Cuina d'emergència

La Trattoria da Luigi - Vitoria-Gasteiz

2012-01-23T09:51:00.000-08:00

Semblamentida però ara ja farà quasi un parell de mesos que els meus amos van trobarun altres restaurant italià (com no, a Vitoria-Gasteiz) que, encara que els eraconegut d’oïdes, mai havien tingut l’oportunitat de provar, així que, sensepensar-s’ho massa, quan els va sorgir l’oportunitat, es van llançar a descobrirel lloc.

Elrestaurant en qüestió s’anomena “La Trattoria da Luigi” i es troba situat en plebarri de Lakua, concretament al carrer Angela Figuera Aymerich número 8 deVitoria-Gasteiz.

Segons hepogut escoltar-los, la primera impressió que es van emportar fou bastantdolenta... els meus amos van anar a sopar al restaurant acompanyats per unaparella d’amics que ja coneixien el local, la qual cosa no va impedir ques’enduguessin una petita sorpresa, a l’entrada del restaurant, els esperava uncartell de “Coca-Cola” al més pur estil Kebab. Es van mirar, i van pensar queaquella nit, alguna cosa no acabaria anant bé del tot, doncs la resta derestaurants de Vitoria-Gasteiz (“Ristorante L’Oliva”, “Pizzeria Dolomiti”, ofins i tot, la “Pizzeria Da Vinci”) tenen una entrada més cuidada i personal,obviant aquest tipus de decoració...

La Trattoria da Luigi i el seu anunci de Coca-Cola

La segonaimpressió fou una mica més positiva, encara que no creu que massa. El local esbastant gran, però mancat totalment de personalitat. Tot i això, el restaurantte una tret diferenciador, i és que, des del menjador, un pot observartotalment la cuina. Segons els meus amos això és quelcom curiós i més aviat, pochabitual.

Bé,potser va arribant l’hora de començar a parlar del menjar, no? Els meus amos iels seus amics van tastar els següents plats:

Entrants:

“Riga Lecca Baffi”: Darrera d’aquest curió nom, els meus amos van topar-se amb uns macarrons un xic especials. El plat es fou servit en una font de terrissa i la pasta anava acompanyada d’una salsa de bolets variats i tomàquet picant. La veritat és que els va agradar bastant.
“Tortellini panna”: Com el seu nom indica, es tracta d’una tortel·linis farcits de carn i acompanyats d’una salsa feta a base de crema de llet. Tot i que no els va agradar tant com el plat anterior, no van deixar ni una engruna a la font.

Plats Principals:

Pizza “Volturno”: Esplèndida pizza de verdures on no resulta gens fàcil trobar-se amb alguna llesca d’embotits d’entre l’amplia varietat que inclou. Als meus amos els va encantar, tant per gust com per la presentació.
“Calzone Milanese”: És un tipus especial de pizza, tancada sobre les seves pròpies vores. So, ho heu llegit bé, les vores de la massa de la pizza es tanquen com si es tractés d’una gran empanadilla. Als meus amos i als seus acompanyants els va agradar, tot i que, pecava de tenir una senzillesa extrema, doncs només portava pernils dolç i formatge (a part del tomàquet).

Postres:

“Pannacotta”: Com bé sabeu els que seguiu el que vaig posant per aquí, als meus amos se’ls dona bastant bé fer “pannacotta”, i clar, les comparacions son odioses. Segons ells, la que van menjar a la Trattoria, era bastant pitjor que qualsevol “Pannacotta” casolana que han menjat fins al moment.
Gelat de “Limoncello”: Sense cap mena de dubte, aquest plat fou el que amb el que es van endur la decepció més gran, clarament era industrial!! Però el seu preu no era industrial, doncs era desmesuradament car.

Com podeu veure,l’avaluació que els meus amos van fer d’aquest restaurant, és un xic irregular.Que, què vull dir amb això? Doncs que, segons ells, en aquest restaurant ésrelativament fàcil menjar-hi bé, però gairebé no aporta res especial en front d’altresrestaurants italians que costen més o menys el mateix. Per exemple, entre elsrestaurants de la categoria de “La Trattoria da Luigi”, podem trobar la “PizzeríaDa Vinci”, un lloc infinitament millor per un preu possiblement inferior.

Tot això no volpas dir que s’hi mengi malament, no. Ni tant sols vol dir que els meus amos nohi tornaran mai més, simplement el que vol dir es que, al no aportar resespecial, possiblement quan pensin en visitar un lloc on menjar pizzes, noestarà precisament al capdamunt de la llista. Per tot això que us he explicat,els meus amos li posen a “La Trattoria da Luigi” un 6 sobre 10 de nota final.

Per si us és d’interès,us deixo les seves dades:

“La Trattoria da Luigi”

C/ Angela FigueraAymerich, 8

01010Vitoria-Gasteiz

Telèfon: 945 0033 00

Ous estrellats amb encenalls de pernil

2012-01-11T14:18:00.000-08:00

Escandalós!!Però, com es poden cobrar més de 14 euros per un parell d’ous ferrats?? Potserés perquè són possiblement els ous més famosos d’aquest país, o potser ésperquè els fan a ple cor de Madrid... o potser és senzillament perquè son moltsels famosos que els han tastat... Bahh!! Certament, no en tinc ni idea, i laveritat, m’és bastant indiferent ja que, el meus amos també saben preparar unos ferrats i a sobre, saben estrellar-los. De primera, i molt més barats.

Crec que totssabem ferrar un ou, no? Vaig molt errat? Upps!! Doncs, em sembla a mi que ja vaessent hora de que tothom es sàpiga ferrar un ou, així que avui, des d’aquesthumil raconet, us explicaré com preparar uns ous ferrats... encara que,complicant una mica la recepta. Farem uns ous estrellats amb encenalls depernil.

Els meus amos vanemprar els següents ingredients (per a dos comensals, clar):

4 Ous

2 Patates grans

2 Llesques depernil serrà

Oli

Sal

El primer que enscaldrà fer serà pelar les patates. Quan ho tinguem fet, passarem les patatesper aigua (per eliminar restes de terra) i les tallarem a palets. Mentrestant,posarem un bon raig d’oli a un apella i la posarem a escalfar.

Quan l’oliestigui calent, hi posarem les varetes de patata i les deixarem daurar,removent de tant en tant. Bé, aquest punt us el podeu estalviar si disposeud’una fregidora, però no és el cas dels meus amos.... meh meh meh!!

Bé, quan tingueules patates daurades, les posarem en una safata (o les repartireu en plats, siel que voleu és fer racions individuals). Després, agafem les llesques depernil i l’anirem tallant ben petit per finalment, repartir-lo sobre lespatates. Fàcil, veritat?

Arribats a aquí,què ens falta? Molt bé!! Ferrar els ous!! meh meh meh!!

Per ferrar elsous, posareu a escalfar una paella amb un raig d’oli (pot ser tranquil·lamentel que us ha sobrar de fregir les patates). Quan l’oli estigui ben calent,cascareu l’ou i els tirareu a la paella amb un pessic de sal (però compte!! Quel’oli esquitxa!! I a més, que us caigui la closca dins!!). Llavors amb molt decompte, i amb l’ajuda d’una cullera, anireu agafant oli de la paella itirant-lo sobre l’ou fins a tenir-lo ben fet, llavors, amb l’ajuda d’una espàtulael traureu de la paella i el posareu sobre les patates. Aquest pas el repetireutantes vegades com ous vulgueu (o necessiteu) ferrar.

Ara si que janomés us falta una cosa per finalitzar aquesta senzilla recepta, estrellar elsous. Com ho farem? Doncs bé, la veritat és que hi ha un munt de formes defer-ho, però jo us explicaré el que van utilitzar els meus amos. Ells, per tald’evitar trencar moltes patates, van utilitzar dues culleres, tant per trencarels ous, com per finalment remenar-los amb les patates i els encenalls depernil.

El plat els vaquedar així:

Ous estrellats amb encenalls de pernil

Evidentment, nosón els famosos ous estrellats de “Casa Lucio”, però són uns ous estrellatsexcel·lents, i a més, ben barats. Què més els podem demanar?

Farcellets de rap amb bacó

2011-12-28T11:45:00.001-08:00

Avui tinc quelcomrealment especial per celebrar. Sí, perquè el post que esteu llegint és la mevaentrada número 50 en aquest raconet. Buahh!! Quan hi penso se’m posen els pelsde l’esquena com si fos un eriçó doncs encara que vaig començar fa més de tresanys, la veritat és que no ha estat gens fàcil aconseguir aquesta xifra, com amínim, quan vaig començar no pensava pas arribar-hi però vaja, és divertitescriure i a més, si durant aquest temps he pogut ajudar a algú, ja ha merescutla pena, no creieu?

Bé, per celebraraquest petit esdeveniment, he pensat en explicar-vos una recepta d’allò mésespecial que vaig veure com els meus amos la preparaven fa pocs dies. Que siporta peix? Es clar que si!! I a més un peix excel·lent, porta rap.

Podria catalogar larecepta d’avui com a una recepta “mar i muntanya”, quan us digui el nom que lihe posat, sabreu el motiu. He decidit posar-li per nom: “Farcellets de rap ambbacó”.

Els meus amos vanemprar els següents ingredients (ja sabeu, per a dues persones):

Una cua de rap

6 llesques debacó (o cecina, si ho preferiu)

Una ensaladavariada

Mitja ceba

Pebre negre molt

Salsa de soja

Ja podeu veureque si la recepta d’avui es pot catalogar d’alguna cosa, aquesta és cara, tot ique per sort, molt senzilla (i molt gustosa, meh meh meh!!!).

Bé, per començarli dedicarem una estona a preparar una suau salseta amb ceba i una mica desalsa de soja. Per fer-la, amb l’ajuda d’un ganivet esmolat, picareu la ceba ila posareu en una pella amb una mica d’oli per anar-la coent fins que quedicristallina. Quan ho tingueu, li haureu d’afegir un parell de cullerades desalsa de soja i la deixareu al foc un parell de minuts més.

Després, posareula ceba al vas de la batedora/picadora i la batreu fins aconseguir una salsacremosa.

Una vegadaaconseguida, estendreu les llesques de bacó i sobre seu hi estendreu una culleradade la salsa que heu aconseguir en el pas anterior (exactament igual com siestiguéssiu untant una llesca de pa amb melmelada).

Quan no tingueufet, caldrà tallar el rap en cubs i col·locar-los un damunt de cada llesca debacó, l’embolicareu i ho tancareu amb l’ajuda d’un escuradents.

No és complicat,veritat? Bé, doncs ja només us falta un pas, cuinar els farcellets de rap. Perfer-ho, posareu a escalfar una paella amb una cullerada d’oli, i quan estiguicalent, hi anireu posant els farcellets, deixant-los coure un parell de minutsper a cada costat.

Finalment ustocarà emplatar i presentar els farcellets. Per dur a terme aquest pas, els meus amos vanservir-se d’una ensalada de brots tendres, i ho van fer així:

Una pinta realment espectacular, i de veritat,el seu sabor no es queda pas enrere. Sense cap mena de dubte, aquesta receptaés una d’aquelles receptes indicades per a ocasions especials.

De pintxos per Donostia

2011-12-13T13:10:00.000-08:00

Suposo que totsen alguna ocasió us haureu preguntat quin és el millor lloc per anar a menjarpintxos (o tapetes) ¿no? És més, estic totalment convençut que davant d’aquestapregunta us haurà passat pel cap el mateix lloc, Donostia / Sant Sebastià.

A casa tot sovintescolto: “Ens n’anem de pintxos?” o “Què bo que estava el pintxo de l’Usokari!”.Sí, als meus amos això de provar pintxos els agrada molt, i per si fos poc,coneixen varis llocs a Vitoria-Gasteiz on prendre’n de molt bons, però clar,segons la majoria de gent, no és pas el mateix anar de pintxos perVitoria-Gasteiz o fer-ho per Donostia, ja que, els que serveixen a la capitalde Gipuzkoa són senzillament, els millors.

Per provar aquestextrem, el passat cap de setmana els meus amos se’n van anar cap a Donostia. L’excusaera una altra, però bé, una vegada van tenir vistos (i visitats) el “Peine delViento”, la platja de la Kontxa, la punta Urgull i la platja de Zurriola, se’nvan anar de cap a la “Parte Vieja” (el casc antic) a descobrir la gastronomiadonostiarra.

Abans decontinuar us he d’advertir que a Donostia no hi ha pas una sola ruta gastronòmica,sinó que n’hi ha un munt, algunes més o menys oficials (la ruta del Gros iZurriola, la de la Part Vella, la de “qüalitat”, etc.) i les que més, lespersonals, com la que els meus amos van fer, i que jo, gustosament avui us explicaré(si teniu ganes de llegir, clar, meh,meh, meh!!).

Restaurante Gandarias

C/ 31 de agosto,23

Situat en ple cordel que es coneix com a “Parte Vieja”, el restaurant Gandarias disposa de dosambients clarament diferenciats. Per un costat el menjador del restaurant, iper l’altre, la zona de bar presidida per una monumental barra de pintxos.Quant els meus amos van anar al restaurant, aquest estava ple a vessar, amb elqual quedava totalment a la vista un dels grans problemes del lloc, doncs l’ambientque es respirava no era per res el més recomanable per menjar-hi prenent unspintxos (el soroll era ensordidor i les empentes estaven a l’ordre del dia).

Finalment, aquellparell van acabar anant al carrer a degustar còmodament:

Una crep de bacallà. Segons els meus amos, estava boníssim. Bacallà fresc, el crep calent... senzillament genial. Vull provar aquest pintxo!!
Un mini-entrepà de Foie a la planxa amb crema de poma. Amb aquest nom quasi està tot dit, no? meh, meh, meh!!. Segons els meus estimats esclaus, potser era massa petit, encara que ho compensava sobradament amb el seu sabor.

Finalment, elsdos pintxos amb els seus corresponents “zuritos” per veure (uns culets de cervesa),els van costar 7.10 euros.

BarZaguan

C/ 31 de agosto, 28

Un bar petit,senzill i modest en un dels carrers amb més moviment de la “Parte Vieja”. Ellocal disposa d’un menú del dia d’allò més econòmic (els meus amos pensen quepossiblement en qualitat també era bastant econòmic el menú), però bé, avui usvull parlar més de que menús, de pintxos meh,meh, meh!!. A la barra del Zaguan hi havia exposats múltiplespintxos, encara que dient la veritat, tots eren bastant simples i semblants (ambtxaca, fregits, arrebossats, ensaladilles, truites, etc.). D’aquest lloc, elsmeus amos van provar:

Un caneló de formatge farcit de verdures.
Truita de patates
Dos pintxos amb salmó fumat (per sort, una mica diferents entre ells)

I es clar, perveure, els dos “zuritos” de rigor. Tot per 10 euros. Gens car, la veritat,encara que segons he pogut escoltar, em temo que no val molt la pena anar aDonostia per visitar el “Zaguan”.

Bar Sport

C/ FermínCalbeton, 10

Potser un delsvars més especials que els meus amos van descobrir, tant per l’ambient que vantrobar-hi, com per la barra que pintxos que s’hi ofereixen. Potser l’únicproblema que us podeu trobar si opteu per passar per l’”Sport” és que nomésdisposa de tres taules per menjar-hi assegut, i clar, la gent ha de sortir alcarrer per prendre’s els pintxos, i això a l’estiu es genial, però a l’hivern...ufff!! Però bé, crec que en aquest blog es parla de menjar no? Doncs apartaremel tema del temps (tot i que a mi el sol m’encanta... és tant calentet... meh, meh, meh!!.).

Al bar Sport, elsmeus amos van tastar-hi:

Crep de boletus. Estava genial!! Saborós, calentet... buahh!!! Sense cap mena de dubte, el millor de tots els que van provar.
Croqueta gegant de formatge. Un altre gran descobriment, gustosa, ben presentada, calenteta...
Tomàquet arrebossat. Estrany, potser el més simple de tots, encara que de totes formes, bo.

Com a la resta debars, els meus amos van demanar un parell de “zuritos” per regar-ho tot, pagantal final, 8.10 euros.

Bar Nagusia Lau

C/ Mayor, 4

Quina sorpresa esvan emportar a l’entrar a aquest bar, tot i que no us penseu pas que fos moltpositiva, més aviat el contrari. La barra de pintxos la veritat és que estavamolt bé, tenia un munt de pintxos diferents, amb una aparença més que bona, benpreparats, ben presentats, però amb una petita sorpresa final: els preus.

Impresentables!! Tant els responsables delbar, com els preus... ufff, la majoria dels pintxos valien 2.40 euros, i varis,3.90...

No us ho creieu?Doncs res, com a prova, un botó... aquí us deixo la factura que els meus amosvan haver de pagar:

Sí… Els pintxos (la croqueta gegant debacallà, el rollet de gamba i el mini de pernil) estaven genials, tot i que segons els meus amos, sincerament, no val la pena anar al "Nagusia Lau", doncs pel preu que els va costar, podeu trobar un munt de llocs millors on mejar bons pintxos.

Ja ho veieu, a Donostia hi ha un munt de lloc on passar-ho d'allò més bé degustant uns pintxos, la majoria d'ells estan més que bé, encara que cal anar amb compte, doncs Donostia és una ciutat molt cara i d'això se n'aprofiten molts per fer-ne el seu particular agost...

Empanada de carn

2011-12-05T01:11:00.001-08:00

El cap de setmana passat, elsmeus amos se’n van anar de cap de setmana al meu poble (bé, també ho és d’unells, meh, meh, meh!). Una vegada allà, a més de descansar i desconnectar de lavida moderna, van aprofitar per preparar algun que altre menjar.

Diumenge, com que no voliencomplicar-se molt a la cuina, van pensar fer alguna cosa ràpida. Pel cap els vapassar fer des d’una “Quiche Lorraine”, fins a una lasanya de carn, però no, alfinal es van decantar per intentar una empanada de carn, i tot, gracies a unamic d’aquest racó, el responsable de “La Cuchara Curiosa”,i no, no us penseu pas que fou ell el cuiner, però del seu blog en van treurela recepta, així que, no em queda més que (amb molt de gust això si), fer-liarribar un: moltes gracies!! I un parell de ronronejos.

Per fer aquesta senzillarecepta, els meus amos van utilitzar els següents ingredients:

1 Massa fresca d’empanada

200 gr. de carn picada devedella

50 gr. de formatge en cunya

1 pot de pebrots escalivats

Mitja ceba

Sal i Pebre

Per començar haureu de tallar laceba ben petita i posar-la a coure a foc lent. Quan la ceba hagi cristal·litzatuna mica, salpebrareu la carn picada de vedella i l’afegireu a la paella.

