era molt saborós i ben presentat, i clar, aquest servidor vostre que tant gustosament us escriu, tancat a casa... grrr... alguna vegada vull anar amb ells a provar algun restaurant!!

I per si fos poc, el sopar els va sortir bastant baratet... més que res, perquè van poder aprofitar-se d’una magnífica oferta que té el restaurant. Que quina és l’oferta? Doncs, que els dimarts, dimecres i dijous, cobren el 50% del preu marcat a la carta per les seves pizzes. No és una oferta gens dolenta, veritat? Per uns 5 euros una pizza feta a mà i cuita en un forn de llenya... hmmm!!!

Si us he fet entrar ganes d’anar a la “Pizzeria Da Vinci”, ara mateix us deixo la seva adreça i els seu telèfon.




“Pizzeria Da Vinci”
01005 Vitoria-Gasteiz
Telèfon: 945 25 04 58