Ristorante L'Oliva - Vitoria - Gasteiz

Definitivament, els meus amos tenen més cara que esquena! I és que, només a ells se’ls pot acudir deixar-me sol a casa un dissabte al vespre sense res a fer... si ells marxen, amb qui em puc posar pesat demanant menjar i moixaines??

Bé, a lo que anava... resulta que per celebrar el 23e cumpleanys d’un dels meus amos, van decidir sortir a sopar deixant-me a mi solet a casa. I us preguntareu, on van anar? Doncs a un petit restaurant italià que hi ha a Vitoria anomenat “Ristorante L’oliva” que ells ja coneixien d’una altra celebració que fan tenir ara fa uns 2 anyets però que diversos motius no havien pogut repetir. Així que, que millor que tornar a un lloc que els va encantar per celebrar quelcom especial?

En primer lloc, del “Ristorante L’oliva” els meus amos en destaquen especialment dos punts: el primer l’ambient que s’hi respira, i segon, l’atenció rebuda per part de Maria (la responsable del menjador). Quan un entra al restaurant es troba amb un discret però a la vegada cuidat menjador, impecablement decorat amb un aire mediterrani que fa que hom s’hi senti còmode des del primer moment. A més, un compta des de que creua la porta, amb l’atenció i orientació de la Maria el qual, com a mínim, als meus amos els va encantar.

És precisament el treball de Maria un altre dels punta a destacar, més que res perquè el restaurant està gestionat per ella mateixa que s’encarrega del menjador i pel seu marit, Giorgio, que porta la cuina, i això, segons els meus esclaus (perdó, volia dir els meus amos) és quelcom que es nota molt perquè ho cuiden tot fins al més mínim detall.

Que, què us explico del menjar? Doncs en primer lloc, quelcom un xic especial doncs, segons he pogut escoltar, a la carta del “Ristorante L’oliva” no hi trobareu pas cap tipus de pizza. Això segons els meus amos és molt positiu ja que permet conèixer altres especialitats de la cuina italiana sense caure en el més típic i permetre així obtenir una mica més de cultura.

A més, els plats del restaurant són realment sorprenents en molts aspectos ja que, s’escapen d’allò que és més comú. En qualsevol cas, us explicaré el que van menjar els meus amos compartint tots i cadascun dels plats (que macos que són… entre ells comparteixen i amb mi, ni l’aigua).

• Amanida balsàmica: No era la primera vegada que la menjaven, però els va encantar, i això que a ells els encanta preparar amanides variades, però es veu que tant gustoses i sorprenents, no els acaben pas de sortir.
• Espaguetis amb salsa de llimona: Aquest plat fou una autèntica sorpresa per ells. Els va encantar!! A més, el més curiós d’aquest plat fou que el van demanar perquè Maria els el va recomanar.
• Carpaccio de “bresaola”: pels que no ho sabeu, la “bresaola” és un embotit italià fet a base de carn de vedella, i que per aparença, té una certa semblança a la cecina. Tot i així, segons els meus amos el sabor no te res a veure.
• Sorbet de meló: Que, com de meló? Doncs sí, de meló. De fet, aquest fou el postre que més els va agradar dels dos que van prendre aquella nit, ja que, a més d’estar boníssim el seu sabor era molt refrescant (i amb la temperatura que feia aquella nit, ho van agrair infinitament).
• Tiramisú: Postre típic italià fet segons la recepta original. Als meus amos que els encanten els dolços el van gaudir de valent.


Segons els meus amos, el que és realment especial d’aquests plats és el fet de que tots estiguin elaborats íntegrament al restaurant, i es que fins i tot la pasta és casolana, cosa que es nota en tot moment, tan pel seu sabor com pel seu aspecte. Precisament aquest es un altre dels grans mèrits que té aquest petit gran restaurant, ja que els meus amos consideren que pocs llocs poden presumir de oferir plats d’elaboració pròpia en la seva totalitat. I a sobre, ho fa sense inflar els preus ja que, tenint en compte la qualitat que té el preu és realment ajustat. Així, els meus amos van sopar a canvi d’uns 35 euros per persona (incloent-hi tant el Lambrusco com un xupito de “Limoncello”). No està gens malament, veritat?

