Es busca una recepta que curi el dolor

Avui farem quelcom especial, ja que, per primera vegada en tota la historia d’aquest blog, som en Joan i en Joseba, els propietaris de Nissi, els que es posen davant del teclat per explicar-vos la que, sens dubte, és la recepta més amarga d’aquests darrers vuit anys.

Sí, sabem que es molt estrany, però entenem que és més que merescut. L’escrit d’avui només te un objectiu: retre-li un més que sentit homenatge a la veritable ànima d’aquest racó, al nostre estimadíssim Nissi, que avui, després de poc més de 8 anys al nostre costat, ens ha deixat sobtadament després de ser-li detectat un problema irreversible al fetge.

Estem consternats, buits, destrossats anímicament per la pèrdua del nostre petit company de viatge al qual estimàvem, com ja us podeu imaginar, amb bogeria.

Avui aquests ullets entremaliats s’han tancat per sempre, d’un dia per l’altre i sense avisar, demostrant així la fortalesa de Nissi i enteresa fins al final. Per tant, tant aquest racó com els nostres cors queden molt buits.

No sabem molt bé com continuar aquest racó que tant ens ha omplert (als tres), ni quina orientació donar-li, ja que, quan vam començar aquesta aventura, fou el propi Nissi qui ens va inspirar a fer-ho gracies als seus constants passejos per la cuina mentre nosaltres cuinàvem o ens preparàvem per fer-ho, ben bé com si volgués xafardejar mentre estava amb nosaltres, omplint cada recepta amb el seu amor i la seva companyia.

Per aquest motiu, volem donar gracies a tots els nostres seguidors per acompanyar-nos, així com demanar-vos comprensió en aquests moments tan durs en els quals ens prendrem un descans.

Nissi, moltes gràcies per tot el que ens has donat, que ha estat molt a canvi de molt, molt poquet.

Sempre et portarem al cor.

Descansa en pau, petit.