Fins aquí tot ben fàcil, no? Ies clar que si, res que no hagueu fet unes cent vegades! Meh, meh, meh!! Bé,doncs ara comença la part més divertida de la recepta, farcir l’empanada. Elsmeus amos van fer una empanada petita i per això van utilitzar una sola massa,però si vosaltres necessiteu fer-ne una de més gran, haureu d’utilitzar duesmasses (una per la base i l’altre, per cobrir).

Bé, com us he dit, el primer pasper omplir l’empanada serà estendre la ceba cuita i la vedella picada, després,a sobre d’aquesta, repartireu una tira de formatge i una de pebrot alternativamental llarg i ample de la carn. Quan hagueu fet això, ho cobrireu tot amb la massa(els meus amos van doblar per la meitat la que tenien estesa, però vosaltres sien teniu una altra, és el moment d’utilitzar-la). Finalment, haureu de tancarla base de la massa, ja sigui emprant una forquilla o els propis dits.

Ánims que ja s’acaba!! Bé, itant que s’acaba, només us falta un petit pas, ficar l’empanada al forn(préviament preescalfat) i deixar-li uns 20 minuts a 200 graus.

Un dels possibles resultats finalsel podeu veure a la següent fotografia:

Bon profit!

Llom de tonyina sobre un llit de pebrots escalivats

2011-11-23T10:49:00.001-08:00

Peix! Peix! Peix! No us havia ditmai que m’agrada molt el peix? Doncs, m’apassiona! I per sort, darrerament alsmeus amos els ha picat el cuc d’experimentar amb noves receptes de peix i a mi,això em posa a 100!! (gastronòmicament parlant, meh, meh, meh!)

La recepta que avui us vull explicarl’he batejar amb el nom: “Llom de tonyina sobre un llit de pebrots escalivats”.Sincerament, em sembla que, potser és un nom més propi d’Arzak que meu, i méssi tenim en compte lo senzill que és. Ja veureu...

Per fer aquesta suculenta i fàcilrecepta per a dos comensals, ells van emprar:

2 Filets de tonyina

1 Pebrot vermell

2 Dents d’all

6 Ametlles

Oli

Sal

Vinagre

Julivert

Pebre

Començarem pel pas més llarg de totala recepta, preparar el llit de pebrots rostits. Per fer-ho, preescalfarem elforn a 200º. Mentre es va escalfant el forn, aprofitarem per netejar i assecarben bé el pebrot. Una vegada fet, el posarem al forn durant uns 35 minuts.

Passada aquesta mitja horeta,traurem el pebrot del forn, el salpebrarem i el taparem amb un drap per fer-losuar una mica. Després, quan s’hagi refredat una mica, el pelarem, li trauremles llavors i el tallarem a tires.

Seguidament prepararem una salsetaque utilitzarem per regar la tonyina. Per fer-la, pelarem i laminarem els dentsd’all i els posarem a daurar en una paella. Una vegada daurats, els retiraremdel foc i hi afegirem les ametlles picades, el julivert, una cullerada devinagre, sal, pebre i ho barrejarem tot.

Finalment prepararem aquell deliciósfruit del mar que tant m’agrada, la tonyina. Sense cap mena de dubte, el pasmés senzill de tota la recepta. Per fer-ho, salpebrarem cada filet i el posarema daurar en una paella amb molt poc oli (o una planxa). Només els deixarem 2minuts per cada costat.

Arribats a aquest punt, només faltaprepara el llitet de pebrots i posar a descansar la tonyina, o sigui, presentarel plat. Personalment us proposo això:

Què us sembla?

Farcellets de verat i bacó

2011-11-13T04:55:00.001-08:00

Bé... una altravegada per aquí. I per sort, amb una de les receptes que m’agraden a mi. Laveritat és que ja en tenia ganes, encara que també entenc als meus amos, elspobres no tenen massa temps per innovar a la cuina. Per sort, el diumengepassat van tornar a fer-ho, es van ficar a la cuina i van preparar un platd’allò més especial.... hmmm!!

Sí, ho heuencertat, la recepta que us explicaré avui porta peix (i unes llesques debacó), concretament verat.

Quan vaig veureel resultat final, a part de bavejar una estona, vaig decidir batejar el platamb el nom de: “Farcellets de verat i bacó”. No em direu que no és un nomsuggerent?

Per preparar-lo,ells van utilitzar els següents ingredients (per a dues persones):

1 verat gran

½ porro

½ pebrot verd (overmell)

¼ de carbassó

100 gr. de carbassa

50 gr. d’olives

6 llesques debacó (o pernil ibéric)

1 dent d’all

Farina

Pebre negra

Sal

Ups! Ara que men’adono... es necessiten un munt d’ingredients per preparar aquesta recepta!! Ocom a mínim, els meus amos en van utilitzar un pilot el passat cap de setmana.Però bé, tranquils que la recepta que avui us vull explicar és ben senzilla.

Abans decomençar, preparem les verdures per fer’ls-hi el llit als verats, per fer-ho, haureude pica el porro, el pebrot verd, el carbassó i la carbassa a daus ben petits.Mentrestant podeu posar una paella al foc amb una mica d’oli. Quan estiguicalent, hi posareu el porro i el pebrot. Als 5 minuts, hi afegireu els daus decarbassa i de carbassó.

Arribats a aquestpunt, és interessant que piqueu el dent d’all i l’afegiu a la paella per, acteseguit, deixar-ho tot a foc molt lent uns 15 minuts.

Mentre es vanfent les verdures tocarà netejar i preparar el verat. És important que litragueu totes les espines i en tragueu els dos lloms. Una vegada fet, haureu detallar cada llom en tres trossos de tamany semblant i salpebrar-los.

Acte seguit, ambl’ajuda d’un ganivet ben esmolat, haureu de picar les olivers i amb compte,anireu repartint-les sobre cada tros de verat. Una vegada repartides, agafareuuna llesca de bacó i l’embolicareu amb cada tros de verat amb olives i així,fins a finalitzar el verat.

Finalment, serànecessari enfarinar cada paquet i fregir-los en una paella amb l’oli ben calent.Amb un o dos minuts per cada costat n’hi haurà més que suficient.

Si arribeu finsaquí, només faltarà presentar el plat. Jo, us proposo aquesta opció:

Panellets

2011-11-06T14:53:00.000-08:00

Que estranys quesou!! Sí, ja se que els gatets guapos i simpàtics com jo també, però sense captipus de dubte, els humans ens guanyeu. Sí, no? Sinó, com us expliqueu que percada època de l’any tingueu un plat especial? Jo, cada dia tinc al plat la mevaració de pinso, i ben feliç que visc.

Sense anar méslluny, l’altre dia, els meus amos van fer un dolç especial, “panellets” elsanomenaven. No em van pas sorprendre massa, doncs ja els coneixia des de benpetit, perquè són tradicionals del meu país, Catalunya. Allà, la gent acostumaa menjar els panellets el dia de Tots Sants i la seva vigília, acompanyats demoscatell i castanyes.

La recepta és bensenzilla, però la veritat és que, porta el seu temps. De totes formes, aramateix us l’explicaré.

Ells vanutilitzar els següents ingredients:

Per fer la massa

500 gr. ded’ametlles (naturals, sense torrar ni salar)

400 gr. de sucre

150 gr. de moniato(o patata)

1 ou

La ratlladurad’una llimona

Per fer els recobriments

200 gr. depinyons

150 gr. de codonyat

12 ametlles

2 cullerades dexocolata (pot ser tranquil·lament cola-cao)

1 ou

Per començar, cal bullir durant uns 20 minuts el moniato.Una vegada bullit, el deixarem refredar una estona. Fet això, el pelarem i ambl’ajuda d’una forquilla el xafarem una mica.

En un bol a part,hi posarem les ametlles triturades, el sucre, l’ou i ho barrejarem tot.

Quan el moniatoestigui fred, l’afegirem al bol i ara sí, armats amb un bon pilot de paciència,ens arribarà el moment d’amassar. Fins a quan? Doncs no hi ha pas un temps fix,cal fer-ho fins aconseguir una massa uniforme. Això sí, com que la massaresulta bastant pesada, els meus amos van amassar-la amb les mans.

Quan tingueu lamassa quasi uniforme, afegiu-hi la ratlladura de la llimona i acabeu d’amassar-hotot.

Després d’aquestaestona de treball, arriba l’etapa més descansada de tota la recepta: deixarreposar la massa aconseguida. Algunes versions de la recepta diuen una hora,altres dues, els meus amos seguint els consells de la mare d’un d’ells, la vandeixar un dia sencer (això sí, tapada amb un drap de cotó).

El dia següent,els va quedar la part més divertida: donar forma i recobrir els panellets. Hovan fer així:

Panellets de pinyons:

Sincerament, lesmans acaben fetes una guarrada, però és molt divertit. Es tracta d’agafartrossets de massa i donar-los forma de bola. Personalment, us recomano que usajudeu d’una cullera per anar agafant trossos de massa. Un cop tingueu cadatros, amb l’ajuda de les mans aneu-li donant forma de bola. Haureu de repetiraquest pas tantes vegades com panellets rodons vulgueu fer. Els meus amos envan fer un munt...

Després, perfer-los el recobriment cal mullar amb ou batut cadascuna de boletes, iarrebossar-les amb pinyons. Ells es van posar un munt de pinyons a les mans ivan anar donant voltes fins a deixar-los clavats.

Panellets d’ametlles

La forma de ferels panellets és la mateixa que la que us he explicat pels de pinyons, nomésvaria la forma de com fer-ne el recobriment. Per aquest procés podeu escolliruna de les següents opcions:

Una vegada fet la bola, posant-hi una ametlla just al damunt.
Fer com si féssiu panellets de pinyons, només que arrebossant-los amb ametlles laminades.

Panellets de codonyat

Aquí, els meusamos van fer-ne de dos tipus diferents, això sí, els dos igual de bons. Vanfer: aplicar el mateix que us he explicat per fer els d’ametlles, és a dir:

Com us he explicat per fer els d’ametlles, és a dir, al damunt de cada bola, posar-hi un trosset de codonyat.
Agafant un pilotet de massa i estenent-la en una superfície plana fins a aconseguir una capa més o menys gran. Seguidament poseu-hi en mig una tira de codonyat, y enrotlleu-ho tot com si es tractés d’un tub. Finalment, amb l’ajut d’un ganivet, talleu aquest tub a trossos regulars.

Panellets de xocolata

Em sembla que jaconeixeu el procés de fer boles, no? Meh meh meh!!

Bé, doncs unavegada tingueu les boles, feu com us he explicat abans, arrebosseu-les. Bé,aquesta vegada, cal fer-ho sobre la xocolata... hmmm!!

I bé, arribats enaquest punt ja només us falta una cosa: posar-los en una safata de forn ambpaper no adherent i ficar-los als forn durant uns 7 minuts a 200 graus. Compteamb aquest pas, si els panellets agafen color abans dels 7 minuts, no espereu,traieu-los sense perdre temps.

Un darrerconsell: abans de treure els panellets de la safata del forn, deixeu-losrefredar uns minuts ja que quan estan calents, acostumen a ser molt tous i estrenquen amb molta facilitat.

Què us semblen?

Saltimbocca alla romana

2011-10-25T14:51:00.000-07:00

“Saltimbocca” Com en saben els italians de posar noms!! De fet, fins i tot podria dir que això és un nom suggerent, i la resta son punyetes. Ains! “Saltimbocca” Tant de bo ho hagués fet!!... salta directament cap a la meva boca, però res de res, el plat no es va moure ni un centímetre i jo em vaig quedar allà al davant, bavejant de desig.

Els meus amos van descobrir aquesta recepta a Roma, concretament en un restaurant del Trastevere (crec recordar que ells l’anomenaven “Ristorante Carlo Menta”). Es va encantar, així que, van cercar-ne la recepta i sense perdre massa temps, el diumenge passat la van fer, i jo avui us l’explicaré.

La recepta del “Saltimbocca” es molt, però que molt senzilla. Per ser-vos totalment sincer, us diré que és tan senzilla com saborosa.

Bé, crec que ja va sent hora de començar-vos a explicar la recepta. Ells van utilitzar els següents ingredients:

2 Filets prims de vedella.

2 Llesques de pernil curat

4 Fulles de sàlvia (o d’alfàbrega)

Farina

Sal

Pebre

El primer que haurem de fer amb aquests ingredients es harmonitzar les mides dels filets i de les llesques de pernil. Per fer-ho, que millor que tallar les llesques de pernil per la meitat i després, tallar els filets a un tamany semblant al de les mitges llesques.

Una vegada fet això, cal estendre els filets sobre una superfície llisa. Si aquests són molt gruixuts, els podeu xafar una mica amb l’ajuda d’un corró de cuina. Després ja podreu muntar el “saltimbocca”. Per fer-ho, agafareu un tros de filet, un tros de llesca de pernil i una fulleta de sàlvia (o alfàbrega) i ho disposareu de forma que quedi una cosa sobre l’altra. Finalment, amb un escuradents subjectareu els tres ingredients.

Senzill, veritat? Doncs ja quasi tenim el plat fet, només ens manca un petit detall: fregir els “saltimbocca”. Un minut per costat. Ah sí!, és interessant que enfarineu els filets abans de fregir-los.

Per acabar, es pot preparar una senzilla salsa suau per potenciar el gust dels “saltimbocca”. Aquesta salsa la podeu preparar a la mateixa paella que heu emprat per fregir filets. Per fer-ho, hi afegireu una cullerada de farina i la remoureu bé. Un cop fet, hi afegireu un vas de vi (o de caldo de carn) i clar, de nou a remenar fins que obtingueu una salsa ben lligadeta.

Què us sembla el resultat?

Ja veieu que ells van acompanyar els “saltimbocca” amb unes verduretes fregides, però també teniu l’opció d’unes patates (fregides o en puré) o bé, d’una petita ensalada de brots tendres.

Restaurante Baskonia - Vitoria-Gasteiz

2011-10-13T10:55:00.000-07:00

Així com qui no vol la cosa, us he d’assumir que la decisió d’aquell parell em va semblar d’allò més estranya... anar a un bingo? I a sobre, per menjar? Uff!! Quan ho vaig sentir em va semblar totalment fora de lloc, però bé, ho van fer l’agost passat, tot just tornar de Sevilla, i clar, un servidor es va haver de quedar a casa, menjant pinso... per xerrar-vos-ho tot ara.

No us vull pas enganyar, segons van explicar els meus amos, el restaurant és un xic particular, ja que el menjador actua a la vegada com a menjador i com a sala de bingo. Bé, a la vegada exactament no (hmm!! Encara que, ara que ho penso bé... podria ser divertit.... meh meh meh!!) ja que les sessions de bingo comencen a les 5 de la tarda i uns minuts abans, els cambrers s’encarreguen de despatxar (amablement, això sí) als darrers clients.

Com? Ah sí!! Perdó... quasi se m’oblida. El restaurant en qüestió s’anomena “Restaurante Baskonia”, i està estratègicament col·locat a ple centre de Vitoria-Gasteiz, més concretament a l’avinguda de Gasteiz, número 77.

El restaurant només disposa de menú diari, això sí, de laborables i de festius, i tots, amb un preu d’allò més raonable pels temps que corren (pel menú dels dies laborables us cobren 11 euros, i pel dels festius, 19 € -en ambdós casos, IVA inclòs-).

Uns preus interessants, no us sembla? Doncs bé, si és així, no tinc cap mena de dubte que el que us explicaré ara mateix, us acabarà de decidir de passar-hi un dia, i és que, tot i que els plats els podríem incloure dins del grup de tradicionals, son portats a la taula amb una presentació i una cura que resulta increïble en restaurants d’aquest rang de preus.

Com ja us he explicat, ells van anar-hi el passat mes d’agost (va ser un diumenge, crec recordar que el 7... encara que, sincerament, no n’estic pas massa segur), i segons van comentar al tornar a casa, van menjar molt bé.

El menú, més o menys va ser el següent:

Pudin de bacallà i gambes amanit amb una salsa especial i una reducció de Pedro Ximenez.
Amanida de formatge de cabra i bolets de temporada.
Pasta de full casolana farcida de “Boletus” i ceba caramel·litzada. Ah! I espolvorejat amb espurnes de pernil ibèric.
Llonza de vedella a la brasa amb una suau salsa d’Idiazabal, cristalls de sal Maldon i pebrots verds del país.
“Goxua” casolà.
Varis tipus de gelat.
Cafè.

Com ja us he explicat, ells van menjar molt bé al “Bingo Baskonia”. Segons els meus amos, el lloc és molt recomanable tant si per necessitats diverses heu de menjar diàriament fora de casa, com si cal fer un menjar amb companys de feina o de quadrilla, ja que, té una relació qualitat-preu espectacular.

Això si, el “Baskonia” no és un restaurant recomanable si desitgeu organitzar una celebració especial, tant per l’ambient que es respira (té una pinta a vell que tira enrere), com per la impossibilitat de mantenir una conversa amb el teu acompanyant sense tenir la sensació d’estar-lo escridassant (quasi 400 persones en una sola sala parlant a la vegada és, en determinades ocasions... estressant). Ja sabeu que, en aquests casos, ells continuen recomanant: el “Ristorante l’Oliva” o “La cocina de Plágaro”.

De totes formes, per si és necessari, us deixo les seves dades:

“Restaurante Baskonia”

Avenida Gasteiz, 77

01009 Vitoria-Gasteiz

Telèfono: 945-243-353

De tapes per Sevilla

2011-09-06T12:48:00.000-07:00

Enveja dieu? No ho cregueu pas, encara que bé, potser una mica si…. Però és que aquest any, els meus amos s’han marcat un parell de sortides que ja m’haguessin agradat: el juliol se’n van anar a Madrid i el passat agost van agafar un avió i directes cap a Sevilla.

No creieu que tenen molta cara? Al final clar, un s’acaba preguntant: “I a mi, per que no se m’emporten enlloc?”... ains, amb el que m’agradaria descobrir mon... Crec que si m’ho tornen a fer una altra vegada, hauré de prendre represàlies, meh meh meh!!