Finalment, només queda valorar, i ho faré considerant el que en pensen aquell parell de capsigranys que m’alimenten que, i que no es altra cosa que, el restaurant es mereix un 9, apuntant a més que, si juntament amb la carta s’oferís un menú degustació “sorpresa” (a l’estil del que ofereix el “Restaurante Baisakhi” de Palma de Mallorca), la seva nota pujaria encara un xic més, ja que amb tota seguretat el menú seria un èxit. En qualsevol cas, us recomano que visiteu aquest restaurant, sobretot si teniu predilecció pel menjar italià. Us encantarà!!

Com que per sopars cal reservar taula, us deixo aquí mateix les seves dades de contacte. Són:




Ristorante L’oliva
C / Doce de Octubre, 1
01004 Vitoria-Gasteiz (Álava)
Tel: 945 22 10 03

Actualització (Juliol 2015):   Malauradament hem d'informar que el Giorgio i la Maria han decidit emprendre una nova aventura lluny d'aquí. Els trobarem al faltar!

Lasanya fresca de bonítol i tomàquet en escabetx

Fa uns dies, mentre els mirava trastejant per la cuina vaig pensar: “però, quants tipus diferents de lasanya hi ha?” La veritat, personalment no en tinc pas ni idea, però estic seguríssim que un munt ja que, com a mínim, els meus amos n’han fet ja d’uns quatre o cinc tipus diferents (“Lasanya de carbassó”, “Lasanya de verdures amb un toc de bacó”, “Lasanya de porros i patates” i clar, la lasanya grega o “Moussaka”).

Però bé, avui os presentaré la que personalment considero que és la millor, com a mínim per a un gatet bonic i rodanxó com jo. Sí, crec que ho heu encertat, la recepta d’avui porta peix, concretament bonítol (o tonyina, com desitgeu). El seu nom és: “Lasanya fresca de bonítol i tomàquet en escabetx”.

Ells van utilitzar el següents ingredients (ja sabeu, són per a 2 persones):

2 rodanxes de llom de bonítol (o tonyina)
6 plaques de caneló
1 tomàquet d’amanida
Mitja ceba
Una pastanaga
Sal
Oli
Vinagre
Orenga

La veritat és que no se pas d’on han tret aquesta recepta, però les darreres setmanes l’han fet ja un parell o tres de vegades, i la veritat un servidor amb ganes li clavaria les dents però clar...no hi haurà tanta sort!!

Bé, potser que comenci ja amb la recepta, no?

Per començar, hauríeu de tallar tant la ceba com la pastanaga a la juliana (o sigui, a bastonets) per posar-la tot seguit en una paella que es vagi fent. Mentrestant, preparareu una mescla d’oli i vinagre (a una proporció d’una part de vinagre per cada tres d’oli). Quan la tingueu preparada s’haurà d’afegir directament a la paella on s’està coent la ceba i la pastanaga, i a foc molt lent deixar-lo anar fent.

Mentre, en una olla haureu de posar a bullir aigua per preparar les plaques de caneló (en aquest pas, lamento no poder-vos ajudar gaire ja que, cada fabricant te les seves característiques, així que, us remeto a les instruccions del fabricant). Això sí, una vegada cuites les plaques, heu de refrescar-les i estirar-les per separar, per evitar això sí que s’enganxin entre elles.

Per cert, oi que teniu un parell de mans? Jejeje, ho dic perquè potser seria el moment indicat per començar a preparar el tomàquet ;) Per fer-ho, res més senzill que tallar-lo a làmines no massa gruixudes i posar-les en un bol amb un pols de sal, un raiget de vinagre i oli.

Quan la ceba i la pastanaga estiguin ben fetes, apagareu el foc i hi afegireu els lloms de bonítol. Haureu de mantenir el bonítol macerant durant uns 15 minuts per aconseguir un bon escabetx.

Una vegada fet això ja només us faltarà una cosa, muntar el plat. Els meus amos van optar per l’opció de posar una capa de bonítol, una de placa i després una de tomàquet, decorant-ho tot amb daus de tomàquet. Finalment, el plat va quedar així d’espectacular:



Per rellepar-se els bigotis, no?

