Polvorons blancs

Amb la recepta d’avui aquest raconet semblarà un recopilatori de receptes del món... Meh, meh, meh!! Receptes italianes, restaurants de varis tipus, i des d’avui, un postre mexicà.

L’altre dia, els meus amos, quasi sense planificar-ho, es van treure de la màniga un sopar temàtic, amb ‘nachos’, ‘burritos’ i uns postres d’allò més curiosos. Sí, ho sé, però així són els meus estimats amos... I jo, per col·laborar una mica amb aquesta raresa, avui us explicaré com van fer els postres que van menjar.

La recepta que van trobar per internet, s’anomenava: “Polvorons Blancs”

140 gr. de maicena (farina de blat de moro)

170 gr. de farina

120 gr. de mantega (sense sal)

100 gr. de sucre

1 Ratlladura de llimona

No us espanteu, que la recepta es extremadament senzilla.

Per començar, agafareu un bol gran, que us permeti treballar amb ell. Quan el tingueu, posareu al seu interior, tots els ingredients que us he explicat i començareu a mesclar amb les mans (compte!! A màquina no val!!). Pel que vaig poder observar, és molt senzill, únicament necessitareu una dosi alta de paciència, meh meh meh!!

El procés de mescla finalitzarà quan tots els ingredients estiguin perfectament mesclats, o el que és el mateix, quan us sigui impossible distingir-los (segons els meus amos, ho van deixar quan la massa semblava un munt de formatge en pols). La mescla els va quedar així:

No és difícil, veritat? Bé, arribats en aquest punt, només us faltaran dos passos: donar forma als polvorons i fornejar-los.

Per donar forma als polvorons, agafareu grapat de mescla i amb les mans anireu pressionant-la i compactant-la a la vegada que, molt poc a poc i amb molt de compte (heu de tenir en compte que es tracta d’una mescla seca, per lo que es trenca amb facilitat) li aneu donant forma de croqueta gegant.

Quan ho aconseguiu, ficareu els polvorons al forn que prèviament haureu pre-escalfat a 200 graus. Quan el tingueu calent, ficareu els polvorons i baixareu la temperatura a 180 graus i els hi deixareu uns 25 minuts.

Per últim, un petit consell: Abans de treure els polvorons de la safata del forn, haureu de deixar-los refredar, doncs quan estan calents són molt tendres i es desfan fàcilment.

Els polvorons blancs tenen aquest aspecte:

Durs, dolços, i sobretot, segons vaig poder escoltar, molt diferents i originals.

40 Café - Madrid

Us he d’assumir que els meus amos han passat per varies etapes, tot i que sempre han preferit no abusar massa de les franquícies, anant-hi això sí, de tant en tant (essent les seves favorites per aquests casos: Vips, Gino’s o Starbucks).

En el seu darrer viatge a Madrid (al que per cert, no m’hi van portar!!), van intentar evitat totes les franquícies (a excepció d’Starbucks, clar), i ho van aconseguir, tot i que finalment, i per culpa de la publicitat, van provar quelcom similar a una franquícia: el “40 café”.

El restaurant “40 café” és una innovadora iniciativa de la cadena radiofònica “40 Principales”, i està emplaçat en ple cor de la ciutat, concretament en el número 55 de la madrilenya Gran Via.

Segons vaig poder escoltar als meus amos, el local és espectacular, s’hi accedeix per una escala que a la vegada és una pantalla, i a sobre, just en mig del menjador, la gent dels “40 Principales” hi han instal·lar un petit estudi de radio, des d’on s’hi emeten en directe alguns programes.

Dient la veritat, es podria dir que aquest restaurant és el primer d’un nou model de restaurants on sobresurt l’espectacle sobre la resta de coses. De totes formes, segons els meus amos, és just aquest punt on podem trobar-li el seu principal problema.