Bé, la veritat és que tampoc em puc queixar gaire, doncs els pobres estan tenint un any d’allò més estrany, així que, suposo que van pensar que mereixien una nova escapada per desconnectar, i clar, van cercar una bona oferta, la van trobar i sense pensar-ho massa, es tirar a la piscina i a un servidor (el seu carinyós gatet) el van deixar a casa, sense viatge, sense tapes i sense ningú a qui esgarrapar.

Finalment van anar a Sevilla un divendres i van tornar a casa el diumenge. Només van estar fora dos dies, però pel que vaig veure a les seves cares, s’ho van passar d’allò més bé.

Encara que bé, en aquest racó es parla de cuina, no? Doncs no patiu que nos us explicaré res de monuments ni de coses així, des d’aquí us faré una petita ruta per les quatre o cinc cuines de Sevilla (és a dir, per les quatre o cinc tabernes, restaurants o bodegues) que aquests dos han conegut, que són:

“Bodega Santa Cruz”
Carrer Rodrigo Caro, 1
41004 Sevilla

Possiblement la taberna amb més personalitat d’entre les que han visitat els meus amos. Pintoresca, amb cambrers simpàtics, ambient andalús, antiga i... Què més se lo pot demanar? Ah, si!! Els meus amos van menjar allà un parell de vegades, i es veu que estava tot genial. Van tastar tapes de llom al whisky, pernil serrà de gla, “montadito de pringá”, albergínia amb mel, carn guisada, i no cregueu, totes elles ben baratetes (com a màxim 2.5 € per cada una), i a sobre, boníssimes!!

A més de per l’ambient que impregnaven els cambrers al local, el meus amos van quedar bocabadats amb la forma de presentar els comptes... ho feien escrivint el preu de les consu
micions sobra la barra amb un tros de guix. De veritat, imprescinble!!

“Restaurante La Almiranta”
Carrer Almirantazgo, 2
41001 Sevilla

Aquest modern restaurant està situat en ple centre de Sevilla, concretament en un carreró just al davant de la catedral. Als meus amos, el restaurant els va agafar completament per sorpresa, doncs és tan càlid i acollidor com la mateixa Sevilla però molt més modern (i per tant impersonal). Van menjar molt bé: croquetes casolanes, galtes de porc guisades, amanides, fregits, formatge de cabra amb una mermelada un xic especial, i un parell o tres més de tapes que sincerament ara no recordo, això sí, totes elles perfectament preparades i presentades com a petits plats de diseeny.

Si aneu de turisme per Sevilla, sense dubtes, penseu que a “La Almiranta” hi menjareu bé, i sense descompensar el pressupost.

"La moderna"
Carrer Mateos Gago, 7
41004 Sevilla

Aquest restaurant està situat en ple vial d’accés al Sevillà barri de Santa Cruz, just en la zona de restaurants més orientats al turisme estranger, tot i que, “La moderna” no ho és ben bé del tot, diguem que està a mig camí. Es tracta d’un lloc on s’hi menja bé, encara que li manca un xic de personalitat, ja que no està ni orientat al turista ni és un lloc per a la gent de casa. Els meus amos van sopar-hi en dues ocasions, i ben de gust (salmorejo, llom, mandonguilles, pernil, truita, llàgrimes de pollastre, etc.), tot i que, van detectar-hi algun que altre problema, el qual rau principalment en els cambrers del local, lents i a vegades, arrogants.

“Bar Santa Ana”
Carrer Pureza, 82
41010 Sevilla

Un altre dels descobriments dels meus amos, una autèntica taberna sevillana situada en ple cor del sevillà barri de Triana. És un d’aquells bars que es pot catalogar com a “de tota la vida”, però, buah!! Vaja tapes que serveixen. Pel que he pogut entendre als meus amos, estan de primera. Ells van provar les llàgrimes de pollastre i el pernil serrà (clar, amb la seva corresponent canyeta de cervesa fresca), i tot per uns miserables 6 euros. En serio, si teniu la intenció d’anar a Triana, aquesta petita taberna és totalment recomanable.

“Bodega Belmonte”
Carrer Mateos Gago, 24
41004 Sevilla

Pel que he pogut escoltar, sense dubtes aquest és el pitjor dels llocs on van estar. Està totalment orientat a turistes, fins i tot tenen traduïda la carta a l’anglès. Els cambrers són lents, poc agradables i per si no fos suficient, les tapes que van menjar estaven pitjor que justes (un gaspatxo de pot, una cua de toro… deixem-ho amb poc afortunada). D’aquest restaurant, els meus amos només en destaquen una petita excentricitat, els lavabos, els quals estan decorats amb... ejem... fotos gegants de toreros. Segons els meus amos, totalment prescindible.

Bé, com diu la celebre frase: “No hi són totes les que són, ni aquí hi ha totes les que hi són”, però per aquells seguidors meus (que algun hi haurà) que vulguin anar a Sevilla a tapejar, com a mínim tindran uns quants llocs on poder menjar bé i barat. Per part meva us dic que, si em deixen... per allà em veureu.... meh meh meh!!

Panacota

2011-08-19T13:11:00.000-07:00

Us he de reconèixer que els meus amos han millorat molt en el que es refereix a l’elaboració de postres. La presentació continua sent el seu punt dèbil, però com a mínim ja no fa por veure’n els resultat (fins i tot, darrerament he començat a pensar en menjar-me’n algun, meh meh meh!!).

Aquesta vegada, l’escollit ha estat el dolç italià per excel•lència, la “Panacota” (dolç que, pel que he escoltat, es podria traduir com a “nata cuita”). És molt senzill, ja veureu:

Per fer-ne quatre racions, ells van utilitzar els següents ingredients:

250 ml. de nata per muntar

250 ml. de llet

3 làmines de gelatina neutra

90 gr. de sucre

En primer lloc, és convenient separar un vas de llet freda, a la qual hi afegireu les làmines de gelatina.

Mentre la gelatina s’estova, preparareu un caçó, on hi anireu afegint la nata, la llet i el sucre, per finalment posar-ho tot a foc moderat. Per cert, si voleu aromatitzar la “Panacota”, aquest és el moment, i podeu fer-ho, podeu afegir al caçó: vainilla, pells de taronja, de llimona, canella, etc.

Una vegada la nata estigui calenta, cal retirar l’element aromatitzant (si li heu afegit) i hi afegireu la gelatina, removent-ho constantment tot durant 2 minuts, per evitar la formació de grumolls.

Fet això, podeu considerar que ja teniu feta la “Panacota”, ja que només falta el repòs. Per fer-la reposar, la posareu en motllos i la deixareu refredar un parell d’hores a temperatura ambient, i 8 hores més a la nevera. No us preocupeu per deixar-la tant temps a la nevera, ja que la “Panacota” millora d’un dia per l’altra.

En aquesta ocasió, ells van afegir a la llet el suc d’un mango, i segons vaig poder saber, estava per llepar-se els bigotis.

Restaurante El Armario - Madrid

2011-08-07T13:19:00.000-07:00

La veritat és que no sé pas com s’ho maneguen però quasi cada juliol, aquell parell proven un nou restaurant. Fa un parell d’anyets fou el “Restaurante Italiano Dolomiti”, l’any passat li va tocar el torn a “La cocina de Plágaro” i al “Restaurante Basarri”. Aquest any l’escollit ha estat “El armario”, un sorprenent restaurant situat al madrileny barri de Chueca.

Si, ho heu llegit bé, el restaurant “El armario” és a Madrid i nosaltres vivim a Vitoria-Gasteiz... potser us semblarà un xic estrany, no? Bé, la cosa és que, els meus estimats amos es van muntar una escapada de cap de setmana amb una parella d’amigues, i clar, allà necessitaven algun lloc especial on anar a sopar. Com les seves amigues coneixien el restaurant, i a més el agradava molt, el van escollir sense pensar-s’ho massa.

Ja us he dit que és a Chueca, oi? Doncs bé, concretament el trobareu al número 7 del carrer San Bartolomé, com aquell que diu, al bell mig de la ciutat.

És curiós però a “El armario” hi trobareu un menú especial (no es ni degustació, ni menú diari) a partir de la carta, bé, potser que us ho expliqui una mica, no? Com es us he comentat, el restaurant només disposa de carta i d’un menú especial a través del qual, hom pot escollir un primer plat, un plat principal i un postre, i tot per 20 euros (això sí, IVA i vi a part).

La carta no és molt extensa i potser no l’actualitzen sovint, però entre les nou primers i els dotze plats principals, els meus amos i les seves amigues van aconseguir fer vuit menús diferents (correcte, en un cap de setmana, finalment van acabar sopant dues vegades a “El armario”, i jo, com no, a casa.... com sempre.... grrr).

D’entre la llista de primers, ells van tastar:

• Cloïsses al cava. Hmmm!! Genials, gustosíssimes, fresques i a sobre amb una salseta de cava que es veu que estava per sucar-hi pa..
• Arròs melós amb costella de porc i xampinyons frescos. Vaja, el que a casa es coneix com a “Rissoto”, un arròs cremós, gustós i ben presentat. Què més li podien demanar?
• Paella d’ous de guatlla amb samfaina. Un plat molt recomanable, gustós i sobretot si teniu la intenció de menjar quelcom lleuger.
• Amanida de formatge de cabra, ceba caramel•litzada amb una vinagre de mel i taronja. De veritat, estava gustosíssima! A més, segons els meus amos és un plat molt adequat per l’estiu.

D’entre el llistat de principals, ells van tastar:

• Hamburguesa d’estruç, amb el seu pa, rúcula i formatge de brie. La veritat, a mi no crec que m’hagués agradat, perquè com a bon gat, m’agrada més el peix... ains pobre animaló l’estruç!!, encara que clar, segons els meus amos, l’hamburguesa era una autèntica delícia.
• Magret d’ànec amb salsa de nabius i patates “parisién”. Hmmm!! Crec que a mi tampoc m’hagués agradat, però al meus amos, els va semblar meravellós...
• Pollastre al curri groc i arròs “pilaf” blanc. Pel que tinc entès picava de valent, però qui ha va provar va dir que tenia un sabor d’escàndol.
• “Carpaccio” de vedella amb rúcula i formatge parmesà. Segons vaig escoltar, als meus amos els va semblar un plat molt especial.

Postres:

• Brownie amb gelat de vainilla. Sens cap tipus de dubte, aquest fou el postre del cap de setmana, sobretot, els dia que els el van portar acabat de fet, calentó i amb una bola de gelat… ains!! Per rellepar-se els bigotis…
• Sopa de xocolata freda amb salsa de maduixots. Encara que es veu que estava boníssim, va ser el pitjor postre dels sopars amb diferencia. Sincerament, si fos jo, no el tornaria pas a escollir en una propera visita al restaurant.

Ja veieu que amb una carta més aviat curta es poden treure varis menús al gust de cadascú, no? I a més, per només 20 euros (sense comptar l’IVA ni el vi). No és car, veritat?

En general, la presentació i composició dels plats era molt bona, i a més, per potenciar això, els responsables de “El armario” utilitzaven coberteria de disseny… tot un encert, i més si teniu en compte que la quantitat de menjar per plat era ben generosa.

Una cosa més que no se’m pot pas quedar al tinter és l’ambient del restaurant. Pel que vaig escoltar, a “El armario” es respira un ambient tranquil, obscur, encantador i sobretot... relaxant, tant per celebrar-hi trobades d’amics com sopars romàntics.

Per cert, us preguntareu: Què us puc explicar sobre el servei? Doncs bé, millor us ho explico... Els meus amos no tenen cap tipus de dubte en aquest sentit, doncs a ells, els cambrers els van semblar molt professionals i atents, sempre disposats a resoldre els dubtes i donar l’ajut que fos necessari als clients, transmetent en tot moment, confiança i comoditat.

Només una cosa més, els meus amos només volien anar una vegada al restaurant “El armario” per així poder provar altres llocs, però finalment, les dues nits que van passar a Madrid, van acabar sopant allà... amb això quasi us ho he dit tot, no?

Si teniu ganes d’anar-hi, recordeu que és molt recomanable fer reserva, així que sense més dilació, a continuació us deixaré les seves dades:

“Restaurante El Armario”
C/ San Bartolomé, 7
28004 Madrid
Telèfon: 915 32 83 77

Per cert, abans d’acabar, m’agradaria recomanar-vos un local en el que, els meus amos i les seves amigues van acabar la nit... i que, els molt petards van optar per acabar amb una copa... Quin morro!! Durant el cap de setmana van visitar bastants antres de la zona, encara que, els agradaria recomanar-vos el “Misa de Doce”, un lloc on preparen uns deliciosos “mojitos” que compta amb l’al•licient de l’agradable del seu ambient, lo qual afegint-hi uns preus d’allò més competitius, doncs... Per tal que el reconegueu, us deixo una imatge (realment curiosa.... ejem) i la seva direcció. Això sí, segons els meus amos, això que els persegueixin per entrar als locals els sembla realment HORRORÓS, encara que en aquesta ocasió els va funcionar i a sobre van quedar contents.

C/ Augusto Figueroa, 20
28004 Madrid
Telèfon: 915 228 288

Sorbet de meló

2011-07-24T05:01:00.000-07:00

Les fonts d’inspiració són quasi infinites, o almenys això és el que penso quant veig els meus amos a la cuina. A vegades treuen les receptes d’un llibre escrit per un cuiner anomenat Arguiñano, altres vegades d’internet però l’altre dia em van sorprendre totalment, doncs la recepta que us explicaré avui, segons vaig sentir la van treure del “Ristorante L’oliva”.

Per cert, la recepta d’avui és d’allò més fàcil, de veritat. A més, fins i tot podria dir que és tan fàcil com refrescant. Que no em creieu??? Ains…

En fi, ells van utilitzar els següents ingredients:

Mig meló (més o menys d’un quilo)
Una llimona
180 gr. de sucre
250 ml. d’aigua

A partir d’aquí us explicaré com amb els pocs ingredients que us acabo de dir i amb tres senills passos es pot fer un fabulós sorbet de llimona, a veure que us sembla.

En el primer pas, ens encarregarem de netejar i preparar el meló. Això ho farem traient-li la pell i les llavors, i tallant-lo a daus petit. Mentre ho feu, cal que poseu els trossets de meló en un bol el suficientment gran com per poder-lo batre (o a la liquadora, si en teniu) sense problemes.

Una vegada tingueu el meló líquid, hi afegireu el suc de la llimona reservant això si, la pell, ja que l’utilitzareu més endavant. Mentre l’afegiu, remeneu una mica la mescla.

El segon pas serà preparar un almívar suau. Per fer-ho, posarem al foc el quart de litre d’aigua, hi afegirem el sucre i la pell de la llimona i el portarem a punt d’ebullició tot i remenant per evitar que s’enganxi el sucre. Quant arribi a bullir, el mantindrem a foc suau durant 2 minuts més sense deixar de remenar. Una vegada fet això, posarem a refredar l’almívar.

Quan l’almívar estigui fred, afegirem al bol el meló liquat i ho remenarem tot ben bé.

Finalment, arribarà el moment del tercer pas. Per dur-lo a terme, agafareu el bol, i el posareu al frigorífic i, bé, amb una mica de temps i de paciència aviat tindreu el sobert, bé, aviat... hauran de passar unes 3 hores, això sí, cada hora aproximadament, haurem de remenar el sorbet per evitar que es formi una costra de gel.

No te mala pinta, veritat?

Sincerament, per llepar-se el bigotis!!

Ristorante L'Oliva - Vitoria - Gasteiz

2011-07-11T15:23:00.001-07:00

Definitivament, els meus amos tenen més cara que esquena! I és que, només a ells se’ls pot acudir deixar-me sol a casa un dissabte al vespre sense res a fer... si ells marxen, amb qui em puc posar pesat demanant menjar i moixaines??

Bé, a lo que anava... resulta que per celebrar el 23e cumpleanys d’un dels meus amos, van decidir sortir a sopar deixant-me a mi solet a casa. I us preguntareu, on van anar? Doncs a un petit restaurant italià que hi ha a Vitoria anomenat “Ristorante L’oliva” que ells ja coneixien d’una altra celebració que fan tenir ara fa uns 2 anyets però que diversos motius no havien pogut repetir. Així que, que millor que tornar a un lloc que els va encantar per celebrar quelcom especial?

En primer lloc, del “Ristorante L’oliva” els meus amos en destaquen especialment dos punts: el primer l’ambient que s’hi respira, i segon, l’atenció rebuda per part de Maria (la responsable del menjador). Quan un entra al restaurant es troba amb un discret però a la vegada cuidat menjador, impecablement decorat amb un aire mediterrani que fa que hom s’hi senti còmode des del primer moment. A més, un compta des de que creua la porta, amb l’atenció i orientació de la Maria el qual, com a mínim, als meus amos els va encantar.

És precisament el treball de Maria un altre dels punta a destacar, més que res perquè el restaurant està gestionat per ella mateixa que s’encarrega del menjador i pel seu marit, Giorgio, que porta la cuina, i això, segons els meus esclaus (perdó, volia dir els meus amos) és quelcom que es nota molt perquè ho cuiden tot fins al més mínim detall.

Que, què us explico del menjar? Doncs en primer lloc, quelcom un xic especial doncs, segons he pogut escoltar, a la carta del “Ristorante L’oliva” no hi trobareu pas cap tipus de pizza. Això segons els meus amos és molt positiu ja que permet conèixer altres especialitats de la cuina italiana sense caure en el més típic i permetre així obtenir una mica més de cultura.

A més, els plats del restaurant són realment sorprenents en molts aspectos ja que, s’escapen d’allò que és més comú. En qualsevol cas, us explicaré el que van menjar els meus amos compartint tots i cadascun dels plats (que macos que són… entre ells comparteixen i amb mi, ni l’aigua).

• Amanida balsàmica: No era la primera vegada que la menjaven, però els va encantar, i això que a ells els encanta preparar amanides variades, però es veu que tant gustoses i sorprenents, no els acaben pas de sortir.
• Espaguetis amb salsa de llimona: Aquest plat fou una autèntica sorpresa per ells. Els va encantar!! A més, el més curiós d’aquest plat fou que el van demanar perquè Maria els el va recomanar.
• Carpaccio de “bresaola”: pels que no ho sabeu, la “bresaola” és un embotit italià fet a base de carn de vedella, i que per aparença, té una certa semblança a la cecina. Tot i així, segons els meus amos el sabor no te res a veure.
• Sorbet de meló: Que, com de meló? Doncs sí, de meló. De fet, aquest fou el postre que més els va agradar dels dos que van prendre aquella nit, ja que, a més d’estar boníssim el seu sabor era molt refrescant (i amb la temperatura que feia aquella nit, ho van agrair infinitament).
• Tiramisú: Postre típic italià fet segons la recepta original. Als meus amos que els encanten els dolços el van gaudir de valent.