Restaurant Japonés Miyako - Logroño

Ja n’estic fins als bigotis! Qualsevol dia d’aquests els tornaré a robar un paquet de pernil ibèric! Ja sé que em guanyaré una bronca, però és que és molt fort... fa uns quants dies aquells dos poca-soltes van decidir fer una escapada a Logroño, i clar, deixar-me a mi sol a casa, amb un plat de pinso i un altre amb aigua, i el pitjor de tot és que, no em van demanar permís!!

Bé, la qüestió és que, segons he pogut escoltar, aquells dos poca-soltes van decidir anar de pintxos al famós Carrer Laurel, però com que la varietats els va semblar més aviat escassa i el preu bastant elevat, una vegada fet el segon pintxo van anar a buscar algun lloc per sopar i vet aquí, que van trobar-se a les portes d’un restaurant japonès que tenia un aspecte excel·lent. Total, que no s’ho van pensar dues vegadas i van entrar-hi.

El restaurant en qüestió te un nom d’allò més curiós, els seus propietaris li han posar per nom “Miyako”, i compta amb una característica que el fa diferent d’altres restaurants japonesos, l’aplicació de la tècnica culinària oriental Teppanayaki. Aquesta tècnica consisteix en cuinar la totalitat dels aliments a la planxa al davant mateix dels comensals. Tot i que, pel que vaig escoltar mentre omplia el sofà de casa de pels, aquesta tècnica s’aplica només en funció del menú escollit.

El “Miyako” presenta a més de la carta, dos menús diferents (tant per preu com per composició...), tant al migdia com a la nit. Els meus amos van escollir el menú anomenat “Miyako” que tenia un preu de 23€ IVA a part. La veritat és que devia estar genial, ja que quasi tot el que van menjar els va encantar, només dos dels plats els van semblar un xic més fluixos que la resta.

En qualsevol cas, tot seguit us deixo el que els meus amos van menjar:

Primers

• Rollets a l'estil Tokio
• Empanadilla fregida
• Llagostins fregits amb pa ratllat.
• Rotllets de llagostins.
• "Maki" de marisc en tempura.
• Amanida d'algues.
  

Segons

• Nigiri sushi de salmó.
• Sashimi de tonyina.
• Maki de llagostí amb abocat.
  

Postres

• Sushi de plàtan amb recobriment de xocolata.

Com veieu, tot suggerent, veritat?

Als meus amos els va encantar tant la presentació dels plats com, sobretot, les explicacions que un dels cambrers els va anar fent durant tot el sopar... que era, com s’havia de menjar, etc.

El servei i la decoració del local son senzillament espectaculars contribuint així a la comoditat. El restaurant més que net està lluent, el tracte és impecable i el menjar te una qualitat sublim. Què més se li pot demanar a un japonès?

En fi, que segons els meus amos, puntuen el restaurant amb un 8.5 sobre 10, recomanant-lo sobretot a tota persona que no sàpiga on sopar a Logroño i li encanti el menjar exòtic.

Per si us interessa, us deixo les seves dades:

Restaurant japonés Miyako Teppanyaki

Av. Gran Vía, 65

26005 Logroño

Tel: 941 220 366

Muffins de plàtan

Ronyeu!! Com m’agrada passejar per aquest espai cibernètic per poder estar entre els vostres comentaris i aquestes receptes tan maques! De vegades, em sento el gat més fantàstic i modern de tot internet, i ja només per aquest fet, avui us explicaré una nova recepta.

I és que no em puc pas aguantar, els meus amos han tornat a fer-ho i jo us ho he d’explicar: s’han tornat a ficar a la cuina per preparar un plat que per ells era totalment nou! Aquesta vegada, tot va sorgir gràcies a la pàgina “Directo al paladar”, on van trobar la recepta que avui us presento: Muffins de plàtan.

Per a qui no ho sàpiga, els ”muffins” són el que nosaltres coneixem com magdalenes, tot i que potser són una mica més grans. A sobre, els meus amos van tenir un petit contratemps, ja que van utilitzar un motllo una mica més gran del compte, obtenint així uns muffins mida XXL.