Sí, heu llegit bé, encara que el “40 café” és un restaurant, el seu principal problema no està en la seva ubicació, ni en el seu tamany, ni en la seva moderna ambientació, no, el seu punt més dèbil rau en el fet que la seva única obsessió és l’espectacle.

Segons la nostra opinió (m’hi incloc també, meh meh meh!!), el problema més greu que té, rau en la qualitat del menjar que ofereixen, i sobretot, la seva relació qualitat – preu.

En el cas dels meus amos, van optar per menjar una hamburguesa cadascun (l’un, de vedella, i l’altre, l’estrella de la casa, ‘para gustos colores’). Les dues variants eren quasi iguales... un tros de carn, una fulla d’enciam i una salsa rara per donar sabor (vaja, com fa uns anys al McDonald’s), tot acompanya amb un petit caçó de patates pre-fregides.

Pa de colors, l'enciam, salsa i una mica de formatge...

Per si fos poc, per aquestes dues hamburgueses, un ampolleta d’aigua i una cervesa, van acabar pagant 34 euros. Segons van dir: un autèntic robatori.

Potser el pa de colors (sí, heu llegit bé, el pa de les hamburgueses és de colorins) crida l’atenció, potser es un gran reclam publicitari en forma de restaurant, potser... nose, el que és segur és que, els meus amos, com a restaurant, el suspenen.

Tot i això, us deixo les seves dades per si us interessa:

Actualització:   Restaurant tancat.

“40 Café”

C. Gran Via, 55

28013 Madrid

Telèfon: 91 758 77 76

Amanida fresca d’estiu amb pasta

Miauu!!

Encara que sembli estrany, des de que vaig començar a escriure aquest blog amb l’objectiu de demostrar al mon fins on arriba la intel·ligència felina (i les meves ganes de gaudir del bon menjar), crec recordar que no us he parlat mai de les amanides que preparen els meus amos. La veritat, no entenc pas perquè, ja que tenen una pinta impressionant i a més, acostumen a fer-ne tot sovint.

Ahir mateix sense anar més lluny, a l’hora de sopar, aquell parell es van posar a preparar una nova amanida que em va cridar poderosament l’atenció per l’originalitat de la seva presentació així com també, per la forma d’amanir que van emprar. Per tot això, crec que batejaré aquest plat com: “Amanida fresca d’estiu amb pasta”.

Els ingredients que van emprar (per a dues persones), son els següents:

Per l’amanida

50 gr. de rocola

50 gr. de canonges

110 gr. de “penne rigate” (o qualsevol pasta d’amanida que preferiu)

50 gr. de formatge de cabra (per exemple, rollo de cabra)

Una llesca de pernil ibèric

Un tomàquet d’amanida

8 tomàquets xerri

12 “picatostes“ o una llesqueta de pa torrat

12 ametlles pelades

Pel condiment/amanit

4 fulles de menta

1 llimona

Oli d’oliva verge

Sal

Quin munt d’ingredients, oi? Doncs no us preocupeu ja que, tot i això, es una recepta d’allò més senzilla.

En primer lloc, haureu de rentar la rocola i els canonges, deixant-los escórrer ben bé. Una vegada fet, els repartireu en els plats que vulgueu emprar per servir l’amanida.

En segon lloc, netegeu bé els tomàquets, tant el d’amanir com els xerri. El tomàquet d’amanir haureu de pelar-lo i tallar-lo a daus, mentre que, amb els xerri, mentre els talleu per la meitat, n’hi haurà prou.

A continuació, posareu a bullir un caçó amb aigua salada. Amb el primer bull, hi afegireu la pasta i la deixareu bullint uns 10 minuts (o el que indiqui en cada cas el fabricant). Passat aquest temps, passareu la pasta per aigua freda per tal de trencar la cocció, i la deixareu escórrer.

En un morter, posareu les ametlles i les picareu ben picades. Quan les tingueu picades, hi afegireu els picatostes (pa torrat tallat a daus ben petits) i continuareu picant. Ja que ho teniu per ma, aprofiteu aquest pas per picar ben fineta la llesca de pernil ibèric.