Segons els meus amos, el que és realment especial d’aquests plats és el fet de que tots estiguin elaborats íntegrament al restaurant, i es que fins i tot la pasta és casolana, cosa que es nota en tot moment, tan pel seu sabor com pel seu aspecte. Precisament aquest es un altre dels grans mèrits que té aquest petit gran restaurant, ja que els meus amos consideren que pocs llocs poden presumir de oferir plats d’elaboració pròpia en la seva totalitat. I a sobre, ho fa sense inflar els preus ja que, tenint en compte la qualitat que té el preu és realment ajustat. Així, els meus amos van sopar a canvi d’uns 35 euros per persona (incloent-hi tant el Lambrusco com un xupito de “Limoncello”). No està gens malament, veritat?

Finalment, només queda valorar, i ho faré considerant el que en pensen aquell parell de capsigranys que m’alimenten que, i que no es altra cosa que, el restaurant es mereix un 9, apuntant a més que, si juntament amb la carta s’oferís un menú degustació “sorpresa” (a l’estil del que ofereix el “Restaurante Baisakhi” de Palma de Mallorca), la seva nota pujaria encara un xic més, ja que amb tota seguretat el menú seria un èxit. En qualsevol cas, us recomano que visiteu aquest restaurant, sobretot si teniu predilecció pel menjar italià. Us encantarà!!

Com que per sopars cal reservar taula, us deixo aquí mateix les seves dades de contacte. Són:

Ristorante Italiano L’oliva
C / Beato Tomás de Zumárraga, 70
01003 Vitoria-Gasteiz (Álava)
Tel: 945 22 10 03

Lasanya fresca de bonítol i tomàquet en escabetx

2011-06-30T11:41:00.000-07:00

Fa uns dies, mentre els mirava trastejant per la cuina vaig pensar: “però, quants tipus diferents de lasanya hi ha?” La veritat, personalment no en tinc pas ni idea, però estic seguríssim que un munt ja que, com a mínim, els meus amos n’han fet ja d’uns quatre o cinc tipus diferents (“Lasanya de carbassó”, “Lasanya de verdures amb un toc de bacó”, “Lasanya de porros i patates” i clar, la lasanya grega o “Moussaka”).

Però bé, avui os presentaré la que personalment considero que és la millor, com a mínim per a un gatet bonic i rodanxó com jo. Sí, crec que ho heu encertat, la recepta d’avui porta peix, concretament bonítol (o tonyina, com desitgeu). El seu nom és: “Lasanya fresca de bonítol i tomàquet en escabetx”.

Ells van utilitzar el següents ingredients (ja sabeu, són per a 2 persones):

2 rodanxes de llom de bonítol (o tonyina)
6 plaques de caneló
1 tomàquet d’amanida
Mitja ceba
Una pastanaga
Sal
Oli
Vinagre
Orenga

La veritat és que no se pas d’on han tret aquesta recepta, però les darreres setmanes l’han fet ja un parell o tres de vegades, i la veritat un servidor amb ganes li clavaria les dents però clar...no hi haurà tanta sort!!

Bé, potser que comenci ja amb la recepta, no?

Per començar, hauríeu de tallar tant la ceba com la pastanaga a la juliana (o sigui, a bastonets) per posar-la tot seguit en una paella que es vagi fent. Mentrestant, preparareu una mescla d’oli i vinagre (a una proporció d’una part de vinagre per cada tres d’oli). Quan la tingueu preparada s’haurà d’afegir directament a la paella on s’està coent la ceba i la pastanaga, i a foc molt lent deixar-lo anar fent.

Mentre, en una olla haureu de posar a bullir aigua per preparar les plaques de caneló (en aquest pas, lamento no poder-vos ajudar gaire ja que, cada fabricant te les seves característiques, així que, us remeto a les instruccions del fabricant). Això sí, una vegada cuites les plaques, heu de refrescar-les i estirar-les per separar, per evitar això sí que s’enganxin entre elles.

Per cert, oi que teniu un parell de mans? Jejeje, ho dic perquè potser seria el moment indicat per començar a preparar el tomàquet ;) Per fer-ho, res més senzill que tallar-lo a làmines no massa gruixudes i posar-les en un bol amb un pols de sal, un raiget de vinagre i oli.

Quan la ceba i la pastanaga estiguin ben fetes, apagareu el foc i hi afegireu els lloms de bonítol. Haureu de mantenir el bonítol macerant durant uns 15 minuts per aconseguir un bon escabetx.

Una vegada fet això ja només us faltarà una cosa, muntar el plat. Els meus amos van optar per l’opció de posar una capa de bonítol, una de placa i després una de tomàquet, decorant-ho tot amb daus de tomàquet. Finalment, el plat va quedar així d’espectacular:

Per rellepar-se els bigotis, no?

Restaurant Japonés Miyako - Logroño

2011-05-26T14:35:00.000-07:00

Ja n’estic fins als bigotis! Qualsevol dia d’aquests els tornaré a robar un paquet de pernil ibèric! Ja sé que em guanyaré una bronca, però és que és molt fort... fa uns quants dies aquells dos poca-soltes van decidir fer una escapada a Logroño, i clar, deixar-me a mi sol a casa, amb un plat de pinso i un altre amb aigua, i el pitjor de tot és que, no em van demanar permís!!

Bé, la qüestió és que, segons he pogut escoltar, aquells dos poca-soltes van decidir anar de pintxos al famós Carrer Laurel, però com que la varietats els va semblar més aviat escassa i el preu bastant elevat, una vegada fet el segon pintxo van anar a buscar algun lloc per sopar i vet aquí, que van trobar-se a les portes d’un restaurant japonès que tenia un aspecte excel·lent. Total, que no s’ho van pensar dues vegadas i van entrar-hi.

El restaurant en qüestió te un nom d’allò més curiós, els seus propietaris li han posar per nom “Miyako”, i compta amb una característica que el fa diferent d’altres restaurants japonesos, l’aplicació de la tècnica culinària oriental Teppanayaki. Aquesta tècnica consisteix en cuinar la totalitat dels aliments a la planxa al davant mateix dels comensals. Tot i que, pel que vaig escoltar mentre omplia el sofà de casa de pels, aquesta tècnica s’aplica només en funció del menú escollit.

El “Miyako” presenta a més de la carta, dos menús diferents (tant per preu com per composició...), tant al migdia com a la nit. Els meus amos van escollir el menú anomenat “Miyako” que tenia un preu de 23€ IVA a part. La veritat és que devia estar genial, ja que quasi tot el que van menjar els va encantar, només dos dels plats els van semblar un xic més fluixos que la resta.

En qualsevol cas, tot seguit us deixo el que els meus amos van menjar:

Primers

Rollets a l'estil Tokio
Empanadilla fregida
Llagostins fregits amb pa ratllat.
Rotllets de llagostins.
"Maki" de marisc en tempura.
Amanida d'algues.

Segons

Nigiri sushi de salmó.
Sashimi de tonyina.
Maki de llagostí amb abocat.

Postres

Sushi de plàtan amb recobriment de xocolata.

Com veieu, tot suggerent, veritat?

Als meus amos els va encantar tant la presentació dels plats com, sobretot, les explicacions que un dels cambrers els va anar fent durant tot el sopar... que era, com s’havia de menjar, etc.

El servei i la decoració del local son senzillament espectaculars contribuint així a la comoditat. El restaurant més que net està lluent, el tracte és impecable i el menjar te una qualitat sublim. Què més se li pot demanar a un japonès?

En fi, que segons els meus amos, puntuen el restaurant amb un 8.5 sobre 10, recomanant-lo sobretot a tota persona que no sàpiga on sopar a Logroño i li encanti el menjar exòtic.

Per si us interessa, us deixo les seves dades:

Restaurant japonés Miyako Teppanyaki

Av. Gran Vía, 65

26005 Logroño

Tel: 941 220 366

Muffins de plàtan

2011-05-16T00:40:00.000-07:00

Ronyeu!! Com m’agrada passejar per aquest espai cibernètic per poder estar entre els vostres comentaris i aquestes receptes tan maques! De vegades, em sento el gat més fantàstic i modern de tot internet, i ja només per aquest fet, avui us explicaré una nova recepta.

I és que no em puc pas aguantar, els meus amos han tornat a fer-ho i jo us ho he d’explicar: s’han tornat a ficar a la cuina per preparar un plat que per ells era totalment nou! Aquesta vegada, tot va sorgir gràcies a la pàgina “Directo al paladar”, on van trobar la recepta que avui us presento: Muffins de plàtan.

Per a qui no ho sàpiga, els ”muffins” són el que nosaltres coneixem com magdalenes, tot i que potser són una mica més grans. A sobre, els meus amos van tenir un petit contratemps, ja que van utilitzar un motllo una mica més gran del compte, obtenint així uns muffins mida XXL.

En qualsevol cas, els ingredients que ells van utilitzar són els següents.

· 2 plàtans (si és possible, que estiguin molt madurs)
· 1 ou
· Mig sobre de llevat (en el seu cas, utilitzen la marca “Royal”)
· Mitja culleradeta de sal
· 70 grams de margarina
· 100 grams de sucre
· 200 grams de farina

Com podeu veure, els ingredients que es necessiten no són res del altre món, encara que, us garantitzo que l’olor que surt del forn a mesura que es va fent, és realment especial. A més, aquesta recepta és molt senzilla de fer, tal i com veurem a continuació.

En primer lloc, els meus amos van triturar els plàtans en un bol, on un vegada fet, van afegir-hi la margarina (desfeta), el sucre i el ou, per barrejar-ho tot fins aconseguir una massa homogènia.
Quan l’aconseguiu, haureu de tamisar la farina juntament amb el llevat i, afegir-ho tot a la massa obtinguda amb anterioritat, afegint-hi la sal al final de tot. Així, i ja amb tots les ingredients al bol, només haureu de batre-ho tot (els meus amos, que son una mica ganduls, ho fan amb la batedora) fins que la barreja sigui perfecta i no hi hagi ni tan sols un grumoll. Segons els meus amos, si això arribés a passar, el resultat final deixaria una bastant a desitjar.

Finalment, els meus amos van distribuir la massa en varis motllos petits (tot i que aquí sí que us recomano que, si teniu oportunitat, distribuïu la barreja obtinguda en motllos específics per a magdalenes, ja que la mida final serà més raonable) que van ficar al forn, prèviament escalfat, a una temperatura de 180º durant uns 30 minuts.

El resultat final va ser el següent:

Què us sembla? A mi, la veritat és que em van sorprendre molt. Ronyeu!

Brownie

2011-04-19T15:04:00.000-07:00

No fa masses dies, un dels meus estimats amos (sí, per estrany que us sembli, avui mereixen aquest nom…) va tornar de treballar amb un petit regal en forma de tres receptes, i curiosament, les tres de postres. Concretament va portar: tronc de nata i xocolata, magdalenes i un brownie casolà.

Quan vaig escoltar això, no em vaig poder contenir... se’m va fer la boca aigua... finalment provaria un nou postre!!

I uns dies després, vaig tenir l’oportunitat de tastar un fantàstic brownie casolà i buahh!! Estava de vici, i clar, aquests dies que he recuperat la meva vena treballadora, he decidit que us explicaré com preparar aquesta delícia. Així que, la recepta d’avui és: brownie casolà.

Els meus amos van utilitzar els següents ingredients:

60 gr. de farina
110 gr. de sucre
100 gr. de margarina
125 gr. de xocolata per desfer
Una culleradeta de cafè de llevat
3 Ous

La veritat és que aquesta recepta és tan gustosa (i ho és un munt) com fàcil de fer, sinó, jutgeu vosaltres mateixos...

En un bol, heu de posar-hi la farina, el sucre i l’ou. Una vegada ho tingueu tot, haureu de batre-ho tot bé, primer amb una batedora manual, i després amb l’automàtica.

Quan tingueu la massa ben batuda, haureu d’afegir la margarina i el xocolata prèviament desfets (els meus amos van aconseguir-lo posant-ho tot un minutet al microones) al bol, i de nou, tornar a batre-ho per evitar la formació de grums.

Una vegada fet això, ells van posar a pre-escalfar el forn. Quan va estar calent, van posar la massa aconseguida com us he explicat abans, i la van posar en un motllo (convenientment empastifat de margarina per impedir que el brownie s’hi enganxi). Finalment van deixar el motllo al forn, a 180 graus, durant uns 20 o 25 minuts.

Que us sembla, va quedar guapo decorat amb maduixes, eh que si?

Per cert, podeu personalitzar fàcilment el vostre brownie, per exemple: amb una boleta de gelat, o bé, afegint trossos de nou a la massa just abans de ficar-la al forn. Us asseguro que tant la primera opció, com la segona, com totes dues… queden genials.

Lasanya de carbassó

2011-04-08T05:02:00.000-07:00

Fa uns dies, mentre em dedicava a tafanejar varies pàgines d’internet durant una de les meves poques estones lliure (sí, ja ho sé, encara que necessito el meu temps per llepar-me, també en dedico una altra part a visitar amics que tenen els seus propis blogs de cuina), em vaig topar amb una recepta d’allò més original, i es clar, sense perdre temps, li vaig explicar a un dels meus estimats amos. Tot i que abans de començar a explicar-vos la recepta en qüestió, m’agradaria agrair tant de part meva, com es clar, de la dels meus amos, a la responsable de “Sukaldean Jaten” (si pogués, fins i tot una llepada li faria, però...).

Bé, la recepta d’avui és un deliciós pastís de carbassó, o millor, una lasanya de carbassó, amb les seves llesques de pernil dolç, de formatge, hmmm!! Si, ho se, d’entrada sembla una combinació una mica estranya, tot i que, segons el meu amo, té un sabor d’allò més original. Sincerament, crec que val molt la pena.

Per a fer aquesta recepta, ells van utilitzar els següents ingredients (per a dues persones):

1 Carbassó gran (o 2 de petits)

4 o 5 llesques de pernil dolç

4 o 5 llesques de formatges

1 Ou

Farina

Sal

Oli

El primer pas, com no podia ser un altre, és tallar el carbassó (evidentment, després de rentar-lo), però compte, que cal tallar-lo longitudinalmenti a llesques ben fines! (d’uns 3 o 4 mil•límetres de gruix) si pot ser. Quan tingueu les llesques, les saleu i les reserveu un moment.

Seguidament, ells van agafar dos plats, en un van posar-hi farina i en l’altre un ou batut. Si senyor! Tinc una audiència ben intel•ligent! Tot això és per arrebossar les llesques de carbassó. Una vegada preparats, van agafar una paella, van posar-hi una bona base d’oli, i cap al foc. Quan van tenir l’oli ben calent, poc a poc, van anar-hi posant les llesques de carbassó una vegada passades per la farina i l’ou, per arrebossar-los ben bé.

Mentre s’arrebossaven, els meus amos van extendre una tira de paper de cuina, i van anar-hi posant les llesques de carbassó a mesura que les anaven traient del foc, per que així, anéssin absorvint el sobrant d’oli.

Finalment, en un motllo apte pel forn van anar preparant la lassanya, van començar amb una capa de carbassó, a sobre, una de pernil dolç i una de formatge, i després, a repetir el procés fins a esgotar els ingredients.

Per acabar, van posar-li una mica de formatge ratllat, i directe al gratinador. La cosa, tot i no ser molt espectacular, els va quedar així:

Tampoc té mal aspecte, no? De totes formes, el seu sabor compensa amb escreix el seu aspecte, i a la cuina ja sabeu: prima el sabor ;)

Per cert, com us haureu fixat, aquest plat és una mica oliós, així que, us donaré un petit consell per sobretot, aquelles persones que han de controlar una mica la seva alimentació. Aquest consell no és altre que: podeu substituir tranquilament l’arrebossat del carbassó per una cocció a la planxa, amb el que reduireu ostensiblement tant les calories com l’oli utilitzat, i per res penalitza el sabor.

Restaurante Ahoa - Vitoria-Gasteiz

2011-03-31T01:53:00.000-07:00

Vergonya? Què és això? La veritat, em sembla que desconec totalment el significat d’aquesta paraula, deu tenir alguna cosa a veure amb el que em van dir els meus amos l’altre dia: “Nissi, saps quan temps portes sense escriure ni publicar res? I això que hem fer un munt de coses tot aquest temps!” Segons ells hauria de sentir vergonya, però encara que les seves paraules no van ser pas massa maques, de vergonya, més aviat poca... la veritat és que m’agrada massa estar gandulejant.

Bé, em sembla que m’he aplicar allò de que tot lo bo s’acaba, i com que avui estic avorrit de tant llepar-me, he pensat que us escriuria alguna cosa, que us sembla?

En aquesta entrada us explicaré l’experiència dels meus amos en el darrer restaurant que ha provat. El nom del restaurant es “Ahoa” (molt adient per un restaurant, tenint en compte que “Ahoa” és boca en èuscara, no creieu?), i es troba situat al carrer 12 d’Octubre, 1 de Vitoria-Gasteiz.

Ja fa temps que els meus amos estaven buscant una excusa per fer una visita al “Restaurant Ahoa”, i mireu per on aquesta els va arribar juntament amb les notes de la universitat d’un dels meus esclaus (ups! Perdó, amos), que més que genials van ser excel·lents, i per celebrar-ho, van fer una reserva (via internet) per un dissabte a la nit.

El local es maco i bastant modern, amb el terra fet de fusta de diferents tonalitats d’ocres, el sostre també de fusta simulant una bodega amb voltes el que ajuda, sense dubtes, a crear un ambient càlid i acollidor on hom, se sent còmode ja d’entrada.

El restaurant, a més de menú diari i servei de carta, disposa d’un menú degustació a un preu que oscil·la des dels 26 als 32 euros, depenent del vi que hom esculli per acompanyar (evidentment, el de l’any és el més econòmic, el criança és una mica més car i el reserva l’encareix encara més). A més, per un preu molt semblant, el restaurant disposa d’un menú especial anomenat “ovolactovegetarià” (millor no em pregunteu que és, doncs els meus amos no el van demanar i a mi, pel nom em sona a xinés).

Ells van escollir el menú degustació i segons les seves pròpies paraules, tenint el compte el que costa està més que bé, o sinó, valoreu:

Entrant:

Amanida tèbia amb poma, bacallà i gambes, ben amanida amb una salsa especial.

Primer Plat:

Arròs caldós a la crema de "boletus" i foie.