En qualsevol cas, els ingredients que ells van utilitzar són els següents.

· 2 plàtans (si és possible, que estiguin molt madurs)
· 1 ou
· Mig sobre de llevat (en el seu cas, utilitzen la marca “Royal”)
· Mitja culleradeta de sal
· 70 grams de margarina
· 100 grams de sucre
· 200 grams de farina


Com podeu veure, els ingredients que es necessiten no són res del altre món, encara que, us garantitzo que l’olor que surt del forn a mesura que es va fent, és realment especial. A més, aquesta recepta és molt senzilla de fer, tal i com veurem a continuació.

En primer lloc, els meus amos van triturar els plàtans en un bol, on un vegada fet, van afegir-hi la margarina (desfeta), el sucre i el ou, per barrejar-ho tot fins aconseguir una massa homogènia.
Quan l’aconseguiu, haureu de tamisar la farina juntament amb el llevat i, afegir-ho tot a la massa obtinguda amb anterioritat, afegint-hi la sal al final de tot. Així, i ja amb tots les ingredients al bol, només haureu de batre-ho tot (els meus amos, que son una mica ganduls, ho fan amb la batedora) fins que la barreja sigui perfecta i no hi hagi ni tan sols un grumoll. Segons els meus amos, si això arribés a passar, el resultat final deixaria una bastant a desitjar.

Finalment, els meus amos van distribuir la massa en varis motllos petits (tot i que aquí sí que us recomano que, si teniu oportunitat, distribuïu la barreja obtinguda en motllos específics per a magdalenes, ja que la mida final serà més raonable) que van ficar al forn, prèviament escalfat, a una temperatura de 180º durant uns 30 minuts.

El resultat final va ser el següent:

Què us sembla? A mi, la veritat és que em van sorprendre molt. Ronyeu!

Brownie

No fa masses dies, un dels meus estimats amos (sí, per estrany que us sembli, avui mereixen aquest nom…) va tornar de treballar amb un petit regal en forma de tres receptes, i curiosament, les tres de postres. Concretament va portar: tronc de nata i xocolata, magdalenes i un brownie casolà.

Quan vaig escoltar això, no em vaig poder contenir... se’m va fer la boca aigua... finalment provaria un nou postre!!

I uns dies després, vaig tenir l’oportunitat de tastar un fantàstic brownie casolà i buahh!! Estava de vici, i clar, aquests dies que he recuperat la meva vena treballadora, he decidit que us explicaré com preparar aquesta delícia. Així que, la recepta d’avui és: brownie casolà.

Els meus amos van utilitzar els següents ingredients:

60 gr. de farina
110 gr. de sucre
100 gr. de margarina
125 gr. de xocolata per desfer
Una culleradeta de cafè de llevat
3 Ous

La veritat és que aquesta recepta és tan gustosa (i ho és un munt) com fàcil de fer, sinó, jutgeu vosaltres mateixos...

En un bol, heu de posar-hi la farina, el sucre i l’ou. Una vegada ho tingueu tot, haureu de batre-ho tot bé, primer amb una batedora manual, i després amb l’automàtica.

Quan tingueu la massa ben batuda, haureu d’afegir la margarina i el xocolata prèviament desfets (els meus amos van aconseguir-lo posant-ho tot un minutet al microones) al bol, i de nou, tornar a batre-ho per evitar la formació de grums.

Una vegada fet això, ells van posar a pre-escalfar el forn. Quan va estar calent, van posar la massa aconseguida com us he explicat abans, i la van posar en un motllo (convenientment empastifat de margarina per impedir que el brownie s’hi enganxi). Finalment van deixar el motllo al forn, a 180 graus, durant uns 20 o 25 minuts.

Que us sembla, va quedar guapo decorat amb maduixes, eh que si?




Per cert, podeu personalitzar fàcilment el vostre brownie, per exemple: amb una boleta de gelat, o bé, afegint trossos de nou a la massa just abans de ficar-la al forn. Us asseguro que tant la primera opció, com la segona, com totes dues… queden genials.