Finalment preparareu el condiment (amanit). Per fer-ho, obtindreu el suc de la llimona, hi afegireu dues vegades la seva mesura d’oli d’oliva verge i dos polsims de sal. Per potenciar i refrescar una mica més aquest oli d’amanir, picareu les fulles de menta i les afegireu a l’oli d’amanir tot i remenant-ho ben bé.

Senzill, veritat? Doncs ja només us falta muntar i presentar l’amanida. Per fer-ho, a sobre de la rocola i els canonges, hi repartireu la picada de pa torrat amb ametlles, els daus de tomàquet, la pasta i el pernil ibèric picat. Rodejant aquests ingredients, repartireu les meitats de tomàquet xerri i els daus de formatge de cabra.

El darrer pas, com no podia ser un altre, és el d’amanir l’amanida amb l’oli que us he explicat com preparar, i ‘voila’, heus aquí un possible resultat:

Tenia un aspecte genial

Pel que vaig poder observar i escoltar, el contrast de sabors és brutal en aquesta fresca i contundent amanida. Totalment recomanable per aquestes nits de calor. Us hi atreviu? 

Pizzeria Da Vinci - Vitoria-Gasteiz

No pot ser!! No passa dia que aquell parell no em sorprenguin!

Pensava que els meus estimats amos ja coneixien tots els restaurants italians de Vitoria-Gasteiz (coneixen el “Ristorante L’Oliva”, el “Pizzeria Dolomiti”, el “Trattoria Da Luigi”, ...) però no, quan l’altre dia vaig escoltar: “Tinc ganes de menjar-me una bona pizza. Podríem provar el ‘Da Vinci’, no?” vaig saber d’immediat que hi havia, com a mínim, un restaurant italià que encara no havien tastat. I jo tampoc, es clar!

Està clar, no cal dir-ho, que van anar al restaurant (i que a mi em van deixar a casa també, com sempre...) i a més, sense pensar-s’ho massa. El restaurant en qüestió s’anomena “Pizzeria Da Vinci” i està situat al carrer Manuel Iradier número 48 de Vitoria-Gasteiz.

Es tracta d’un restaurant d’ambient tranquil i relaxat, amb una ambientació d’allò més aconseguida. Segons vaig poder escoltar, només d’entrar-hi, us semblarà que esteu en una autentica casa mediterrània. No us ho creieu? Doncs mireu aquestes fotos:

Detall del menjador

Detall de l'accés als banys

Bé, una vegada conegut una mica més el local, potser seria interessant començar a parlar del menjar, no? Meh, meh, meh!!

Els meus amos van tastar els següents plats:

Entrants:

“Insalata tiepida di filetto”.  Molt original. Es tracta d’una amanida tèbia amb bolets, vedella i pebrot rostit. Sorprenent!!

“Insalata di formaggio di capra”.  Una de les amanides més típiques dels meus amos. Els encanta l’amanida amb formatge de cabra!! Aquesta vegada els va agradar, tot i que no els va sorprendre tant com la que us he explicat abans.

Plats Principals:

“Pizza Da Vinci” Com el seu nom indica, és l’autèntica pizza de la casa, amb tomàquet, mozzarella, pernil ibèric, rocola i formatge parmesà. Un autèntic caprici... olorosa, gustosa, ... genial!!

“Pizza Montanara” Tomàquet, mozzarella, xampinyons i dos tipus diferents de formatge sobre una cruixent i fina massa. Als meus amos els va encantar...

Personalment crec que aquell parell van arriscar molt poc en la seva elecció, però clar, tenint en compte que la “Pizzeria Da Vinci” disposa d’un autèntic forn de llenya, ho entenc, perquè és un autèntic puntàs...

Postres:

“Tiramisú”  Els va encantar. Sense cap mena de dubte, un autèntic Tiramisú casolà, ja que segons van dir, es notava de lluny.