Plat Principal:

Rellom de porc amb patates i verdureta de guarniment.

Postres:

Flam de mango.

Segons van dir els meus amos, tot estava molt ben preparat i presentat, utilitzant per a cada plat, una curiosa coberteria de disseny. De veritat, a ells els va agradar molt, tant que estic segur que hi tornaran al “Restaurant Ahoa”, el que no se és si ho faran per dinar o per sopar. A més, l’ambient del lloc el converteix en una excel·lent opció per a organitzar-hi tant sopars romàntics, com àpats amb amics, companys de feina, etc. A part, el preu està més que bé, tenint en compte la relació qualitat / preu que ofereix.

Per si us interessa, a continuació us deixo les seves dades de contacte:

"Restaurante Ahoa"

C./ Dotze d’Octubre, 1

01004 Vitoria-Gasteiz (Alava)

Telèfon: 945 260875

Pa de pessic

2011-02-14T12:36:00.000-08:00

Ai, estimats seguidors!! Quina panxa que estic posant!! I tot, per culpa dels meus amos... I es que, no hi ha dret!! De tant en tant, es treuen un pa de pessic de la màniga que està d’escàndol... tendres, saborosos... si és que no em queda cap altre remei de suplicar: “Quin dia fareu un altre pa de pessic? Vaaaa... que uns faré un pilot de festes” .

La veritat és que només a un dels meus amos li surt el pa de pessic genial, potser és per herència (a la seva mare també li surten... de vici), en canvi al meu altre esclau (ups, perdó... al meu altre amo) només li surt bé una cosa: menjar-se’l.... meh meh meh!!

Bé, potser que ja comença a ser hora que us expliqui la recepta, no?

Som-hi, encara que en aquestes alçades de post, estic totalment segur que ja sabeu que avui us explicaré: el pa de pessic.

Per prepara el pa de pessic, ells van separar els següents ingredients:

3 ous
225 gr. de farina (mesura: 3 vasos de iogurt)
150 gr. de sucre (mesura: 2 vasos de iogurt)
Oli (mesura: 1 vas de iogurt)
1 Iogurt natural
1 sobre de llevat (els meus amos utilitzen la “Royal”)

No us preocupeu que no patireu massa per fer aquesta recepta, doncs aquesta és la més fàcil que us he explicat fins avui. Només necessiteu un bol gran on barrejar tots els ingredients amb l’ajuda d’una batedora de varetes.

Una vegada ho hagueu fet, la massa ha de quedar totalment líquida i sense grumolls. Si es així, podeu posar-la al motllo que tingueu per casa i posar a pre-escalfar el forn a 180 graus.

Quan el forn va estar calent, van posar-hi el motllo amb la massa i el van deixar coure durant mitja hora.

Compte! Encara que no ho sembli, aquest pas és important, doncs la porta del ha d’estar tancada durant la mitja hora que dura la cocció. Si no ho feu, us quedarà un pa de pessic més pla que els pits de la Vicky Beckham (meh, meh, meh!!!). Només podeu comprovar si està cuit o no (amb l’ajuda d’un palet) una vegada passat el temps que os he indicat.

Si heu seguit els passos que us he explicat, el vostre pa de pessic tindrà una pinta tan bona o millor que la següent:

No us sembla que té una pinta genial?

Crema pastissera

2011-02-05T13:03:00.000-08:00

Déu meu! Com m’agraden els dolços! I els casolans, encara més. Por sort, darrerament els meus amos han avançat una barbaritat en aquest camp (ja només els falta millorar en presentació, meh meh meh!). A vegades penso que es mereixen un aplaudiment, o fins i tot un parell de llepades. Bé, crec que optaré per les llepades, meh, meh, meh!

Fa uns dies, mentre preparaven el seu particular tortell de reis, van intentar fer un altre dolç, la crema pastissera. Encara que fou el seu primer dia, la veritat és que no ho semblava pas. Ains, que bona! Espero poder-la gaudir sovint...

Per preparar la crema pastissera, van emprar els següents ingredients:

½ litre de llet
150 gr. de sucre
4 gemes d’ou
2 cullerades de “maicena” o farina de blat de moro
2 pells de llimona
1 rama de canyella
1 rama de vainilla (aquest ingredient és opcional)

Per començar, heu de posar a escalfar la llet en un caçó. Mentrestant, en un bol hi posareu el sucre i les gemes d’ou per barrejar-les bé. Quan el caçó comenci a prendre temperatura hi afegireu les pells de les llimones, la rama de canyella i la vainilla.

Ho heu de mantenir tot al foc fins que arrenqui a bullir. En aquest moment, cal baixar el foc, treure les pells i les rametes i deixar-ho a foc lent un parell de minuts més. Una vegada passat aquest temps, cal separar un cullerot de llet i afegir-lo al bol de les gemes per barrejar-ho tot molt bé.

Una vegada aconseguida una massa ben espessa, l’afegireu al foc amb la resta de la llet, i continuareu barrejant sense parar fins aconseguir una crema uniforme i sense grumolls.

Després, ells van treure el caçó del foc i van deixar refredar la crema. Una vegada la van tenir a temperatura ambient, van cobrir-la amb paper film (aquest ha de tocar la crema per evitar que s’hi formi crosta) i la van posar a la nevera.

Mireu quina pinta tenia unes hores després:

Potser en la següent foto, llueix una mica més...

A veure quan tornen a fer-la una altre vegada...

Sorbet de llimona al cava

2011-01-15T05:21:00.000-08:00

Suposo que, en aquestes altures de la vida ja no faria cap falta explicar-vos que els meus amos són molt, però que molt estranys, però bé, resulta que cada dia s’entesten a demostrar-m’ho, meh meh meh!!!

Com ja sabreu, els postres no estan entre les seves especialitats culinàries, encara que, de tant en tant intenten fer-ne algun de nou i aconsegueixen quelcom certament sorprenent, com en aquesta ocasió.

Per cert, ja us avanço que a mi, l’olor a cava em desagrada profundament, així que, al seu moment vaig intentar obviar aquest petit detall i vaig posar tota la meva atenció en els passos per fer aquesta recepta. Vaig tenir sort doncs, una vegada vista la positiva reacció dels convidats que van tenir al sopar, m’he decidit explicar-vos-la. Es tracta d’un refrescant sorbet de llimona, al cava.

Els ingredients que van utilitzar foren els següents:

1 ampolla d’un bon cava brut

5 llimones

200 gr. de sucre

150 ml. d’aigua

Ja veieu que són molt pocs ingredients, així que, si voleu fer-la us espera un treball d’allò més senzill. Que no us ho creieu? Doncs anem bé! Bé, serà millor que a anem per feina (si ho voleu, es clar, meh meh meh!!)

El primer que van fer va ser esprémer les llimones, reservant la pell de dues d’elles per utilitzar-les més endavant. Per cert, si el suc no us queda net i clar, hauríeu de colar-lo, doncs resulta desagradable trobar-se llavors o filets dins d’un sorbet... Seguidament podeu posar el suc en un bol gran i ho reserveu.

En un segon pas, caldria preparar un almívar senzill.

Per fer-ho, posareu l’aigua al foc i li afegireu el sucre portant-ho tot a l’ebullició sense deixar ni un moment de remoure. En el moment que comenci a bullir, hi posareu la pell de les dues llimones que heu reservat abans, i ho deixareu tot un parell de minuts més al foc sense deixar de remoure. Passat aquest temps, cal apartar l’almívar del foc i deixar-lo refredar una mica.

Quan l’almívar estigui fred, arribarà l’hora de la barreja. En el bol on hi hagueu posat el suc, hi afegireu l’almívar i el cava i li donareu un parell de voltes amb el batedor de varetes, i com no, el posareu al congelador.

Què us ha semblat? Fàcil, no? Bé, abans d’acabar ja només us falta una petita cosa: paciència, doncs per aconseguir un bon sorbet, necessitareu unes 3 hores de congelador. Ah! Un darrer consell, més o menys cada hora, hauríeu de donar-li una remenadeta amb el batedor per evitar que es formi una crosta de gel.

A que té una pinta de primera?

Doncs es veu que de sabor encara és millor. Això sí, cal que aneu en compte ja que porta una bona quantitat de cava i no seria pas una bona opció acabar l’àpat amb un bon pedal, meh meh meh!!

Tortell de reis

2010-12-21T14:57:00.001-08:00

Com cada any per aquestes dates, tornen a arribar els ja tradicionals sopars (i dinars) de Nadal, que si amb companys de feina, d’estudis, excompanys, amb tots, ufff, una pila, o almenys això és el que veig per casa... quina conya!!

Per sort, aquestes festes porten amb elles un conjunt important de plats especials i clar, normalment els meus amos, cada any intenten fer algun d’aquests plats especials, i jo com no, ho gaudeixo i a sobre us ho explico, meh meh meh! En aquesta ocasió, l’elecció ha estat directament intentar un tortell de reis.

Per a fer aquesta recepta, ells van emprar els següents ingredients:

500 gr. de farina

125 gr. de sucre
50 gr. de llevat
120 ml. d’aigua
10 gr. de sal
75 gr. de margarina
2 ous
1 branca de vainilla
ratlladura d’una taronja

Fer aquesta recepta és molt fàcil, quasi podria resumir-vos-la amb: barregeu ben bé tots els ingredients en un bol abans de fer-ne una rosca i ficar-la al forn, però vaja, no seré tant dolent, meh meh meh!

Bé, abans de començar, els meus amos van preparat tots els ingredients i van buscar un bol el suficient gran com per poder-hi treballar còmodament. Una vegada ho van tenir tot, van posar tota la farina dins els bol tot fent-hi una muntanyeta. Seguidament, van fer-hi un forat, sí, ben bé, com si es tractés del cràter d’un volcà.

Després, poc a poc, van posar el llevat, l’aigua, la sal, els ous, la vainilla i la ratlladura de la llima dins el forat.

Una vegada van haver-hi afegit tots els ingredients, van començar el que per mi va esser el pas més divertit de la recepta: la barreja. Bé, per a mi va ser molt divertit, encara que per la seva cara em sembla que va ser una tasca un xic dura, ja que, van haver de barrejar amb les mans fins aconseguir una massa fina i uniforme.

Finalment, van afegir la margarina fosa i clar, una altra vegada a remenar... meh meh meh! Pobres!!

Una vegada van tenir això fet, van tapar la massa amb un drap i el van deixar reposar quasi una hora, fins que va haver doblat el seu volum.

Per últim, van fer una roda amb la massa i dins seu hi van amagar un parell de regalets (una fava i una figura). Seguidament van decorar el tortell (en aquesta ocasió, ells van utilitzar ametlles esmicolades, però també és possible fer-ho amb fruita confitada) i el van pintar amb ou batut.

Quan van tenir el tortell ben pintat, el van ficar al forn, que prèviament havien escalfat, i li van tenir uns 15 minuts a 180 graus.

Que us sembla la pinta que te? No és com els industrials, però la veritat és que el seu sabor era bastant millor.

I senyors, senyores i altres gats, aquest va ser el tortell de reis del 2011 que es van cruspir els de casa:

De veritat, els va quedar de perles (a més, ben maco, no?)... amb aquelles fruites confitades, ains!!! Ben farcit de crema pastissera... de primera!! Encara me n’estic rellepant els bigotis.

Púding de macarrons amb pernil dolç i formatge

2010-11-17T07:56:00.000-08:00

Ronyeu!! M’encanta quan ho fa... es fiquen a la cuina i comencen a preparar els ingredients per preparar un plat diferent. De totes maneres no us penseu pas que es compliquen massa no, això sí, us puc dir que, en aquesta ocasió, a més de no ser un plat complicat, va ser ben econòmic, i per postres, segons la meva modesta opinió, els va quedar un plat d’allò més especial.

Bé, val més que comenci, doncs no m’agradaria pas que em veiessin teclejar l’ordinador amb els bigotis per explicar-vos aquesta recepta no sé pas que farien, jejeje. Li posaré per nom “Púding de macarrons amb pernil dolç i formatge” (Ains, els pernil.... ronyeu.... com m’agrada!!).

Els ingredients que van utilitzar van ser:

125 gr. de macarrons
100 gr. de pernil dolç
125 gr. de formatge
½ ceba
1 pebrot verd o vermell
200 gr. de tomàquet triturat
2 ous
1 iogurt natural
180 ml de crema de llet
Aigua
Oli d’oliva
Sal

Recordeu que, ells preparen totes les receptes per a dues persones, per tant, si sou més, i voleu fer aquesta recepta, us tocarà multiplicar, val?

Per començar, van posar una olla plena d’aigua amb sal al foc fins a bullir. Un cop va arribar al bull, hi van posar els macarrons i un raget d’oli. Els van deixar bullir uns 8 minuts, per seguidament escorre’ls i reservar-los.

Mentre el macarrons s’anaven fent, els meus amos van aprofitar per tallar la ceba i el pebrot a daus ben petits. Quan els van tenir tallats, els van posar en una paella amb un raig d’oli calent i els van deixar coure uns cinc minuts. Passat aquest temps, van afegir-hi el tomàquet i el pernil, ambdós convenientment tallats a daus, i ho van deixar tot cinc minuts més al foc, remenant-ho sovint.

Quan van tenir les verdures daurades, van afegir-hi els macarrons i els hi van deixar un parell de minuts, mentre els anaven remenant.

Passat aquest temps, van agafar un motlle apte pel forn i el van folrar amb paper de forn. A continuació, a la base del motlle van posar-hi una capa de macarrons. Una vegada tapada completament la base, van afegir-hi el formatge tallat a daus tot i distribuint-lo uniformement. Finalment, van cobrir el formatge estenent els macarrons restants.

En un bol, van posar-hi el iogurt, els ous, la crema de llet i un pessic de sal per, amb una batedora de varetes van batre-ho fins a no deixar-hi cap grumoll. Una vegada ho van aconseguir, van estendre-ho per sobre dels macarrons. Hmmm!!

Finalment, van posar el motlle al forn, que havien pre-escalfat prèviament. Van deixar-li uns 25 o 30 minuts a una temperatura de 180 graus.

Ah! Un petit consell: No us ho mengeu directament al sortir del forn, més que res, perquè vaig escoltar als meus amos dir que, aquests macarrons milloren molt quan estan tebis.

Estan de vici, us ho asseguro!!

Cuixes de pollastre farcides amb verdures

2010-11-01T12:15:00.000-07:00

Ara fa unes setmanes, els meus amos es van tornar a ficar a la cuina per intentar un altre dels seus plats especials, i ains! La veritat és que, quan van acabar-lo, tot el pis feia una oloreta que encara avui me n’estic rellepant els bigotis...

En aquesta ocasió, no van escollir ni marisc ni peix, l’escollit per fer el plat van esser unes cuixes de pollastre, però buah!! Res a envejar...

Els ingredients (per a dues persones), van ser:

2 cuixes de pollastre
½ carbassó
½ pebrot verd
½ pebrot vermell
½ ceba
Un tomàquet
1 dent d’all
4 xampinyons
Sal
Oli

Per començar van treure’ls-hi els ossos a les cuixes. Vosaltres si teniu un carnisser de confiança podeu demanar que us faci aquesta feina, sinó, em sembla que no us quedarà més remei que agafar el ganivet i sense por, començar a treure els ossos… com van fer els meus amos.

Per fer el farciment, van fer làmines i tallar el dent d’all, després, van posar-lo en una paella per enrossir-lo una mica. Seguidament, van tallar a daus ben petits el carbassó, el pebrot verd i els xampinyons abans de posar-los a la paella per coure’ls juntament a l'all.

Quan tot va estar ben cuit, van posar les verduretes a escórrer per evitar l’acumulació d’olis. Ja sabeu que l’oli és bo, però en la seva quantitat justa.

Després, van agafar les cuixes desossades i les van salpebrar. Quan les van tenir ben amanides, van anar posant sobre seu les verduretes i.... txa-txan!! El moment que ve ara és el que més m’agrada... van cosir les cuixes!. Ells volien utilitzar fil de cuina, però va resultar que no en tenien a casa, així que, van tancar les cuixes utilitzant escuradents.

Una vegada van estar tancades, van posar les cuixes en una safata apte pel forn que, una vegada pre-escalfat, va rebre la safata. Les van tenir uns 20 minuts a 180 graus. Passat aquest temps, van regar les cuixes amb un raig de vinagre i les van deixar al forn uns 5 minuts més.

Mentre s’acabaven de coure, van posar-se a preparar la salsa. Per fer-ho, van afegir a una paella amb un raig d’oli, el pebrot vermell, la ceba i el tomàquet (no cal dir-ho, talladets ben petits), i van deixar-ho al foc fins que tot, va estar ben fet. Seguidament, ho van passar tot per la batedora, per deixar la salsa ben fineta.

Bé, ja tan sols falta el petit detall de muntar el plat. Ells el van deixar així:

Ups!! Me n’oblidava, me, me, me!! Ells, a la presentació hi van afegir un petit detall: arròs basmati. Els va quedar de primera, o al menys, això és el que deien les seves cares....

Patxaran casolà

2010-10-04T02:54:00.001-07:00

No sé que em diu que avui no us cansaré massa amb la recepta, encara que si us decidiu fer-la, potser que us doni moltes estones d’alegria, me, me, me!!

La qüestió és que, la recepta d’avui es molt curta. Bé, per dir-vos la veritat, la recepta d’avui és molt fàcil encara que, d’altre banda, és una mica més llarga a l’hora d’aconseguir els ingredients i rentar-los (a no ser, es clar, que tingueu un arbust d’aranyons al jardí, me, me, me !!!)

Bé, aniré per feina... Avui us explicaré com es pot fer l’autèntic patxaran casolà.

Aquests són els ingredients necessaris:

600 gr. d’aranyons.
¾ de litre d’anís dolç.
¼ de litre d’anís sec.
5 o 6 grans de cafè.
1/3 de branca de canyella.
Un tros de pell de llimona.

Os n’heu adonat? Espero que sí, doncs els ingredients que us acabo de llistar són per fer 1 litre de patxaran. Si en voleu 2, haureu de multiplicar tots els ingredients, en voleu 3, doncs a triplicar, i així, fins que us sigui necessari.

Bé, suposo que fins aquí, tot està més que clar, encara que suposo que us estareu preguntant: Com carai es fa el patxaran casolà?... doncs molt fàcil, mireu:

El primer que heu de fer es agenciar-vos una ampolla o bé una garrafa. Quan la tingueu, anireu ficant tots i cadascun dels ingredients que us he llistat abans. Una vegada fet això, es pot dir que ja heu finalitzat el procés de preparació del patxaran, ja que, només us faltarà tancar el recipient (ampolla, garrafa, etc.) i posar-la en un lloc fosc i allunyat de la llum directa del sol.

Ah! Quasi me n’oblido del més important: heu de deixar reposar el recipient amb l’anís i els aranyons uns quatre o cinc mesos abans de filtrar-lo i poder gaudir del vostre patxaran casolà.

Finalment, un cop filtrat, té un aspecte com el següent:

Per cert, compte amb el patxaran, ja que, normalment la darrera copa que es pren, és la més perillosa ;) me, me, me !!!

Canelons de verdures amb un toc de cansalada

2010-09-18T01:33:00.000-07:00

Buah! Quan temps! feia quasi quatre mesos que no us explicava una recepta. Què malament! (si en tingués encara que fos una mica, em cauria la cara de vergonya però, nois... soc un gat... meh, meh, meh!).

Por sort, el passat cap de setmana, els meus amos es van posar a fer una recepta una mica original, i és clar, jo que soc un xafarder, allà estava per espiar-los (si, llastimosament només per espiar, ja sabeu la seva frase favorita per mi: “això no es menjar per a gatets...”).

Bé, la qüestió és que el diumenge passat, un darrera l’altre van anar preparant els ingredients necessaris per elaborar el plat que avui us explico. Aquests ingredients van ser:

8 plaques de caneló
100 gr. de carbassa
½ carbassó
½ ceba
½ pebrot verd
50 gr. de cansalada
1 cullerada de farina
Sal
Oli

Ah! I recordeu: ells son dos, i lògicament els ingredients que us acabo d’anomenar, són per a 2... després, no em vingueu amb responsabilitats, eh?

Bé, per començar van tallar tots els ingredients. Mentrestant, van posar al foc una paella amb una mica d’oli. Quan l’oli va estar calent, van posar-hi a coure la ceba i el pebrot verd. Uns cinc minuts després, van afegir-hi la carbassa, el carbassó i la cansalada, tot junt ho van deixar coure uns cinc minuts més. Pel que vaig poder veure, és important anar remenant de tant en tant, per evitar que es cremi i s’enganxi tot.

Mentrestant, van posar a bullir una olla amb aigua salada. Quan va arrencar a bullir li van afegir les plaques de caneló i les van deixar bullir. Ja sento no poder ser molt precís amb el temps de cocció, però cada marca te els seus temps, i no tinc ni idea de quina fareu servir, així que un consell: llegiu les instruccions del fabricant.

Mentre les plaques bullien, van preparar una beixamel no massa espessa. Com? Doncs, molt fàcil, com sempre, meh, meh, meh!!

Ains, que simpàtic que soc... bé, bromes a part, van preparar la beixamel així: van posar a escalfar una olla petita amb una mica d’oli. Quan va estar calent, va afegir-hi una mica de ceba tallada ben petita i van deixar que cristal•litzés, llavors van afegir-hi una cullerada de farina i van remenar-ho tot fins aconseguir una pasta homogènia. Sense perdre temps, quan van afegir-hi un vas de llet i van continuar removent una estona (aquest punt és molt important, doncs cal evitar la formació de grumolls) fins aconseguir la consistència desitjada.

Quan les plaques van estar preparades, les van refredar. Mentre, van afegir-hi una mica de beixamel a les verdures, i van remenar-les una mica.

Finalment, va arribar el moment que crec, és més divertit: omplir les plaques amb les verdures... ains! Com m’agrada tocar el menjar!

Bé, per últim, només els va faltar el toc definitiu, així que, sense pensar-ho massa, van posar els canelons al forn, i a gratinar que hi falta gent...

Els van quedar amb bona pinta, no?

Doncs jo us hi afegeixo un petit detall, eren molt més bons que macos.

Restaurant Baisakhi - Palma de Mallorca

2010-09-02T10:19:00.000-07:00

No us enganyaré pas si us dic que, el que tenen els meus amos és morro, i el dels altres, només comèdia... Grrr!! Aquest estiu aquells dos se’n van anar de vacances a Mallorca, i a mi, com no, em van deixar al poble. Molt ben cuidat, però al poble. Ni platges paradisíaques, ni guiris, ni res... encara que, ara que hi penso, això últim tampoc és que m’importi molt... Guiris, puaj!!

El fet és que, entre platja i platja, excursió i excursió, es veu que, alguna cosa havien de menjar, i clar, els pobres no podien pas viure de franquícies, així que, van pensar que be es podrien permetre algun petit caprici per sopar i dit i fet, ho van fer. I jo, com que de xafarder en soc una estona, avui us explicaré el que els va semblar el restaurant escollit.

Tot i que els encanta Palma de Mallorca (de fet, els encanta tota l’illa), sembla que no coneixen molts restaurants que es puguin titllar d’”especials”, així que, a base de passejos amunt i avall pel passeig marítim de Palma, es van fixar en un restaurant certament curiós, amb pètals de rosa escampats per terra, molta gent al seu interior i, una intensa fragància a especies sortint per les seves finestres. El restaurant s’anomena “Baisakhi” i sí, per si algú ho dubta, és un hindú.

La primera sorpresa la van tenir a l’entrar ja que van ser rebuts i acompanyats a la taula pel propi Sr. Gupta (propietari i cap de cuina del restaurant). La taula perfectament il•luminada per un petit quinqué els esperava recoberta d’un mantell de pètals de rosa. Pocs minuts després, una de les cambreres se’ls va acostar i els va omplir les copes amb aigua i un fi vi negre, la qual cosa es va anar repetint al llarg de la vetllada, cada vegada que alguna de les copes es buidava.

La segons sorpresa va arribar al cap d’uns minuts (segons van dir, no van ser més de 2 o 3), quan se’ls va acostar el Sr. Gupta amb el primer plat i cinc caçons amb salsa... jejeje!!, quina pena que els va trencar l’encantament que tenien mentre observaven la decoració del local, jejeje!! L’home els va explicar de que es composava el plat i els va remarcar que anessin en compte amb dos dels caçons que els acabava de portar, doncs segons paraules pròpies, estaven prohibits. Dels altres tres caçons restants, en podien menjar sense preocupació.

Pel que he escoltat, ells van actuar com nens, ja que els va faltar escoltar la paraula “prohibides” per llançar-se a provar-les... jejeje... dies després, quan recordaven l’escena, em sembla que encara els cremava la llengua... jejeje
Si no recordo malament, el primer plat es composava d’un parell de mandonguilles de carn a l’estil kebab, un parell més de pollastre amb verdures, i dues més de les que, quant ho explicaven, ja no en recordaven la composició, encara que sí recordaven que els van encantar.

El segon plat els hi va portar a la taula el fill de propietari, va ser una pota de pollastre a la planxa amanida amb curri i coberta amb un mantell de rames de menta fresca. Fins aquell vespre no havien provat mai la menta fresca, però es veu que els va encantar i a sobre, els va refrescar una mica la boca traient-los el cremor de les salses “prohibides” (Passerells!!).

Després, els van portar l’autèntica “delicatesen” del menú, un conjunt de cinc petits cobres amb 5 curris especials acompanyats per un bon plat d’arròs basmati aromàtic i una selecció de masses de pa hindú per acompanyar. Els curris van ser:

• Pollastre el curri. Sí, pel nom sembla el que es pot trobar fins i tot precuinat, però es veu que el sabor era totalment diferent al que es pot trobar en altres llocs.
• Curri de porc senglar. Menys especial del que se li pot pressuposar pel nom. Tot i això, ells van deixar ben net el cofret.
• Curri de vedella. Suau i gustosa. Vaja, segons van dir, estava per sucar-hi pa.
• Plàtan al curri. Els va enamorar. Brutal combinació de dolçor amb espècies. Vaja, que es veu que quasi es van barallar per menjar-se el darrer bocí (No van deixar ni el de la vergonya!).
• Curri de cigrons. Sorprenent. Encara que estèticament no es cridava l’atenció, van acabar amb ell sense miraments.

I per acabar, com no, no podien faltar els postres, un fresc pastís de mango i un parell de llaminadures de coco, ah! I autèntic te hindú... no creieu que és un magnífic colofó per un sopar?

Com a curiositat, us explicaré que, a l’iniciar el sopar els van portar a la taula unes tovalloletes humides i ben calentes que els va permetre millorar la seva higiene (glups!). Com a contrapartida, a l’acabar el sopar, el fill de propietari els va mullar les mans... amb perfum de roses! I el que es millor segons ells: feia una olor meravellosa. (Puaj! Com odio que els meus amos em posin colònia!).

Tot per 32,90 Euros (IVA inclòs), ben mirat, quasi una ganga. No creieu?

Suposo que com a em va passar a mi al seu moment, us estranyarà un detall que us he explicat: els meus amos no van demanar cap plat! I és que, pel que van dir, el Baisakhi té la particularitat de no disposar de carta, és a dir, només disposen de menú degustació, el qual regularment van canviat, així que, si decidiu anar-hi, no espereu trobar-vos amb el menú que us he explicat, doncs segurament el senyor Gupta haurà preparat alguna cosa diferent.

Als meus amos els va agradar, tant per la decoració del local, com per l’exquisit tracte del servei, com evidentment per l’originalitat, presentació i sabor dels plats que els van servir. La nota global que van posar-li va ser d’un 8, és a dir, recomanable, sobretot per aquells que els agradi experimentar noves sensacions culinàries. Segurament ells repetiran.

Per si us interessa, us deixo les dades del restaurant, són:

Restaurant Baisakhi
Avinguda Gabriel Roca (Passeig Marítim), 8
07014 Palma de Mallorca

Telèfon: 971 736806

Restaurant ROOT - Madrid

2010-08-05T04:46:00.000-07:00

Bé, bé, bé... que sapigueu que continuo de morros amb els meu amos... No es suposa que els gatets com jo som els reis de la casa i vosaltres, els humans, heu de fer el que nosaltres vulguem, i sobretot, quan vulguem? Ja!! Començo a afartar-me’n... amb aquells petards... NO FUNCIONAAAA!!!

Com recordareu, aquells dos van marxar a Madrid per celebrar un dels seus aniversaris tot i aprofitant a fer turisme per la capital. Doncs bé, allà van visitar un conjunt de restaurants, sobre els quals, darrerament us estic explicant les seves impressions (m’encanta xafardejar sigil•losament, jejeje). Fa uns dies us vaig explicar el que els havia semblat el “Restaurante Basarri”, bé, doncs avui li toca el torn a un restaurant pertanyent a la coneguda cadena de restaurants “Grupo Vips” (grup del qual, tot s’ha de dir, els meus amos en son clients habituals... ejem...). En aquest cas, van optar per anar a un dels restaurants “exclusius” del grup, el “Restaurante ROOT”.

Tant bon punt van arribar al restaurant, el primer que van dir fou: “que maco!!” I és que, la decoració del local és exquisida, tant pel tipus de material com per la il•luminació emprada. Tot encaixa perfectament, el que, segons ells (no hi estic massa d’acord, però ja sabeu que els gats tenim un gust una mica diferent al vostre) ajuda a que t’hi sentis còmode.

El restaurant es troba situat en un subterrani, accedint al mateix a través d’unes escales que embolcallen una original llum penjant que simula unes modernes arrels, aconseguint així un agradable efecte, ja que, justament això, les arrels entrant al centre de la terra és el que dona nom al restaurant. Això, juntament amb el tracte rebut de part del servei, fou el més destacable de la seva experiència al “Restaurante Root”.

No obstant, la conversació que van mantenir els meus amos, va donar per molt ja que, pel vist, el que es prometia com a un bon menjar, va acabar amb una petita decepció. Per què? Bé, ara us faré cinc cèntims dels motius més remarcables...

La qüestió és que, quan van començar a follejar la carta, es van endur una grata sorpresa, ja que, els noms dels plats eren tan suggerents que va fer que els sorgissin dubtes sobre quins plats escollir, ja que, desgraciadament, al ser cap de setmana, al restaurant no disposaven de menú.

Els plats escollits finalment van ser:

Entrants:

• Terrina de foie amb poma caramel•litzada.
• Patata al forn farcida de salmó fumat.

Plats Principals:

• Lasanya de bolets
• Tagliatella de marisc

Postres:

• Emulsió de xocolata blanca con galeta Oreo(c)
• Tiramisú de maduixes.

De tots aquests, ells van criticar especialment els entrants (inclòs el que portava salmó…. Miauuu!), doncs ni el foie, ni les pomes que l’acompanyaven eren realment tan destacables com els que van menjar dies abans en el “Restaurant Basarri” i a “La cocina de Plágaro”, mentre que la patata va resultar ser un plat molt poc elaborat i sospitosament semblant al que s’ofereix als restaurants Ginos del mateix grup. Ells deien que això no hauria d’esser així, ja que el preu del mateix plat al “Root” es molt més alt que a “Ginos”.

Els plats principals van ser bastant millors encara que, eren carents de personalitat doncs en ambdós casos es va repetir la situació viscuda amb el segon dels entrants, essent tant la seva aparença com el sabor sospitosament iguals als altres restaurants del grup.

Per últim, en quan als postres, aquests si que van ser diferents i originals, ja que, tant per sabor com per presentació eren realment bons. Això si, en el cas de l’emulsió de xocolata, es van trobar en front d’un plat excessivament simple per la qual cosa, els meus amos varen considerar que els havien cobrat un preu excessivament alt (i es que tant sols eren, galetes Oreo© esmollades amb xocolata blanca fosa).

En quan a les seves impressions finals doncs..., van destacar l’ambient interior i la qualitat del servei, no obstant, tenen molt clar que, de no donar-se un canvi de la seva filosofia, no hi tornaran pas. I és que, si vaig escoltar bé, al “Root” li falla lo principal: el seu menjar ja que, li falta identitat i originalitat (la majoria de plats els podeu trobar en un Vips o un Ginos a un preu molt més raonable).

Amb tot, la nota es queda amb un 5,5 ja que la decoració, l’ambientació i el servei el salven d’un suspès més que segur.

No obstant, per si us animeu a anar-hi, aquí us deixo l’adreça del restaurant. En aquesta ocasió, no us posaré el telèfon doncs, com passa amb la majoria de restaurants del Grupo Vips, no admeten reserves.

Restaurante ROOT
C/ Virgen de los peligros, 1
28013 Madrid (Madrid)

Restaurant Basarri - Madrid

2010-07-25T04:27:00.000-07:00

Que van anar a sopar a Madrid? Buahh! Sovint penso que estan com a dues cabretes. Grrr!!! A més, per si no ho heu notat, els tinc molta enveja, grrr. Ells a Madrid i jo, amb lo preciós que soc? Doncs aquí, es clar. I llavors em demanaran que els faci moxaines, ja.. ja s’ho trobaran!!

Com a mínim, espero es recordin de l’experiència que van viure a “La cocina de Plágaro”. Bé, la cosa és que el dia següent de viure-la, se’n van anar directes cap a Madrid. L’excusa? Doncs, continuar celebrant l’aniversari d’un dels meus “esclaus”, i clar, una vegada allà, van intentar fer un altre sopar romàntic. Sí, ho heu llegit bé, ho van intentar, encara que finalment...

Més o menys un mes abans d’anar-hi, el meu altre esclau (bé, o estima amo, com vulgueu) va passar-se uns dies cercant alternatives a través d’internet, doncs com és evident, cap dels dos coneixia cap restaurant a Madrid (que no fos una franquícia, es clar). Després de llegir unes quantes opinions, va escollir el “Restaurante Basarri” ja que era molt cèntric i a més, en varies pàgines, el recomanaven fermament com a restaurant romàntic.

Després de passejar-se per mig Madrid, una estona abans de l’hora convinguda per sopar, van dirigir-se cap a la plaça de la Puerta del Sol, i des d’allà, van buscar la no menys famosa plaça Major. Buah!! Segons els vaig escoltar, aquella zona deu ser especialment maca, però bé, això ja és una altra història, i jo, estic aquí per parlar-vos de restaurants i de menjar, no de carrers i paisatges, no?

El “Restaurante Basarri”, està situat en una de les sortides de la plaça Mayor (C/ Toledo, 10), concretament, el podeu trobar sota els porxos de la plaça.

Segons la seva opinió, el restaurant tenia un aspecte fantàstic des de fora, i bé, no os vull pas enganyar, per dins també, vell (o històric) però amb molt encant. El restaurant no és molt gran, però disposa de dos menjadors diferents. Segons van dir, el dia que hi van estar ells, en arribar, eren els únics clients del restaurant, cosa que, quasi els va fer una mica de por (una altra vegada, que se m’emportin a mi, que amb les meves urpes no han de patir per res!, i a més, la meva boca està ansiosa de tastar bons aliments... ains!).

Bé, per començar, els cambrers els van portar la carta, i buah!!, es van emportar un ensurt de campionat al veure els preus dels plats, i a més, a la carta no hi constava el menú de la casa! Això és tenir més cara que esquena! Potser per això, van perdre una mica la vergonya i sense dubtar-ho massa, van demanar el menú de la casa (que a més de a la porta del propi restaurant, l’anuncien encara avui a la seva plana web).

Els plats que els van portar van ser:

· Entrants de la casa.
· Cecina de León amb ametlles.
· Una croqueta de pernil ibèric. (Només va ser una croqueta, però molt gran… segons la seva opinió, potser una mica massa gran).
· Foie embolicat amb poma caramel·litzada i amanida amb una reducció de vinagre.

Acte seguir, van haver d’escollir un plat entre:

· Lluç gratinat sobre un fons de crema de patates.
· Presa ibèrica amb raviolis casolans i una salsa de ceba caramel·litzada
· Bacallà amb safrà i pebrots rostits.
· Ploma ibèrica amb salsa de ceba caramel·litzada.

I per acabar:

· Postres de la casa per a compartir.
· Cafè.

Encara que, a la pàgina web del “Restaurante Basarri” figura mitjançant una clara anotació que el “Menú de la casa por 35€ (IVA incluido)”, els meus amos van acabar pagant pel mateix menú 42€ més IVA. Molt malament, no us sembla?

Abans d’acabar aquesta crítica, us vull explicar el que, segons els meus amos, és el millor i pitjor del restaurant, per tal que vosaltres mateixos ho pugueu valorar.