Segons van comentar aquells dos, tot estava de primera (les pizzes, les amanides, els postres) i a més, tot era molt saborós i ben presentat, i clar, aquest servidor vostre que tant gustosament us escriu, tancat a casa... grrr... alguna vegada vull anar amb ells a provar algun restaurant!!

I per si fos poc, el sopar els va sortir bastant baratet... més que res, perquè van poder aprofitar-se d’una magnífica oferta que té el restaurant. Que quina és l’oferta? Doncs, que els dimarts, dimecres i dijous, cobren el 50% del preu marcat a la carta per les seves pizzes. No és una oferta gens dolenta, veritat? Per uns 5 euros una pizza feta a mà i cuita en un forn de llenya... hmmm!!!

Si us he fet entrar ganes d’anar a la “Pizzeria Da Vinci”, ara mateix us deixo la seva adreça i els seu telèfon.

“Pizzeria Da Vinci”

C/ Manuel Iradier, 48

01005 Vitoria-Gasteiz

Telèfon: 945 25 04 58

Tiramisú

Com us explicava en la meva darrera entrada d’aquest bloc, als meus amos els encanta el menjar italià, i molt sovint preparen algun plat amb recepta italiana, ja sigui per sopar o per dinar. La veritat és que no he perdut l’esperança, potser algun dia tindré el privilegi de que em preparin algun d’aquests plats, tot i que fins ara ja n’han preparat un munt (pizzes, pastes, arrossos, etc.), sempre em diuen el mateix: “això no és per gatets!”.

Continuant amb les receptes de menjar italià, avui us vull explicar un postre senzill i super gustós. S’anomena “Tiramisú”.

Segons vaig poder escoltar, per fer tiramisú es poden emprar un bon nombre de receptes diferents, per bé, la meva (sí, ho se... hauria de dir: la que fan els meus amos, però jo la considero meva, apa!) és potser de les més senzilles i gustoses (si no ho dic jo, qui ho diria? Meh meh meh!!!).

Ells van utilitzar els següents ingredients:

3 rovells d’ou

2 clares d’ou

100 gr. de sucre

250 gr. de mascarpone

100 gr. de galetes de pa de pessic

100 gr. de xocolata negra

150 gr. de cafè

Cacau en pols

El primer pas serà preparar una bona tassa de cafè (ep!, que no és pas per veure’l, si en necessiteu un, millor prepareu dues tasses, meh meh mhe!!). Aquest cafè l’haureu de reservar.

A continuació, posareu en un bol les clares amb un pessic de sal i les batreu amb l’ajuda de la batedora elèctrica fins aconseguir portar-les a punt de neu. Quan ho aconseguiu, les deixareu reposar un parell de minuts.

Mentre, en un bol més petit hi posareu les gemes del ous amb el sucre i ho batreu tot amb l’ajuda de la batedora manual fins aconseguir una massa cremosa i regular. Quan la tingueu, li afegireu el mascarpone i continuareu removent fins aconseguir de nou, una massa cremosa i homogènia.

Fins aquí, tot bé? Sí, no? Bé, doncs ja ho teniu tot preparat, només falta presentar el postre.

Per fer-ho, escollireu els recipients de postre que més us agradin i els hi fareu una base amb les galetes de pa de pessic impregnades amb el cafè (compte, només han d’estar una mica humides de cafè) fins a tapar la base del recipient, a continuació, sobre de les galetes, hi estendreu una capa generosa de mascarpone, i sobre seu, hi rallareu una mica de xocolata negra.

Fàcil, no? Bé, aquests darrers passos haureu de repetir-los fins a omplir totalment els recipients escollits, això sí, deixant sempre que la darrera capa sigui una de mascarpone, sobre la que, espolvorejareu amb una mica de cacau.

Aquest és un possible resultat:

Quatre racions de tiramisú

Us garantitzo que aquest és un postre boníssim, a més de ser una fantàstica opció per acabar qualsevol dinar o sopar, ja sigui amb amics o amb la família.