El millor:

· Sense cap gènere de dubtes, el millor del restaurant, és la qualitat del menjar que ofereixen. Tots els plats estan ben preparats i amb una presentació d’allò més aconseguida, tot per a remarcar un exquisit sabor amb la seva justa quantitat.
· L’ambient que es respira al local, ja que, sembla que et trobis al menjador d’una antiga masia. Això els va semblar molt bonic, encara que potser ells li haguessin posat una mica més d’il·luminació (que llepafils son els meus amos, no?).

El pitjor:

· El servei. Els meus amos no van dubtar en cap moment de la seva professionalitat, encara que, segons la seva opinió es van donar un parell de situacions que certament els van incomodar; la primera fou que, els desapareixien les begudes de la taula, ja que quan consideraven que havien de treure-les, ho feien, en ocasions sense demanar-ho. A més, encara s’estan preguntant perquè el maitre del restaurant els preguntava que tal anava tot, si en cap de les ocasions es va quedar per escoltar la resposta, potser poc interès?
· El preu. Encara que la qualitat i la quantitat va ser bona, segons els meus amos van pagar massa pel que van menjar, més que res perquè, per aquell preu, potser mereixia quelcom més d’innovació en el menjar (no hi ha com haver estat a “La cocina de Plágaro” el dia abans).

Després de dir tot això, ells van acabar posant-li una nota de 6,75. Segons la seva opinió, encara que el preu fou alt, el “Restaurante Basarri” és molt recomanable, entre altres coses, perquè preparen menjar casolà (o tradicional) amb gracia, i això cal tenir-se en compte en una gran ciutat com Madrid, on en moltes ocasions es fa molt difícil trobar bons restaurants d’aquest estil i massa fàcil entrebancar-se amb franquícies.

Per si us interessa, ara us deixaré la seva direcció i el seu telèfon per reservar.

Restaurante Basarri
C. Toledo, 10
28005 Madrid – (Madrid)

Tel: 91 365 69 39

La Cocina de Plágaro - Vitoria-Gasteiz

2010-07-07T00:22:00.000-07:00

Aquesta vegada no em ficaré molt amb ells, ja que, encara que em van deixar sól a casa, tenien una bona excusa per sortir a sopar fora, i és que, un dels meus esclaus (bé, millor, un dels meus estimats amos, jejeje) celebrava el seu aniversari, i clar, aquesta situació bé que mereix un bon sopar romàntic, no? Doncs això, van sortir a sopar fora, i a mi, una vegada més em va tocar el paper de gat guardià, jejeje.

La veritat és que, portaven un pilot de temps amb la intenció de descobrir el restaurant “La cocina de Plágaro”, però estaven convençuts que era caríssim (ja veureu més endavant, lo equivocats que anaven), així que, van esperar a tenir una bona excusa.

Dit i fet, quan van donar per finalitzada la celebració familiar, van recollir una mica la casa, em van treure a mi del transportí (quina ràbia!... sis hores m’hi van tenir! I a sobre, amb gent a casa i sense poder-los bufar!...) i van anar directes al famós restaurant. Però, perquè és tant famós a Vitoria “La cocina de Plágaro”?

La resposta és ben senzilla: Tal i com vaig escoltar, Luís Ángel Plágaro, es un jove cuiner alabés (va néixer el 1979) que aconsegueix una espectacular fusió entre la cuina tradicional i un esmerat disseny de presentació. A part d’això, compta amb la particularitat que, tots els productes que utilitza en les seves creacions, a més de frescos, són de la zona (d’un radi inferior als 100 km de Vitoria), formant part així, de les iniciatives ‘Programa Kilòmetre 0’ i ‘Slow Food’.

Com us podeu imaginar, és necessari reservar amb certa antelació, encara que, no amb tanta com van fer els meus amos, doncs tenien la reserva feta des de desembre (criatures!). Bé, la qüestió és que, divendres passat, pels volts de les 10, ja estaven preparats per gaudir d’un bon sopar.

Ja al restaurant, els va rebre la Leticia Plágaro (sí, correcte, és la germana del cuiner), i amb un càlid somriure, els va acompanyar fins a la taula. No els va costar massa trobar-la, doncs el restaurant compta amb només 9 taules, i una capacitat propera a les 30 persones.

Ells, com ja ve sent habitual en aquests llocs, van demanar el menú degustació i una ampolla d’un bon vi de criança, i la veritat, com que no n’entenen massa de vins, van deixar l’elecció del mateix en mans de Leticia, i bua!! Quina passada de vi que els va portar!!

No recordo exactament tots els plats, doncs segons vaig escoltar, els en van portar vuit, però bé, no crec que m’equivoqui molt si us dic que, els van portar:

- Com entrants, tres autèntiques ‘delicatesen’:
. Una croqueta de marisc
. Una bola de cecina banyada en ametlles
. Formatge “Brie” fregit

- Una amanida variada amb reducció de vinagre i làmines de foie sobre carpaccio de vedella.

- Unes gambes ibèriques. Concretament dues gambes vestides amb una gavardina de pernil ibèric. Delicioses! (bé... como mínim això van dir... quina enveja!)

- Presa ibèrica.

- Pre-postres (una natilla casolana per llepar-se els dits).

- Postres. Una safata amb sis o set postres diferents, entre els quals, ells van destacar: una broqueta de maduixa con una crema de xocolata blanca, gema, etc.

I el més sorprenent de tot es que, tot el que us acaba d’explicar, més el vi i el cafè, els va sortir per 60€ cadascun (el menú degustació val 42€ més IVA).

Una vegada acabat el sopar, els meus amos deien que havien quedat més que bé (i mireu que són de menjar, jajaja), tant per la quantitat com sobretot per la qualitat, així que, us he de transmetre la seva recomanació: si aneu alguna vegada a “La cocina de Plágaro” (que val molt i molt la pena) demaneu el menú degustació que, quedareu satisfets.

Per acabar aquesta crítica, us dic que ells li van posar un 10, sense pal·liatius, tant pel que fa al lloc, que es encantador, com pel que fa al menjar, com pel tracte familiar i proper que van rebre. Definitivament, ells hi tornaran, i amés, el recomanen tant a familiars com a amics (sí, sí, a vosaltres, estimats lectors, també).

Com que és imprescindible reservar abans d’anar-hi, us deixo les seves dades:

“Restaurante La Cocina de Plágaro”
C. Florida, 37
01005 Vitoria – Gasteiz
Telèfon: 945 27 96 54

Mandonguilles de tonyina

2010-06-21T00:14:00.000-07:00

Quin menú que es van preparar el passat diumenge! Per llepar-se els bigotis! Bé, com a mínim per a mi (i això aquí, es molt important, més que res perquè és el meu blog, jejeje). Bé, a treballar una mica... el diumenge passat van preparar: un púding de macarrons (algun dia us explicaré com el van fer), mandonguilles de tonyina i per acabar, un pastís de formatge.

Avui, si voleu, us explicaré com van fer les mandonguilles de tonyina.

Com qui no vol la cosa, van utilitzar els següents ingredients:

200 gr. de tonyina (o un parell de rodanxes, o filets... com us ho preparin a la peixateria)
Pa rallat
Un dent d'all
Sal
Una cullerada de farina
Oli
Sopa de peix (200 cl. o un vas)
Mitja ceba

Per començar, van picar la tonyina (ben finet amb la picadora). Mentrestant, en un bol van batre els ous. Una vegada batuts, van afegir la tonyina picada i el dent d’all també picat. Una vegada fet, van afegir-hi el pa ratllat (compte amb aquest pas! Doncs s’ha d’afegir en poques quantitats per no espatllar-ho tot i deixar una massa eixarreïda) i van continuar barrejant-ho bé fins a aconseguir una massa ben cremosa.

Seguidament, va arribar la part més divertida de la recepta: fer les boletes de tonyina. Per fer-les amb una mida més o menys homogènia, van utilitzar una cullereta de cafè, amb la qual van anar agafant la massa de tonyina, i llavors amb les mans van anar donant-los forma, primer una, després l’altra... quines ganes tenia jo d’agafar-ne alguna, però es clar, ells les van tenir en tot moment ben protegides, grr...

Finalment, van enfarinar les mandonguilles i les van posar a fregir en una paella amb abundant oli calent per fregir-les ben bé (compte, no cal cremar-les!). Per deixar-les al seu punt, només van necessitar uns 3 minuts.

Per últim, van preparar una salsa per acompanyar aquella delícia de mandonguilles. Va ser una salsa ben senzilla de veritat. Era quelcom així com a una beixamel, però en comptes d’utilitzar llet, van emprar una sopeta de peix.

Animeu-vos! Aquest plat es molt senzill i saborós.

Al veure la foto, no us n’entren ganes?

Lasanya de porros i patates

2010-05-17T05:52:00.000-07:00

Verdures? Hmmm... no vull pas enganyar-vos però, no soc pas vegetarià, i les verdures m’agraden bastant menys que altres plats (ronyeu!... salmó...), però bé, a vegades (i cada vegada més), crec que menjar verdures és molt bo. A més, en aquesta ocasió, i essent-vos molt sincer, els va quedar un plat per llepar-se els bigotis.

Van utilitzar els següents ingredients:

1 menat de porros (amb 3 o 4 porros)
3 o 4 patates no massa petites
1 tros de formatge
Sal
Oli

Per començar, van treure la part verda dels porros. Seguidament, es van dedicar a rentar-los a consciència, per treure’ls tota la terra. Després de fer-ho, van tallar-los a rodanxes ben petites, les van salar i empebrar, i directes a la paella. Van tenir-los allà, uns 10 minuts a foc mitjà, fins que van quedar cuites però tendres.

Mentre es feien els porros, van anar pelant i tallant les patates a rodanxes no massa gruixudes.

Una vegada van tenir tots els ingredients preparats (les patates laminades, i els porros cuits), van agafar una safata pel forn i van posar-se a muntar el plat com si es tractés d’una lasanya. És a dir, van posar una capa de patates, una de porros i finalment van cobrir-ho tot, amb una nova capa de patates.

Per acabar, van posar-li una teulada amb un filet gruixut de formatge i, van posar la plata al forn on va estar-s’hi uns 40 minuts a 180 graus.

Encara que és verdura.... reconec que no té mala pinta, veritat? A més, a ells els hi agrada, i això ja és com una garantia, no?. A mi, tot i que m’agradaria provar-lo, si els ho demano, ja sé la resposta que tindré: “això no és menjar per a gatets,... bla bla bla”.

Pastís de formatge

2010-04-19T03:41:00.001-07:00

Redéu! Finalment hauré de canviar d’opinió i assumir que són bons amb els postres, més que res perquè darrerament els seus postres han millorat, de bigotis! Si el mes passat es van atrevir amb èxit amb les torrades de Santa Teresa, el dissabte passat li va tocar el torn al pastís de formatge. I de veritat, me n’alegro... hmmm... quina oloreta!

D’entrada us he d’assumir que, la recepta que us explicaré avui té un munt de variants (quasi tantes com gustos), encara que sota la meva modesta opinió, la que van fer ells, és la més fàcil. Això sí, això no vol pas dir que sigui la pitjor, abans al contrari, a més, a ells els va agradar moltísim (la pena és que jo no vaig poder tastar-lo. Ja sabeu la seva opinió: “aquest menjar no és pas per gatets...”).

Per fer el pastís, van utilitzar:

225 gr. de formatge d’untar
2 iogurts naturals
1 iogurt de llimona
3 ous
7 cullerades de sucre
3 cullerades de farina

Per començar, van preparar el que sens dubte, és el més complex de la recepta: muntar a punt de neu la clara dels tres ous. Per aconseguir-ho, com és obvi, van separar la gema de les clares passant les primeres a un bol, i en un recipient fons les segones. Una vegada separades, van agafar el recipient amb les clares i les van portar a punt de neu utilitzant una batedora elèctrica.

Una vegada muntades les clares, al bol de les gemes van posar-hi: el formatge d’untar, tots els iogurts, la farina i el sucre, i tot junt, van començar a barrejar-ho, primer amb una forquilla i finalment amb la batedora.

Quan va estar tot ben barrejat, van afegir-hi les clares muntades a punt de neu i de nou, van tornar a barrejar-ho tot amb la batedora fins que van aconseguir una crema ben uniforme (important: sense grumolls).

Per últim i ja amb el forn preescalfat, van posar la crema aconseguida en un motlle de silicona ben maco, i el van posar ben centrat al forn. Van tenir-lo fornejant uns 35 minuts a una temperatura de 180 graus.

A que té una pinta d’escàndol decorat amb unes maduixetes?

Restaurant El Matxete - Vitoria-Gasteiz

2010-03-31T07:06:00.000-07:00

Cada dia que passa ho tinc més clar, només els falta una trista excusa per sortir a sopar fora, i pel que vaig veure, el cap de setmana passat van aconseguir-ne una de bona, més que res perquè, es clar, a mi em va tocar quedar-me a casa, sol, fet un farcell davant de la tele.

En aquesta ocasió van cercar un lloc especial, un lloc que per ells encara fos desconegut. Així, entre nosaltres, ja us avanço que no els va costar massa, doncs tampoc coneixen molts restaurants, jejeje. Al final l’escollit va ser l’"Asador Matxete Erretegia".

Arribar al restaurant els va ser d’allò més fàcil. Es van dirigir cap cal casc històric però no van arribar a entrar-hi. Es van quedar directament a la vitoriana Plaza del Machete (al número 4 para més dades).

Quan van tornar a casa, van dir que l’"Asador Matxete" els va semblar especialment maco; està situat en un antic casal completament reformat, és a dir, el restaurant manté el seu estil de casa vella, però combinat amb materials nobles nous (llums, fusteria de qualitat, aire condicionat, extractors de fums, etc) per tal d’aconseguir la màxima comoditat (per dir-vos la veritat, he d’assumir que tinc moltes ganes d’anar a provar el Matxete, encara que ho tinc mooooolt difícil).

A l’hora de sopar, el restaurant disposa de diversos menús, encara que, sembla que només són per a grups (segons els van dir, havien de ser com a mínim 4), i es clar, ells només van anar-hi dos (Oh! Quina pena! :oP I a mi em van deixar a casa... jejeje... bé, la veritat es que per aconseguir un menú, haguessin hagut d’emportar-se també al gos...).

Finalment van demanar de la carta. De totes formes crec que van escollir la millor opció. Que no? Doncs jutgeu vosaltres mateixos:

Entrants:
Taula d’embotits ibèrics (pernil, xoriço, llom, etc.)
Remenat de bolets

Plats Principals:
Milfulles de rellom amb foie fresc.
Foie fresc amb salsa d’Oporto.

Postres:
Goxua
Mouse d’arròs amb llet

I per acabar-ho d’amanir tot, van regar el sopar amb un vi de criança realment espectacular: “Marqués de Vitoria” (del 2006, crec). Tenen un morro que se’l trepitgen!

Sincerament, crec que el restaurant els va agradar molt, encara que segons ells no és el millor de Vitoria (de moment, per ells, aquest títol l’ostenta "el Portalón") però bé, es veu que és una magnífica opció per anar-hi a sopar (ja sigui per un sopar romàntic, de grup, o bé senzillament, per celebrar-hi alguna cosa).

Mentre parlaven, vaig notar que se’ls feia realment difícil ressaltar alguna característica del restaurant davant les altres: el menjar era realment bo, el servei correcte, atent, professional, conformant tot una excel•lent relació qualitat - preu, ja que, tot i que no és barat, tampoc és tant car com altres restaurants, potser més famosos. Bé, com a mínim això deien els meus amos al tornar a casa.

Segons ells, no anar a l’"Asador Matxete"
és com un petit gran pecat. Per això, jo us recomano que el cometeu, per tant, si en teniu l’oportunitat aneu-hi. De veritat, val molt la pena.

Per si finalment us animeu, us deixo aquí les seves dades:

"Asador Matxete Erretegia"
Plaza del Machete, 4
01001 Vitoria-Gasteiz

Teléfono: 945 131821 – 945 149385

Torrades de Santa Teresa

2010-03-05T00:17:00.000-08:00

Fa un temps hagués apostat els meus bigotis a que un postre no els sortiria mai bé, per sort no ho vaig fer, doncs darrerament estan afinant molt i la veritat, començo a notar que m’és difícil controlar els meus impulsos quan preparen algun dolç.

Fa uns dies, i per apuntar-se una mica a la tradició que hi ha per aquí, es van atrevir per primera vegada amb les torrades de Santa Teresa (o “torrijas”), i la veritat, crec que les van bordar.

Van utilitzar els següents ingredients:

1 barra de pa del dia anterior (ells van emprar un pa de motllo especial)
1 litre de llet
1 barra de canyella
1 llimona (o taronja)
3 ous
Oli
Sucre
Canyella en pols

En un caçó (u olla petita), van posar a escalfar la llet amb la barra de canyella i la pell de la llimona (o taronja, que es el que van utilitzar ells), i unes 5 o 6 cullerades soperes de sucre. Ho van deixar tot al foc uns 10 minuts. Després, van separar la rapa de canyella i les pells.

Seguidament, van posar un paella al foc amb una bona quantitat d’oli mentre, en un bol, es van posar a batre els ous.

Quan l’oli va estar ben calent, van anar agafant les llesques de pa, i les van anar posant al caçó, deixant que el pa absorbís la màxima quantitat possible de llet. Una vegada fet, amb molt de compte van anar passant les llesques per ou y les van anar arrebossant. Cada llesca la van deixar fregint fins que va quedar ben daurada. Al treure-les, les van empolvorar amb canyella en pols.

Van repetir aquest procés fins que es van quedar sense llet, o sense pa, no ho recordo bé, doncs estava ben encantat ensumant aquells pans de llet... hmmm que bons!!

Encara que la seva presentació us pugui semblar poc espectacular, estaven de vici. La cosa va quedar així:

Ja veieu, senzillíssimes, crec que la propera vegada, fins i tot les faré jo. Us hi atreviu?

Truita de patates

2010-02-22T01:55:00.000-08:00

Us he de reconèixer que al començament em sorprenia escoltar a aquests dir: “anem a prendre un pintxo de truita?” o “que bons són els pintxos de truita!”, però una vegada vist com es fan les truites, lo fàcil que és i l’olor que desprenen, només em queda dir: ronyeu, quines ganes de tastar-les!

Crec que se’n poden fer d’un pilot de tipus (farcides, sense farciment, de pisos, etc..). De totes formes avui us explicaré la més comú, la de patata amb un toc de ceba.

Els seus ingredients són:

4 ous
3 patetes mitjanes
½ ceba (o al gust)
1 cullerada de llet
Sal
Oli

Per començar, i com és el que més triga en preparar-se, ells van pelar les patates i les van tallar a tires no massa llargues. Van posar a escalfar al foc, una paella amb una bona quantitat d’oli. Una vegada l’oli va estar calent, van afegir-hi les patates amb una mica sal, van abaixar el foc, i les van deixar coure a foc lent una bona estona.

Mentre les patates es feien, van tallar la ceba a tires fines, i passats uns minuts, les van afegir a la paella amb les patates.

En un bol a part, van batre els ous, els van posar una punta de sal, i... ostres, no se si puc dir-ho... va que sou de confiança: una cullerada de llet.

Quan les patates van estar al punt; fetes però tendres (no han de quedar cruixents) i la ceba caramel•litzada van treure-ho tot de la paella van afegir-ho al bol per poder-ho remenar tot bé.

Finalment, van posar una cullerada d’oli a la paella, i quan va estar ben calenta, van afegir-hi tots els ingredients barrejats i els van deixar coure uns minuts. Passat aquest temps, i ajudats amb un plat gran, van girar la truita i la van deixar coure uns minuts més.

Una vegada finalitzada l’obra, els va quedar així:

Senzilla, gustosa i... per rellepar-se els bigotis, no creieu?

Restaurant El Portalón - Vitoria-Gasteiz

2010-02-09T09:19:00.000-08:00

Qualsevol excusa els serveix per sortir a sopar i deixar-me a mi a casa, arraulit al sofà tot mirant-me la tele... apagada. Bé, en el fons no critico, si pogués també canviaria de tant en tant, aquell pinso de marca per un bon plat de peix preparat per algun crack de la cuina, però.... ains!

Feia molt de temps que els escoltava buscar una bona excusa per fer una reserva a "El Portalón", encara que sempre acabaven trobant-ne alguna per aplaçar la reserva, fins que fa uns dies, es van decidir. L’excusa final va ser la celebració del seu tercer aniversari... ains, colomins!

Pel que he pogut saber, "El Portalón" és un dels restaurants més emblemàtics de Vitoria-Gasteiz. Està situat al davant de la Catedral de Santa Maria, ocupant la vella casona de “La casa de postes”, la qual fou inaugurada com a tal durant el segle XV. Però bé, deixaré la historia per algú que en sàpiga una mica més, i jo em dedicaré a lo meu que no es altra cosa que criticar el restaurant, encara que, per la seva cara al tornar, crec que no podré fer-ho gaire.

El restaurant disposa de diversos menús de degustació amb preus compresos entre els 35 i els 60 euros, i fins i tot una vegada al mes posen a disposició dels seus clients la possibilitat d’assistir a un sopar teatralitzat. Aquells dos no van se tant originals, i al final van escollir el “Menú cuina” i vaja, tinc la impressió que es van posar les botes, o sinó... continueu llegint:

Entrants:

Pernil ibèric (l’estic ensumant... quina flaira!)
Foie mi-cuit amb melmelada de fruites (només de pensar-ho... ains!)
Tacs de salmó marinat amb crema de tàperes (Salmó? Jo en vull!!)

Primers:

Marisc (3 gambes i una cigala a la brasa... ronyeu!)
Mongeta pinta alabesa (con els seus sagraments....¡mmmm... quina delícia!)

Segons:

Rap al forn (Volia anar-hi! Per què em fan això?)
Rellom a la brasa

Postres i cafè

Les úniques pegues del menú? Doncs que a l’arribar al rellom quasi van tenir que demanar un suplement d’estómac, ja que estaven tips de tantes delicadeses. Ah! I que, el vi va ser com l’I.V.A.... a part del menú. De totes formes ells ho van solucionar amb un Rioja Alavesa de reserva... genial!

Segons van dir: menjar al "El Portalón" va ser com menjar en una altra època, una cosa especial, tant pel que fa a la qualitat dels seus plats, com pel fet de fer-ho en un lloc tan carregat d’història i a la vegada tan ben cuidat i conservat. Entre les seves centenàries pedres, un s’allunya dels sorolls de la ciutat, esperant a vegades, escoltar les rodes d’un carruatge creuant el vell portal que dona nom al restaurant.

Pel que van dir, es podrien valorar moltes coses: la ambientació, el menjar, el servei, els preus, però vaja, que a falta de poder criticar negativament res, es van limitar a exclamar quasi simultàniament: “És el millor restaurant on hem estat!”.

Encara que el restaurant és gran (té dos menjadors grans i tres de més petits i exclusius), convé reservar amb antelació, així que, us deixo les seves senyes:

“Restaurante El Portalón”
C/ Correría 147 – 149
01001 Vitoria-Gasteiz

Telèfon: 945142755

Farcellets de salmó i formatge

2009-12-27T14:32:00.000-08:00

Ronyeu!! Mai hagués pensat que veuria als meus amos preparar un plat tan senzill i deliciós, i, a sobre, que portés el que a mi més m’agrada: salmó (hmmm...!)

Mireu quins ingredients més deliciosos:

200 gr. de salmó fumat
1 safateta de formatge per untar
1 paquet d’oblees
Orenga

Potser complicat un plat amb aquests ingredients? Doncs no, però bo ho es una estona. Mireu què senzill és de preparar.

Agafeu l’oblea y estireu-la bé. Col•loqueu una llesca de salmó fumat de forma que cobreixi l’oblea i seguidament amb una espàtula, unteu el salmó amb el formatge, i seguidament espolvorejar amb orenga. Una vegada fet, enrotlleu l’oblea.

Com és lògic, repetiu aquest procés mentre disposeu d’oblees o de salmó per omplir-les. Si sobre una mica de salmó i teniu a prop un gat maco com jo... doncs ...

Bé, finalment, poseu els rotllets en una font pel forn que prèviament haureu pre-escalfat a 185º. Col•locareu la font al forn a mitja alçada. No necessiten més de 10 minuts encara que els podeu deixar fins que estiguin ben dauradets.

No us sembla que tenen molt bona pinta?

Jo els utilitzaria com entrants de cara als dinars o sopars importants, tindreu el triomf assegurat.

Restaurant Albéniz - Vitoria-Gasteiz

2009-12-27T11:44:00.000-08:00

Grrr... Quina ràbia, quan fan això, els mataria, i no perquè vagin a menjar fora, sinó perquè quan ho fan, em deixen aquí, oblidat, escalfant el sofà i veient la tele... apagada.

En fi, la qüestió es que el cap de setmana passat, van sortir a menjar al “Restaurant Albéniz”, encara que la veritat, crec que jo no hagués gaudit molt, ja que m’he assabentat que quasi no van provar el peix (grrr... amb el que m’agrada a mi).

Com ja sabeu, visc a Vitoria-Gasteiz (si, ells també), per tant, no s’han hagut de desplaçar molt per arribar al restaurant, situat al centre de la ciutat, a l’aldapa, o la costa, com li diuen formalment, al carrer Portal del Rey.

Després del que m’han explicat, em vaig adonar que al arribar allà, per un moment es té la sensació que s’està en uns d’aquells bars de tota la vida (i tampoc és d’estranyar, doncs segons diuen, l’Albéniz porta a Vitoria des de 1920), però bé, això només és a l’entrar, ja que aviat et condueixen cap al menjador.

El menjador no devia ser molt gran, doncs han explicat que no hi cabien més de 60 o 70 persones (hmmm... en gats, quants més?). Una vegada els van haver acomodat, els van prendre nota. Al ser festiu, només disposaven de carta i menú per a grups (mínim 4), així que, com que complien amb el requisit, van demanar el menú. Va ser:

Entrats:

- Torrades amb paté d’ànec i cogombret.
- Pernil ibèric (Devia estar de vici... Encara recordo quan vaig agafa’ls-hi un paquet... ains, a urpada neta me’l vaig menjar).
- Porros confitats.
- Remenat de bolets.
- Llagostins a la planxa (Que bons Déu meu, que bons i quines ganes tinc!!)

Plat principal:

- Rellom de vedella a la planxa i salsa de pebre, acompanyat de pebrots de piquillo i patates roses. (Genial el rellom, encara que la salsa de pebre es veu que tenía més de nom que de gust, i les patates.... ben descongelades... si senyor).

Postres:

- Teules d’arròs amb llet (Es veu que devia estar bo, perquè encara s’estan rellepant els llavis –és una pena que no tinguin bigotis com jo-)
- Pastís Gasteiz (També ha triomfat, doncs l’altre, encara te al cap aquella nada, aquella pasta fullada....).

Jo hagués escollit el llenguado (que pel que han comentat també era al menú), però aquests són més carnívors, així que, no us puc dir molt com estava.... és una pena.

Després d’anar-hi, crec que no el consideraran el seu restaurant predilecte, ja que continuen preferint el “Ristorante l’Oliva” o el “Restaurante Olarizu” per Vitoria, o el japonès “Restaurante Sakura” o “La Creperia”,ambdós a Manresa.

Les puntuacions que aquests que m’alimenten i em mimen (de vegades), són: local un 7 (senzill, net i cuidat), menjar un 7.75 (tradicional i poc innovador, però de qualitat), servei un 6 (per lo que és el restaurant, senzillament correcte), preu - qualitat un 7 (35€ per un menú de festiu, no està del tot malament), en total, la nota pel “Restaurante Albéniz” ha estat un: 6.9

Per si us ve de gust, us deixo les seves dades:

“Restaurante Albéniz”
C/ Portal del Rey, 9
Vitoria-Gasteiz

Telèfon: 945 25 66 85

Penques farcides de salmó

2009-12-06T04:20:00.001-08:00

Salmó!! Buahhh…. Quan temps feia que no preparaven una cosa tan bona com aquesta. Encara que no fan aquest plat molt sovint, he de reconèixer que això que ells en diuen “Penques farcides de salmó” estan de vici, sinó, veieu-ho vosaltres mateixos.

Per començar van preparar els següents ingredients:

5 o 6 fulles de bleda amb el tronxo ben gruixut
½ cunya de formatge semi-curat.
200 gr. de salmó fumat.
1 ou
½ ceba
1 dent d’all
1 vas de vi blanc
Farina, Oli, Julivert i sal

Us he dit ja que estan de vici? Si? Doncs ho estan...

El que van fer primer va ser netejar les penques de bleda, traient-les-hi els filaments del tronxo (ja que costen molt de menjar) , i les fulles verdes. Seguidament, van tallar els troncs amb una mida aproximada de 6/7 centímetres, i els van posar a bullir en una cassola amb aigua i sal.

Mentrestant, van netejar i tallar les fulles de bleda i les van posar a bullir en una altra cassola.

Van deixar bullir les dues cassoles uns 15 minuts.

Passats aquests 15 minuts, van escórrer les penques de bleda reservant l’aigua de bullir les fulles en un bol per utilitzar-la més endavant.

Amb les penques de bleda que abans havien tallat, van fer uns petits i saborosos entrepans fets amb: una penca, un tros de salmó, un tros de pernil i finalment una penca. Els van enfarinar i van passar per ou. Acte seguit els van arrebossar en una paella amb oli calent.

Una vegada arrebossats, van posar les penques en paper secant per tal que s’absorbís el sobrant d’oli, i seguidament van passar a preparar la salseta d’acompanyament.

Per la salsa, en una cassola amb aigua, van posar a bullir l’ou.

Van picar l’all i la ceba finament, i els van posar a coure a foc lent en una paella. Al canviar de color, li van afegir una cullerada de farina i van remoure per lligar-ho tot. A continuació, van afegir el vas de vi i l’aigua de cocció de les fulles de bleda. Amb tot, van portar-ho a l’ebullició mentre removien per aconseguir una salsa lligada i sense grums. Una vegada aconseguida la salsa, van afegir les penques arrebossades i van deixar-ho a tot a foc lent uns 5 minuts.

Finalment, van picar ben fi l’ou bullit, i el van afegir al plat a mode de decoració.

El plat, una vegada muntat va quedar així:

Animeu-vos, és un plat senzill i molt gustós, per rellepar-se els bigotis .... ronyeuuu!!!

Quiche Lorraine

2009-10-21T02:53:00.000-07:00

Quan fa uns dies vaig escoltar els meus amos dient que farien una “Quiche Lorraine”, vaig pensar que s’havien tornat una mica bojos. Un plat amb un nom com aquest, havia de ser, per força, complicadíssim. Al final, per dir-vos la veritat, crec que la propera vegada, el faré jo mateix (això sí, com bon gat que soc, amb una mica de peix.... hmmm... li diré: “Quiche Nissiraine” ). En fi, al plat:

Ingredients:

1 Disc de massa fullada
2 Ous
1 Ceba
400 ml. de nata líquida
150 gr. de pernil dolç
150 gr. de formatge Emmental
Mantega o oli
Sal

Abans de començar a fer res, van posar a pre-escalfar el forns a uns 200º. Mentre s’escalfava, van preparar un motllo rodó untant-lo amb una mica de mantega just abans de posar-hi el disc de pasta fullada. Una vegada posat, el van anar punxant amb una forquilla per evitar la creació de bombolles durant la seva cocció.

Una vegada preparat el motllo, va arribar el moment que més en va agradar: tallar el pernil dolç a daus (hmmm... que bo!!!). A més, van pelar i picar ben fina la ceba. A continuació, van posar a escalfar una paella amb una cullerada d’oli. Quan va ser calent, van afegir-hi la ceba, i a foc lent la van coure fins que va quedar quasi transparent (compte que no es cremi, que la ceba cremada es torna una mica amargant).

En un bol, van posar-hi els ous i els van batre com si volguessin fer una truita. Una vegada batuts, van afegir-hi la nata líquida, els daus de pernil i la ceba juntament amb el formatge Emmental. Amb tot, van corregir-ho de sal i van remoure-ho bé fins a aconseguir una barreja total de tots els ingredients. Seguidament, van abocar-ho tot al motllo que ja tenien preparat amb la massa de pasta fullada.

Per acabar, el més senzill de la recepta: van posar el motllo al forn durant uns 30 minuts (a 180º) fins a quallar el farcit del motllo i coure la massa de pasta fullada. Els darrers dos minuts de cocció, van activar el gratinador per deixar la Quiche tal i com podeu veure en la següent foto:

No em negareu que està per menjar-s’ho....

Carbassons farcits

2009-10-05T02:55:00.001-07:00

M’encanta que els meus amos em portin receptes noves quan tornen d’un viatge, i encara més quan les receptes porten peix o marisc. Ains, com el cas que ens ocupa...

En aquest ocasió, encara que va ser estrany, només un dels meus amos es va ficar a la cuina, potser és perquè la recepta és molt fàcil, o potser... bé, que importa, la qüestió és que encara ara, m’estic rellepant els bigotis... Aquí teniu la recepta!!!

Ingredients:

2 Carbassons (un per persona)
16 Gambes
60 gr. De formatge ratllat
Farina
Oli d’oliva
Sal
Julivert

El primer que va fer, fou netejar i assecar bé els carbassons. Seguidament, els va tallar a rodanxes d’uns 5 o 6 centímetres de gruix. Amb molt de compte, va posar les rodanxes a fregir en una paella (la va tapar, per evitar els esquitxos).

Quant es van fregir una mica, va posar-les en un plat i, amb l’ajuda d’un ganivet va buidar-los deixant només la base. A continuació, va picar ben bé la polpa dels carbassons, li va posar una punta de sal i cap a la paella, per coure-la bé juntament amb les gambes.

Una vegada cuit tot, va emplenar les rodanxes amb la polpa i les gambes, per posar-les tot seguir en una font per fornejar (Va posar-hi totes les gambes! I per a mi, ni una... amb lo simpàtic que soc jo... grrr)

En un caçó, va posar a bullir un vas d’aigua amb els caps de les gambes (també es pot utilitzar un tros de cub Maggi, encara que a mi no m’acaba de convèncer aquesta opció) i una mica de julivert. Va deixar-ho coure tot, no més de 10 minuts, fins aconseguir un brou de peix.

Finalment, en la mateixa paella on va coure els carbassons, va posar a escalfar una punta d’oli. Quant va començar a fumejar, va afegir-hi una cullerada de farina, i va remoure fins aconseguir una massa homogènia. En aquell moment va afegir-hi el brou de peix i va tornar a remoure fins aconseguir una espècie de beixamel.

Per acabar va posar la beixamel sobre les rodanxes de carbassó, va espolvorejar-les amb el formatge ratllat i tot, cinc minuts a gratinar.

La cosa va quedar així d’espectacular:

Espinacs amb beixamel

2009-09-08T10:55:00.000-07:00

Si, ja ho sé, no és molt normal que algú com jo us parli de verdures, però bé, la veritat és que, preparades com les preparen aquells dos quan entren a la cuina, i sobretot, amb l’acompanyament que porten habitualment, tenen un gust deliciós (per rellepar-me els bigotis), o sigui que... Allà vaig!

Ingredients per a dues persones (jo no hi estic inclòs gairebé mai)

400 gr. d’espinacs
1/4 de ceba
1 tall de pernil salat o 50 gr. de gambes (per a la guarnició)
Sal
Oli d’oliva
100 ml. De llet

Com és evident, els espinacs sempre millor frescs, encara que, els meus amos gairebé sempre fan servir els congelats de Frudesa (segons ells, la marca que aconsegueix major semblança amb els frescs, però més còmodes a l’estar empaquetades en dosis individuals).

Preparar aquest plat és molt més fàcil del que us podeu imaginar: Només s’han de posar els espinacs a bullir en aigua salada durant 10 minuts i escórrer-les (el temps és el mateix en els espinacs congelats i en els frescs).

Després arriba el moment de fer una bona beixamel, tot i que, depenent dels dies, hi posen un acompanyament o altre (de vegades, tires de pernil salat, d’altres, gambetes –ronyeu!-), això si, sempre hi posen un quart de ceba ben picadet.

La qüestió és que, en una cassola petita posen una mica d’oli a escalfar. Quan ja s’ha escalfat, hi afegeixen l’acompanyament i quasi al moment, afegeixen una cullerada sopera de farina i ho barregen fins que aconsegueixen una pasta homogènia. Quan ho aconsegueixen, afegeixen una miqueta de llet, una punteta de salt i tornen a barrejar-ho, perquè no es facin grumolls.

En no més de 2 minuts, aconsegueixen la consistència correcta, motiu pel qual afegeixen els espinacs (ja bullits), ho barregen bé i ho posen a la font del forn per gratinar-ho.

Pot ser que us sembli estrany que a un gatet com a mi li agradin els espinacs, però és que als meus amos la recepta els hi surt bordada!!